Filosofia totalitària (II)

PalmaLa teoria política absolutista de Thomas Hobbes anticipa la ideologia totalitària. El punt de partida de la teoria de l’estat de Hobbes és la hipòtesi de l’existència d’un estat de naturalesa, en el qual l’home viu de manera salvatge. En el capítol XIII del Leviatà (1651), defensa que els homes tenen les mateixes facultats físiques i mentals i són iguals per naturalesa. En l’estat natural, la vida de l’home és “solitària, pobra, desagradable, brutal i curta” i no hi ha un poder comú que posi traves als desigs egoistes. Per a Hobbes, l’egoisme i la voluntat de mantenir la vida a qualsevol preu donen lloc a actes immorals. L’home natural cerca l’autoconservació adoptant l’estratègia d’incrementar el seu poder a través de l’engany i la guerra preventiva, atacant abans de ser atacat. Aquest escenari presocial caracteritzat per la por i la desconfiança en la naturalesa humana, les relacions de domini i el principi d’autoconservació són els principals arguments per legitimar la concentració del poder de l’absolutisme i el totalitarisme.

La resposta hobbesiana a l’egoisme i la violència naturals dels individus és la fundació d’un estat fort simbolitzat pel leviatà, el monstre marí bíblic totpoderós que representa el monarca absolut, en un sistema polític que tindrà continuïtat històrica en els estats totalitaris moderns. Per a Hobbes, l’absolutisme polític és el resultat d’un contracte social imaginari, mitjançant el qual els individus decideixen entregar el seu poder al sobirà i bescanviar la llibertat i igualtat naturals per la seguretat i el dret a la vida. En realitat, Hobbes, quan parla de seguretat, no es refereix a la seguretat dels súbdits, sinó a la del governant. Té cura de l’autoritat i no del ciutadà. Com bé diu el politòleg italià Norberto Bobbio: “L’estat civil no neix per protegir la llibertat de l’individu, sinó per salvaguardar l’individu de la llibertat que el du a la ruïna”. 

L’estat hobbesià té un origen negatiu, es construeix com a alternativa al terror de l’estat de naturalesa, equivalent a la violència d’una guerra civil, i com una construcció contranatural. El sobirà acapara un poder absolut, a imitació de la divinitat, mentre que l’home passa a ser un súbdit obedient. Hobbes redueix la voluntat dels individus a una única voluntat general simbolitzada pel monarca absolut. Una vegada constituït el poder del sobirà, aquest assumeix el govern, sense limitacions, i ja no accepta cap sobirania alternativa. Si un súbdit qüestiona verbalment o a través dels seus actes la seva autoritat pot ser considerat un traïdor i ser castigat legítimament sense que el càstig figuri a cap llei. Per tant, el sobirà, en tant que representa la voluntat de tots els seus súbdits, pot actuar de manera arbitrària i impunement, sense que els governats tinguin dret a protestar perquè la seva queixa aniria dirigida contra si mateixos, en la mesura que formen un sol cos polític indistingible amb el sobirà. Hobbes nega el dret de rebel·lió dels súbdits, afavorint que els rebels puguin ser eliminats. En el De Cive (1642) especifica que els ciutadans no poden derrocar el governant sense el seu consentiment. D’aquesta manera, els súbdits queden indefensos davant dels abusos de poder del monarca. 

El filòsof antiil·lustrat Joseph de Maistre és assenyalat per Isaiah Berlin com un antecedent filosòfic del feixisme. Maistre s’enorgulleix de ser una anomalia dins el clima il·lustrat i progressista de l’època, apostant per un catolicisme reaccionari lligat a l’escolàstica medieval i per la defensa d’una ideologia dogmàtica i antiprogressista. El filòsof i polític francès Louis Gabriel de Bonald comparteix la mateixa línia catòlica tradicionalista i antimoderna de Maistre. Tant Maistre com Bonald s’oposen a la Revolució Francesa i es mostren partidaris de restaurar una monarquia absoluta, basada en l’autoritat divina sobrenatural, la fe catòlica i la teologia ortodoxa de Tomàs d’Aquino, una monarquia teocràtica predemocràtica. 

