Filosofia a favor de la pena de mort (IV)

PalmaEls il·luministes John Locke, Diderot i Montesquieu comparteixen el compromís kantià amb la pena capital. D’entrada, Locke, en el Segon tractat sobre el govern civil (1689), situa el dret legítim a castigar per part del sobirà en el centre de la seva filosofia política. I més explícitament, reconeix la potestat de l’estat d’aplicar la pena de mort i posar els mitjans públics necessaris per fer-la efectiva, amb la finalitat de protegir el contracte social i garantir la preservació de la propietat privada i la seguretat dels ciutadans enfront de les amenaces exteriors. Locke estableix que les lleis humanes, per ser justes, han d’estar inspirades en la llei natural, és a dir, en la voluntat de Déu, i la voluntat de Déu ha volgut que s’usi la violència contra la violència. Diderot, a diferència de Voltaire, no va ser abolicionista, perquè considerava natural que les lleis ordenassin matar els qui maten. El baró de Montesquieu, en el Llibre XII de L’esperit de les lleis (1748), introdueix la seva concepció de la pena de mort com una mena de suplici, una llei del talió que posa remei a un crim; hi és comparada amb l’amputació d’un membre perjudicial i restableix la salut social. Segons la seva visió, un ciutadà mereix la pena de mort quan ha llevat la vida a un altre o ho ha intentat. D’altra banda, considera que també s’ha d’aplicar la pena capital als lladres, però únicament a aquells que no poden ser castigats amb la pèrdua dels seus béns, senzillament perquè no disposen de propietats. En darrer terme, engloba la pena capital sota la idea més general que les lleis criminals són la millor garantia per a la seguretat dels ciutadans.

Els filòsofs il·lustrats coincideixen a reclamar la humanització de la mort legal, proposant deslligar-la de les tortures i els suplicis, i eliminant la crueltat i els dolors extrems que l’acompanyen, a través d’una evolució i millora de les tècniques d’execució. La invenció de la guillotina per part del cirurgià francès Guillotin fa possible aquest desig, ja que garanteix una mort ràpida, igualitària i menys dolorosa, com documenta Jacques Derrida a La pena de mort (2012), una publicació que recull els seminaris i els cursos impartits per l’autor durant els anys 1999 i 2000, dedicats a analitzar aquest tema. Amb anterioritat a la implementació de la guillotina a la Revolució Francesa, els reus s’executaven públicament seguint un ritual que contenia accions d’extrem salvatgisme i violència sobre el cos. Michel Foucault ofereix una descripció esfereïdora de dues execucions, acompanyades dels corresponents suplicis, a les primeres pàgines de Vigilar i castigar (1975), l’estudi que dedica al naixement de la presó. També documenta les penes corporals a les quals les víctimes són sotmeses, i que van des d’escorxaments i abrasaments fins a estrangulacions, amputacions i desmembraments. Foucault recorda que cada delicte és sancionat amb un càstig, associat a determinats patiments, que a la vegada estan pautats al detall, amb la definició de la durada i la intensitat de l’agonia. El càstig s’aplicava seguint un cerimonial judicial que anava deixant senyals inesborrables sobre el cos dels condemnats i que podia continuar fins i tot després de la mort, cremant els cadàvers o exposant les restes de les víctimes a la vista de tothom. Segons Foucault, la intenció de la justícia era oferir un espectacle que fes visible el dolor que provoca suprimir la vida.

Pena i delicte

Hegel també es posiciona a favor de la pena de mort. Per conèixer la seva argumentació, és convenient consultar la primera part de la Filosofia del Dret (1821), dedicada al dret abstracte, i, més concretament, s’ha de llegir l’apartat sobre la injustícia, en què parla de la violència i el delicte. Tot just després d’haver introduït la legitimitat de l’ús de la violència per a la conservació de l’existència a causa de la universalitat de les lleis de l’estat, s’aproxima a la pena de mort partint de la idea general que la finalitat de la pena no pot ser una altra que la superació del delicte a través del càstig, entès com la restitució del dret i la legalitat. Hegel reconeix que entre pena i delicte hi ha una connexió necessària, que consisteix en la determinació que en el delicte ja hi ha la condemna. El delicte s’elimina amb la pena, i la pena es deriva del delicte mateix. La concepció hegeliana de la justícia pressuposa que l’acció delictiva no elimina els drets del delinqüent a ser tractat com un ésser racional, i no com un animal malvat que convé domesticar a través de la intimidació i l’amenaça d’un càstig. Precisament, el primer dels drets que conserva el criminal, en tant que continua essent persona, és el de ser castigat. D’altra banda, Hegel considera que si la pena es fonamenta en l’amenaça, com pretén el jurista Feuerbach, aleshores l’home seria tractat injustament, talment un ca al qual es mostra un pal en senyal d’amenaça i maltractament. Però Hegel no dubta que “la violència s’elimina amb la violència”. I aquesta segona violència, la de la pena de mort, en tant que elimina la primera violència exercida sobre la víctima, és sempre legítima. Així, un delicte ha de ser penat seguint la llei del talió, que recull el sentiment universal dels pobles i dels individus. L’aposta de Hegel per aplicar una justícia basada en ‘l’ull per l’ull i la dent per la dent’ no té una finalitat venjativa, sinó punitiva.

La justícia està garantida quan les persones que constitueixen un tribunal superen la seva voluntat subjectiva i segueixen la universalitat de la llei, aplicant la pena de mort. Hegel no planteja eliminar la voluntat particular, sinó alliberar-la dels interessos subjectius i dels aspectes contingents, i subsumir-la dins la universalitat i imparcialitat dels postulats de la llei i la moral. Per Hegel, una pena serà justa si compensa el desequilibri introduït en el sistema jurídic per la transgressió de les normes, igualant objectivament el valor de la pena amb el del delicte. D’acord amb aquesta legitimació abstracta del càstig, oposada al contractualisme de Beccaria, el filòsof afirma que és el mateix criminal qui es condemna a mort a si mateix a través de la realització de l’homicidi per voluntat pròpia. Per Hegel, el delinqüent, quan viola la llei i el dret, està exercint lliurement el seu dret i, a la vegada, està negant el dret mateix. En correspondència amb aquesta interpretació jurídica racional del crim, la pena és, en un sentit abstracte, la negació d’aquesta negació anterior i, per tant, una confirmació del dret a ser castigat, que prové de la seva acció criminal, i que seria semblant a dir que el delinqüent es condemna a si mateix i reclama el càstig de la pena de mort. Finalment, a l’epígraf 100, té un gest humanitari i s’alegra que el debat filosòfic iniciat per Beccaria entorn de la pena capital hagi contribuït a reduir aquest tipus de condemnes.