Filosofia a favor de la pena de mort (I)

PalmaSegons dades d’Amnistia Internacional, la pena de mort es continua aplicant i és legal a 56 països. Durant el 2021, milers de persones varen ser executades, la majoria a la Xina. La filosofia és còmplice d’aquesta situació perquè des dels seus orígens ha contribuït a justificar la pena de mort. A l’antiga Grècia, la pena de mort es practicava habitualment, i Plató i Aristòtil la justifiquen per ser un mitjà que restableix la justícia i contribueix a mantenir l’ordre polític. En el llibre III de La República, Plató estableix que en el seu estat ideal existirà una llei a favor de la pena de mort, que s’aplicarà a tots aquells ciutadans que tinguin una ànima perversa i incurable i serà un remei per als qui pateixen aquesta malaltia de l’ànima, i a la vegada serà beneficiosa per a la seva ciutat. Segons Plató, l’estat també dictarà una llei a favor de l’eutanàsia que hauran d’aplicar els metges als ciutadans que tinguin malalties derivades de la seva mala constitució física. En el llibre VIII, Plató es lamenta de la tolerància i el menyspreu per les lleis que es dona a l’estat democràtic i que explica el fet que els condemnats a mort o a l’exili campin al seu gust, com si fossin herois, perquè en aquest tipus d’estat degenerat és habitual que els delinqüents no compleixin les seves condemnes. En un altre fragment del mateix llibre, parlant de la tirania, el pitjor règim de govern, aconsella al bon legislador de qualsevol tipus de govern la necessitat d’eliminar els faragans i malbaratadors, comparant-los amb abellots, per la seva ociositat i manca de laboriositat i per tant, per la seva nul·la aportació al sosteniment de l’estat. 

Plató també es posiciona a favor de la pena de mort a Les Lleis, la segona versió del seu estat ideal, i, en particular en el llibre IX, en què es declara partidari d’executar aquells ciutadans que cometen crims polítics i religiosos contra l’estat. El legislador, a l’hora d’impartir justícia i establir la duresa de les penes, tindrà en compte el que sigui més beneficiós per al criminal i la ciutat, i especialment, procurarà que l’individu que ha comès un delicte no acabi odiant les lleis. Plató necessita explicar la conducta dels delinqüents i diu que està molt influïda per l’educació rebuda i els coneixements adquirits. Així, els magistrats hauran d’estar atents a la voluntarietat o no de les accions i condemnar a mort els ciutadans que han desobeït les lleis de la ciutat, malgrat haver estat criats i educats des de la seva infantesa per conèixer-les i respectar-les. Plató argumenta que aquests ciutadans es mereixen la mort perquè han actuat malament de manera conscient, sabent el que feien i no per desconeixement, de manera que han actuat voluntàriament contra la inclinació humana a fer el bé, i han mostrat amb la seva conducta antinatural que tenen una malaltia incurable que els impedeix ser reeducats. Seguint l’intel·lectualisme moral socràtic, Plató defensa que els malvats actuen injustament per ignorància i que han de ser castigats amb penes exemplars, però no capitals, segons la seva concepció de la pena com a mesura educativa i correctora que dona l’oportunitat als delinqüents d’adquirir els coneixements necessaris que els permetin rectificar i obeir les lleis. Però aquesta reeducació no és vàlida per als delinqüents incapaços d’aprendre a honrar la justícia i actuar amb bondat; a aquests, Plató els convida a valorar seriosament la possibilitat de posar fi a les seves vides, com una acció bella i definitiva, alliberadora del pes de la seva malaltia.

La legislació platònica sobre la pena capital és clara, i defineix que serà el càstig més adequat per a aquells ciutadans que han comès algun tipus de sacrilegi, ja sigui contra la família, la ciutat o els déus. També preveu que s’apliqui la pena capital als conspiradors i enemics de les lleis que han conspirat contra la ciutat intentant fer caure el règim polític de manera violenta, i a aquells ciutadans reincidents i incurables que no poder ser reeducats, als desterrats que retornen il·legalment a la ciutat, als esclaus que donen mort al seu amo, als parricides, als violadors i als assassins i homicides. En el darrer llibre de Les Lleis, el XII, amplia la casuística dels delictes que mereixen la mort també a aquells ciutadans que donen refugi a fugitius, a aquells altres que decideixen fer la guerra o pactar la pau sense tenir en compte la voluntat de la comunitat, i finalment, també han de ser castigats amb la mort els ciutadans que cobrin per fer serveis públics. Finalment, Plató estableix que els encarregats de vetllar pel compliment de les sentències de mort siguin els guardians de la llei, equivalents a la policia, i els tribunals de justícia, especificant que correspondrà a la Junta Nocturna, formada pels deu guardians de la llei més ancians, vetllar per l’ordre social, perseguint les manifestacions d’ateisme i materialisme, fins al punt de decidir executar aquells ciutadans que insisteixin en aquestes conductes. Quant a les formes d’execució, se sap que a Atenes, la majoria dels ciutadans condemnats a mort prenien cicuta, com Sòcrates. A més del suïcidi forçat, també era comú llançar els condemnats a un abisme.  

Cos deliberatiu

D’altra banda, a diferència de Plató, Aristòtil no és tan explícit a l’hora de parlar de la pena de mort, encara que l’estagirita es refereix a aquesta condemna en el capítol IV de la Política, dedicat a exposar les constitucions i les formes d’estat, en què atribueix al cos deliberatiu, entre d’altres competències, la potestat de decidir sobre les condemnes a mort, naturalitzant-les, sense entrar en cap mena de qüestionament ni d’argumentació. En cap cas hi ha una condemna de la pena de mort, ni tan sols quan parla directament de la seva existència en el règim republicà. Així mateix, en el seu estudi sobre la Constitució d’Atenes, en l’apartat en què descriu l’organització de l’estat atenès durant el seu temps, especifica quins són els delinqüents que poden ser condemnats a mort pels tribunals de justícia, i cita els lladres i els lladregots, a més dels traficants d’esclaus que venen homes lliures com si no ho fossin. També fa referència a un temps anterior en què es castigava amb la pena capital els qui arrabassaven o tallaven una olivera sagrada. En qualsevol cas, la lectura del llibre V de l’Ètica nicomaquea pot proporcionar les claus interpretatives suficients per comprendre la posició d’Aristòtil sobre la pena de mort. Segons el filòsof, la pena de mort seria una condemna derivada de l’aplicació d’una justícia correctiva, d’una justícia que valora la conducta de l’acusat i no entra en consideracions personals sobre el caràcter o la predisposició de l’acció, i que seria un càstig que tindria com a finalitat igualar la desigualtat produïda en les accions dels qui maten i dels qui moren.