Filosofia a favor de la pena de mort (i V)

PalmaEn ple segle XX, encara és possible identificar un grup de pensadors partidaris de la pena de mort: el reaccionari Carl Schmitt, el postmarxista Slavoj Zizek i el filòsof materialista espanyol Gustavo Bueno. Schmitt està d’acord amb Beccaria d’acceptar la pena de mort en circumstàncies excepcionals, en una situació de caos i desordre, quan la sobirania i la supervivència d’un estat estan en joc. Però la defensa de Schmitt d’aquesta excepcionalitat representa la manifestació de l’autèntica sobirania i autoritat del governant i coincideix amb el moment fundacional del dret. Aquesta comprensió del fenomen polític posa l’accent en la decisió del sobirà i, a la vegada, personalitza el dret i la justícia. A més, la comprensió agonística de la política entesa com l’enfrontament irreconciliable entre amics i enemics, tant a l’interior de l’estat com en les relacions entre estats, afavoreix l’acceptació i aplicació continuada de la pena de mort. La definició d’algú com a enemic polític per part de l’estat representa ser considerat una amenaça per a la seva supervivència, perquè introdueix inseguretat i desordre social, i suposa l’activació dels mecanismes legals i policials per ser eliminat físicament. Aquesta figura de l’enemic pensada en abstracte per Schmitt en El concepte del polític (1927), en altres textos jurídics i polítics posteriors, se singularitza en el jueu, que passa a ser l’enemic substancial de l’estat, capaç de posar en perill la raça i la sang del poble alemany, i contra el qual es defensa aprovant una sèrie de mesures legislatives excepcionals, conegudes com les lleis racials de Nüremberg, un preludi de ‘la solució final’. D’aquesta manera, la concepció schmittiana del poder polític acaba confluint amb els objectius polítics del règim nacionalsocialista, s’introdueix en el dret positiu nazi i esdevé un fonament de l’estat.

Zizek, a la sisena de les seves reflexions marginals sobre la violència, dedicada a tractar sobre la violència divina, inclosa en el seu llibre Sobre la violència (2007), fa una referència crítica contra l’arrogància dels abolicionistes, especialment contra la seva convicció de creure’s amb el dret i l’autoritat de jutjar i tractar pietosament el criminal, i la gosadia del pensament indulgent que sosté que es pot ser pietós i perdonar, actuant en el nom de la víctima i els seus familiars, o de Déu i els governants. No aplicar la lògica de la justícia i deixar el crim sense castigar suposa una blasfèmia i posar-se en el mateix nivell de Déu. Per Zizek, a més, hi ha crims que no es poden perdonar, ni oblidar, ni tampoc ser castigats adequadament, com per exemple el genocidi dels nazis contra els jueus. Però la posició del filòsof eslovè en relació amb la pena de mort s’aclareix llegint en la premsa escrita declaracions en què defensa la pena de mort per als agressors sexuals.

Acte de generositat

Bueno aborda el tema de la pena de mort en diversos articles, recollits en el llibre El sentit de la vida (1996). A la primera de les lectures, titulada ‘Ètica, moral i dret’, Bueno defensa la pena capital com un acte de generositat per part de la societat cap al reu convicte i confés, i interpreta aquesta generositat com un principi ètic, una mena de ‘mort dolça’ que allibera l’assassí del pes insuportable de la seva culpa i mala consciència pel crim comès. D’aquesta manera, la pena de mort passa a ser una mena d’eutanàsia processal, és a dir, un suïcidi assistit que dona resposta al desig de morir que sentirà l’assassí. Bueno preveu el cas límit d’un assassí que fos un imbècil moral i, per tant, que fos inconscient dels seus actes malvats, o que fins i tot se’n sentís orgullós, i determina que s’hauria d’evitar aplicar-li immediatament l’eutanàsia processal, mantenint en vida el criminal fins que arribi a ser conscient del seu crim a través d’un tractament pedagògic adequat. Bueno preveu el mateix final si no s’aconsegueix que el criminal imbècil moral recuperi la seva consciència, amb l’argument que no es podria considerar persona i perdria el dret a la vida. En declaracions públiques és partidari d’aplicar també l’eutanàsia processal als sediciosos i traïdors a la pàtria, executant els independentistes perquè amenacen la unitat territorial, encara que utilitzin mitjans pacífics i legals. La pena de mort esdevé un instrument polític en la deriva ultranacionalista espanyola de Bueno.

Bueno també es manifesta favorable a la pena de mort en el text ‘Les contradiccions de la democràcia’, recopilat en el llibre Pamflet contra la democràcia realment existent (2004), en què contraposa el principi d’autoritat a l’humanisme dels abolicionistes contemporanis, al·legant a favor de la seva postura que l’execució de presos amb crims horrorosos va ser defensada anteriorment per filòsofs com Plató, Aristòtil, Sèneca, Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino, Rousseau, Kant i Hegel, entre d’altres. Bueno parteix de la constatació que la democràcia encara no ha sabut resoldre la contradicció entre els executacionistes i els abolicionistes. El seu punt de partida és la idea que un assassí no es pot reinserir dins la societat i que aquesta certesa deixa únicament dues solucions: que el criminal se suïcidi o aplicar-li la pena de mort, que segons diu “és una manera educada i elegant de convidar-lo a suïcidar-se”. Ambdues solucions donen resposta al convenciment del filòsof que, tanmateix, el criminal no podria continuar vivint amb el pes del crim comès. Bueno pensa que el criminal conscient del que ha fet mostrarà penediment real i objectiu, elegint la mort voluntària. Per Bueno, aquests criminals ja no són persones en sentit moral perquè els seus actes infames els han despersonalitzat en un sentit ètic, de manera irreversible i, com a conseqüència de la seva inexistència personal, han perdut la dignitat humana. Bueno insisteix en la necessitat que la societat alliberi l’assassí de la seva indignitat ètica a través de l’eutanàsia processal. Crida l’atenció la seva manca de pietat defensant que es mati els adolescents menors d’edat amb delictes de sang, en represàlia a la gravetat dels fets i tenint en compte que la minoria d’edat és una convenció democràtica, útil únicament a efectes administratius.

Bueno localitza el problema de la pena de mort en el context de l’estat espanyol i la seva lluita contra el terrorisme d’ETA, la qual cosa li permet pensar-la com un mecanisme al servei de la societat per combatre la violència etarra. En el preludi del llibre, Bueno argumenta que la condemnació dels etarres no es basa en raons ètiques preventives ni dissuasives, sinó merament polítiques. En aquest punt, considera que els delictes contra la pàtria no són un problema de drets humans, sinó polític, d’Estat, que no se soluciona amb més democràcia, sinó amb més Espanya, més Estat, més autoritat i, en definitiva, amb més morts.