Maistre combat els ideals filosòfics i polítics il·lustrats d’individualisme, llibertat i perfectibilitat humana, amb una contravisió irracionalista i pessimista favorable a la desigualtat i la jerarquia social, la guerra i la violència, encaminada a la salvació a través de la fe i l’obediència divina. A Les vetllades de Sant Petersburg (1821), justament a la sèptima vetllada, fa una apologia de la mort i la guerra, manifestant un gust per la sang que li serveix per introduir la llei divina de la destrucció que domina la naturalesa i els éssers vius en el seu conjunt, i que determina el caràcter violent que guia la conducta humana i en dirigeix els actes cap a l’extermini, en un sacrifici que ha de dur a l’extinció del mal i a “la mort de la mort” i que està en els orígens del totalitarisme i que retrata, sens dubte, l’esdevenir històric del segle XX. La filosofia irracional de la mort i l’autoaniquilació de Maistre introdueix una visió militarista de la vida i el món que es veurà reflectida segles més tard, en l’exaltació de la guerra i el sacrifici individual per part del feixisme representada simbòlicament en la lletra de l’himne de la Legió espanyola Soy el novio de la muerte. 

Doctrina del crim i el càstig

Maistre legitima la missió salvífica de la monarquia hereditària, un govern antidemocràtic sota el poder moral de Déu, per impedir la desintegració revolucionària de la societat, imposa la doctrina del crim i el càstig, i el patiment i la venjança derivades del pecat original per damunt de la voluntat i les lleis humanes. La societat totalitària imaginada per Maistre ha de conservar els privilegis dels més poderosos mantenint el poble en la seva ignorància, afavorint la mentida d’estat i impedint el contacte amb la ciència a través de l’acció sacrificada d’uns botxins inspirats en els guardians platònics del Consell Nocturn de Les Lleis. Maistre anticipa l’estratègia totalitària de control social a través de la por i el terror exercit per la lloada figura del botxí. Segons Maistre, el poder autoritari utilitza el botxí per eliminar els enemics de l’ordre establert que són tots aquells reformadors i revolucionaris que tenen fe en la raó, la consciència individual i en una organització política basada en la separació de poders i els principis abstractes d’igualtat, llibertat i fraternitat sorgits de la Revolució Francesa, assenyalant com a futures víctimes els jueus, racionalistes, demòcrates, liberals i ateus, entre d’altres. Maistre rebutja els intel·lectuals, però considera que els més perillosos són els científics naturals, com Francis Bacon, perquè condueixen el poble cap a l’ateisme. 

Maistre també anticipa la política xenòfoba antiimmigratòria dels partits feixistes contemporanis, afirmant que cal incrementar les traves i les mesures de control sobre els estrangers que entren a Rússia, tenint en compte que són uns indesitjables que no tenen família, ni reputació, ni moralitat, ni propietats. La seva concepció immoral de la política normalitza l’acció violenta, cruel i repressora de l’autoritat absoluta contra qualsevol sospita o moviment que tendeixi a la recerca de la llibertat i la felicitat a través de mitjans seculars. Maistre defensa la dissolució de l’individu sota l’autoritat estatal perquè és massa dèbil per governar-se a si mateix. L’estat ha de ser teocràtic i no s’ha de fonamentar en lleis escrites, sinó en l’obediència incondicional als misteris religiosos i la superstició. Maistre situa l’obediència a la política autoritària més enllà de qualsevol justificació racional, fora de l’abast de la història humana, en una dimensió misteriosa i transcendent que té com a referència la divina providència i que combat el pecat a través de poderoses forces fosques i sobrenaturals que resten inescrutables i inaccessibles a l’anàlisi racional. L’irracionalisme polític de Maistre influeix en els totalitarismes i la seva lluita antiliberal i antidemocràtica. Maistre estableix uns llaços de sang comunitaris vinculants, construïts des del ressentiment i el pecat, inspirats en el sacrifici de Jesús a la creu i els màrtirs per la causa cristiana i en una solidaritat negativa i excloent que l’estat totalitari secularitza i utilitza de manera racista.