Filosofia suïcida (I)

PalmaLa filosofia no sempre ha valorat el plaer de viure, també ha tingut una tendència més oculta i poc explorada que ha fet apologia del suïcidi. La filosofia anomenada suïcida es pot donar a conèixer fent un recorregut doble a través dels filòsofs suïcides i de les idees suïcides. 

La llista de filòsofs suïcides comença el segle V aC amb Empèdocles d’Agrigent i el seu sacrifici llançant-se al volcà Etna, un episodi que ha estat recreat per Friedrich Hölderlin a la seva famosa tragèdia La mort d’Empèdocles (1846). El poeta-filòsof d’origen alemany interpreta des d’un punt de vista romàntic que Empèdocles es llança a l’Etna cercant la comunió sagrada amb la naturalesa i el retorn a la unitat oblidada amb el tot, però també es pot pensar que el filòsof agrigentí actua d’aquesta manera per mirar de ser fidel a la seva doctrina dels quatre elements, convençut que el sacrifici purificador permetrà al cos tornar a ser terra, aigua, aire i foc, i a la seva ànima abandonar definitivament el cicle etern de naixement i mort, durant el qual ha estat successivament al·lot i al·lota, arbre, ocell i peix de la mar i, finalment, filòsof, segons reconeix ell mateix, i estar en disposició d’assolir la immortalitat d’un déu a través de l’impacte en la memòria dels seus contemporanis. Però, el gest més famós d’acceptació de la mort voluntària correspon a Sòcrates. La mort de Sòcrates es pot pensar en clau de suïcidi si es valora el fet que el filòsof atenès va poder eludir la pena capital tant durant el judici, com posteriorment, si no hagués provocat la ira del jurat amb la seva ironia i hagués acceptat l’ajut que li oferien els seus amics per fugir de la presó. La decisió de Sòcrates d’obeir les lleis de la ciutat és una demostració de fidelitat a la democràcia i una manifestació clara de no tenir por de la mort, com havia anat predicant al llarg de la seva vida. La decisió de Sòcrates de morir impacta especialment Plató i el du a reflexionar sobre el suïcidi. Al Fedó, s’oposa amb fermesa a la mort voluntària perquè la considera un delicte contra l’estat i els déus, a la vegada que la legitima en tres casos: quan ho ordena l’estat, davant d’una desgràcia extrema i davant una malaltia incurable. 

El segle I, Sèneca, un altre filòsof suïcida, obeeix l’ordre de mort imposada per l’emperador Neró com a càstig per la seva suposada traïció, obrint-se les venes i accelerant la seva mort amb verí. Malgrat ser una elecció forçada, es tracta d’una decisió valenta i despreocupada, com la de Sòcrates. Sèneca havia estat pensant la mort de Sòcrates. La seva interpretació és que hauria pogut morir de gana en lloc de beure la cicuta, però que prefereix restar trenta dies esperant la mort amb la intenció de donar a les seves amistats temps suficient per gaudir dels seus darrers dies i mantenir-se fidel a les lleis ateneses. Per la seva banda, si es vol comprendre el perquè de la mort de Sèneca és convenient saber que la seva acció és coherent amb la doctrina estoica de la mort bona, que consisteix a estar disposat a morir en qualsevol moment, especialment quan la vida comença a ser adversa i és impossible ser feliç. Posats a triar, prefereix una mort dolça a la mort dolorosa que li havia preparat Neró. Altres filòsofs estoics igualment suïcides són Cleantes d’Asso, que es deixa morir de fam, i Antípater de Tars, que té el dubtós honor de ser el primer filòsof mort d’una gatera. L’exemple d’Antípater va ser seguit pel filòsof megàric, Estilpó. La cadena de filòsofs suïcides de l’antiguitat continua amb Espeusip, nebot de Plató i el seu successor a la direcció de l’Acadèmia. Segons conta Laerci, Espeusip es lleva la vida cansat de patir les conseqüències d’una llarga malaltia anomenada hidropesia que l’impedia caminar. Laerci també parla del suïcidi del cínic Menip, de com es penja d’una figuera després de perdre la seva fortuna i d’haver recomanat aquest arbre com a solució als problemes. 

Els estoics defensen la llibertat de llevar-se la vida per motius ètics i de salut, mentre que la filosofia cristiana considera que posar fi voluntàriament a la vida és un pecat mortal perquè la vida és sagrada i només Déu pot disposar-ne. Els estoics construeixen una aurèola de noblesa i honor entorn del suïcidi, valorant l’oportunitat de deixar de viure en cas de malaltia i infelicitat. Per a un estoic, la condició de suïcida atorga la superioritat moral de poder dir la veritat a qualsevol, fins i tot al pitjor dels homes, sense témer les conseqüències, ni mals ni turments físics. Sèneca, el màxim exponent de l’estoicisme tardà, deixa escrites a les Cartes morals a Lucili unes reflexions personals sobre el suïcidi. Diu que l’actitud més sàvia no és esforçar-se a mantenir-se viu a qualsevol preu, ni tampoc aspirar a viure tant com es pugui, sinó que consisteix a saber examinar a cada instant si la vida val la pena de continuar essent viscuda o si ha arribat l’hora del suïcidi perquè és impossible viure bé, fer front a les adversitats i mantenir la impertorbabilitat. Sèneca aconsella preparar-se per morir a través de la meditació perllongada, i una vegada arribat el dia, saber elegir una mort agradable, seguint les indicacions de l’ànima, sense esperar l’aprovació dels altres ni preocupar-se del que opinin. Des del punt de vista moral, el suïcidi és més noble que l’assassinat. Està convençut que la mort pot ser un alliberament i que és indiferent la manera de morir i l’instrument mortífer elegit, perquè l’important és ser conscient que “fins i tot la mort més immunda és preferible a la servitud més delicada”. Hi ha a Sèneca una exaltació moral de la mort heroica i gloriosa que pren el model del suïcidi de Cató, el Jove, com a un acte polític republicà de resistència contra l’adveniment de la tirania de Cèsar. 

La legitimitat d’anticipar la mort  

La influència del pensament suïcida dels estoics arriba fins a Michel de Montaigne i es pot observar clarament a l’assaig titulat Un costum de l’illa de Ceos, en el qual defensa la legitimitat d’anticipar la mort, i al mateix temps l’opinió contrària, amb coherència amb la idea que “filosofar és dubtar”. Montaigne coincideix amb Sèneca i Ciceró que la mort voluntària és la més bella i que “la mort és la recepta per a tots els mals”, encara que conservar o llevar-se la vida és una decisió personal, i hi ha coses més dolentes que la pròpia mort. En tot cas, el més important és saber viure tant com es vulgui i no tant com es pugui. Montaigne valora la llibertat de posar fi a la vida quan “viure és pitjor que morir” i troba que està justificat matar-se en cas que les malalties dificultin de manera continuada les funcions de l’ànima. També desaconsella llevar-se la vida per altres raons, com respectar la voluntat de Déu, les lleis i complir amb els deures familiars i patriòtics. Al final, el lector de l’assaig descobreix, no sense sorpresa, que el títol fa referència al costum practicat a l’illa de Ceos de subministrar verí preparat amb cicuta a aquells ciutadans que desitgen morir voluntàriament. Aquesta eutanàsia està permesa i subvencionada pel govern. El testimoni de Montaigne és important perquè representa un dels primers exemples d’un govern que ha regulat la mort voluntària.u