Filosofia a favor de la pena de mort (II)

PalmaEn el seu tractat Sobre la ira, Sèneca, el màxim representant de l’estoïcisme romà, aprova la pena capital, amb l’argument de l’exemplaritat que fa servir Plató a Les Lleis. Sèneca sosté amb Plató que les execucions no són un càstig, sinó una advertència per tal que la mort dels delinqüents serveixi per intimidar els malvats i sigui un avís eficaç que eviti altres conductes perverses en un futur. En el Llibre I d’aquest tractat, convida els governadors, com a guardians de les lleis, a actuar amb saviesa i aplicar la pena màxima contra aquells que han comès els crims més grans, i fer que “l’expulsió de la vida” serveixi d’escarni i exemple per als vius. Compara els beneficis socials d’eliminar els malvats amb l’amputació d’un membre que permet salvar la vida i evitar que la malaltia s’escampi i contagiï la resta del cos social. I es posa en el lloc d’un magistrat, s’imagina a si mateix vestit amb la toga negra, llest per anunciar una sentència de mort, i descriu com ordenaria l’execució del criminal amb severitat i racionalitat, sense ira ni odi, amb el mateix rostre que “quan trepitja serpents i animals verinosos”. Un jutge ha de ser capaç de pronunciar un veredicte de pes que impliqui l’extermini de famílies enemigues de l’estat, sense immutar-se, amb total calma i tranquil·litat, essent conscient que està seguint la raó i complint amb el seu deure. Sèneca fa una defensa despitada del sacrifici dels fetus monstruosos i dels infants nascuts amb tares i deformitats per part dels seus pares, emparat en la legislació romana i amb l’argument utilitarista de separar els inútils dels útils. Sèneca considera que la mort pot ser un remei també per a aquells delinqüents dements incurables, que tenen la crueltat tan arrelada que cap càstig aturarà el seu desig criminal. En el Llibre III es lamenta de les execucions nocturnes perquè no serveixen al seu fi de ser preventives, per la qual cosa han de ser públiques i diürnes.

Sèneca viu estoicament el seu propi pensament, com demostra la seva acceptació de la condemna a mort imposada per l’emperador Neró com a càstig per haver estat acusat de conspirar contra ell, i la seva decisió d’anticipar la mort i morir dignament, elegint suïcidar-se, obrint-se les venes, seguint l’exemple de Sòcrates bevent la cicuta. En temps de Sèneca, els assassinats, parricidis i la traïció a la pàtria eren delictes que es castigaven amb la mort a cops, per decapitació, o ofegament dins un odre de vi. Sèneca també fa referència a una pràctica en desús, que consisteix a llançar els condemnats al buit.

Causa religiosa o civil

Agustí d’Hipona tracta de la pena de mort en nombroses obres i adopta una actitud diferenciada segons si la causa és religiosa o civil. En relació amb els heretges, la seva postura va canviant en funció de les circumstàncies. Inicialment, dona preferència al diàleg i a la conversió dels heretges, però canvia d’opinió quan es convenç que la seva actitud conciliadora no impedeix aturar la violència dels donatistes i altres sectes. Així, en determinats moments, escriu cartes sol·licitant a les autoritats civils l’ajusticiament dels heretges amb delictes de sang, i elogia els edictes i les lleis que reprimien l’heretgia. Per a Agustí, l’autoritat civil havia de ser el braç polític de l’Església catòlica i tenia l’obligació de defensar el cristianisme, “la religió vertadera”. En els seus escrits més doctrinaris es mostra molt més ferm en la defensa de la legitimitat de l’execució dels delinqüents i criminals comuns, amb les condicions que el dret civil ho consideri; que sempre que el dret civil ho consideri, que la pena sigui aplicada per una autoritat legítima i que no s’actuï per un sentiment d’egoisme ni venjança personal, sinó amb el mateix esperit que ho fa el pare quan castiga el fill petit. En la seva obra La ciutat de Déu, el bisbe d’Hipona justifica la pena de mort com un càstig corporal anàleg a la condemna eterna dels pecadors, i estableix la seva eticitat a estar d’acord amb les Escriptures i el manament de Déu de castigar amb la mort qualsevol que adori altres déus, en comptes del Déu vertader. Agustí exonera del pecat d’homicidi els soldats que maten obeint ordres dels seus superiors, i també els jutges i botxins, en considerar que actuen per deure, i deixa més clar que l’ús de la violència és compatible amb el dret diví.

Tomás d’Aquino també es mostra partidari de la pena de mort, interpreta que el manament de no matar imposat per Déu està limitat per Déu mateix i que, per tant, els jutges, quan sentencien a mort un pres, prenen una decisió de manera lícita si segueixen la voluntat de Déu, perquè en aquest cas no són ells qui maten, sinó Déu. D’aquesta manera, la màxima bíblica ‘no mataràs’ és transformada per Aquino en ‘no mataràs pel teu compte’. A la Summa Teològica concreta les causes en què s’ha d’aplicar la pena de mort, la primera de les quals és l’heretgia. Aquino es refereix a “l’extermini” d’aquest món dels heretges que es reafirmen en el seu pecat de fe. També mereixen morir els cismàtics, aquells que s’allunyen de manera persistent de l’autoritat de l’Església, i els homicides, encara que no hagin tingut cap intenció d’assassinar. Aquino compara la pena de mort amb una medicina legal i la justifica per analogia amb la medicina i la seva eficàcia per curar malalties. Usa l’argument aristotèlic de la superioritat del tot en relació amb les parts, per defensar que s’ha de matar els pecadors i delinqüents quan representen un perill per a la conservació del bé comú i la societat, de la mateixa manera que, de vegades, és necessari que els metges amputin algun membre corromput al pacient per salvar-li la vida. Aquino diu que matar els pecadors que han perdut la dignitat humana i es comporten com a bèsties irracionals pot evitar que causin danys a innocents i pot ser bo i útil per a la comunitat en conjunt.

Figura del botxí

Aquino prohibeix la participació de l’Església en l’execució de les sentències de mort i en trasllada tota la responsabilitat a la figura del botxí, a qui exculpa, fins i tot, en cas de matar un innocent, perquè es limita a executar la sentència dictada per un jutge. En darrer terme, Aquino legitima teològicament la pena de mort, partint de la idea que la justícia humana imita la divina, decidint sobre la vida o la mort de certs pecadors. La posició d’Aquino és coherent amb diversos episodis narrats en els cinc primers llibres de l’Antic Testament, en què la pena de mort és el càstig que s’aplica en casos d’homosexualitat, assassinat, adulteri, zoofília, violacions, apostasia, bruixeria i blasfèmia, entre d’altres. Però, a la vegada és contradictòria amb el cinquè manament, amb el ‘no mataràs’, i també amb diversos passatges de l’Antic Testament, com aquell en el qual Déu es mostra compassiu i perdona la vida a Caín, malgrat haver mort el seu germà, Abel.