'Final de partida' al Teatre Romea: si arriba la fi del món, val més riure

'Final de partida'

Teatre Romea. Fins al 24 d’abril del 2022

El teló esparracat del Romea dona compte d’un gran fracàs. El de la humanitat. Samuel Beckett va escriure Fi de partida als anys cinquanta, sota els ressons de la Segona Guerra Mundial, però el Nobel de literatura sempre va refusar les interpretacions que deien que els quatre personatges de l’obra eren els supervivents d’un hivern nuclear. De fet, Beckett va refusar qualsevol interpretació i assegurava que Final de partida era només un joc escènic. Tant és així que els protagonistes es pregunten pel significat de la mateixa representació.

A jugar, doncs!, ha dit Sergi Belbel als seus quatre magnífics intèrprets. Ens els trobem en una habitació tancada amb dues finestres per on entra una llum groga insolent que no sembla la del sol. No hi passa res. I les petites accions quotidianes no tenen cap conseqüència. És la fi i la partida al mateix temps. El Hamm, l’amo cec, assegut perpètuament a la cadira. El Clov, el servent coix que com Hamlet no és capaç de fer el que el cor li demana, en aquest cas, marxar. I els pares del Hamm, el Nagg i la Nell, mutilats i reclosos en contenidors de brossa.

Belbel juga i del joc emergeix un Beckett de comèdia malgrat el probable drama de fons. Irònicament pessimista, fa sarcasme dels humans, del teatre, de la felicitat i de Déu. I és que davant de la fi podem posar-nos dramàtics i transcendents o bé assolir la realitat des de l’absència d’emocions; podem caure sota el pes de la por i de l’angoixa o prendre'ns-ho tot a la lleugera..., perquè el mal ja està fet. A la fi, doncs, és una qüestió d’actitud. I de l’actitud ix la presència. El Hamm i el Clov esdevenen dos pallassos tan perduts com Vladimir i Estragó.

Belbel deixa clara la lectura des de l’inici reforçant els gags del Clov i l’escala segons les estrictes acotacions de l’autor. Arriben els primers riures. El Clov és un clown espavilat i l’únic que es pot moure. Jordi Boixaderas en fa una fantàstica composició física que rebla amb la qualitat i la intenció del que diu. L’esplèndid Hamm de Jordi Bosch no és el dèspota que hem vist en altres versions. No s’enfada, sinó que remuga com un avi fracassat. Assumeix el seu estat, l’estat de les coses amb una irresponsable naturalitat. Tampoc el Nagg de Jordi Banacolocha i la Nell de Margarida Minguillón es pregunten res. I si es queixen és perquè volen unes farinetes. A la fi, amb una preciositat de direcció de Belbel, la funció és una bona oportunitat per acostar-se a aquesta obra que al mateix temps que satisfà deixa obertes tantes preguntes.