Crítica de teatre

'El fingidor', una invitació al misteri de Pessoa al Teatre Romea

Pep Tosar dirigeix un espectacle sobre el poeta portuguès amb alè poètic i bellesa estètica

'El fingidor', Pessoa vist per Pep Tosar
2 min
  • Dramatúrgia: Pep Tosar i Evelyn Arévalo
  • Direcció: Pep Tosar
  • Intèrpret: Pep Tosar
  • Piano: Elisabet Raspall
  • Veu i sintetitzador: Joana Gomila
  • Circ: Griselda Juncà i Tomeu Amer (Hotel Iocandi)

Sí, tots els poetes, i podríem afegir que tots els artistes, són uns fingidors. Ho va escriure Fernando Pessoa el 1931. Tot i que ho firmés un dels seus molts heterònims, Bernardo Soares, al poema Autopsicografia. El poeta és un fingidor, escrivia Pessoa, i d’aquí el títol de la nova proposta documental de l’actor i director Pep Tosar, que s’aproxima al gran poeta portuguès amb eines semblants a les que va fer servir per a apropar-se a Blai Bonet (La casa en obres), Damià Huguet (Esquena de ganivet), Guillem d’Efak (Tots aquests dois) i no fa gaire a Lorca (Federico García), magnífic espectacle que també es va veure al teatre Romea. Espectacles tots ells de difícil encaix en les convencions teatrals, però que intenten i assoleixen el seu objectiu de fer conèixer l’artista un mica més i permeten gaudir de les seves paraules. Tots ells espectacles on es donen la mà la paraula, la música, el gest, la dansa i la imatge projectada amb una clara vocació poètica. Encara més en aquest El fingidor.

Certament, Tosar, en col·laboració amb Evelyn Arévalo, convoca una excel·lent cantant (Joana Gomila), una delicada pianista (Elisabet Raspall) i dos acròbates (Griselda Juncà i Tomeu Amer) de la companyia de circ Hotel Iocandi per fer companyia a Pessoa. Tosar, assegut en la penombra, llegeix darrere d’un faristol o s’aixeca i passeja per l’escenari, fins i tot baixa a la platea. La paraula dona pas a la cançó. Esclar, hi ha alguna cosa del fado popular d’Amália Rodrigues, però també de Gershwin i de jazz. I els acròbates amb l’escala o la roda Cyr evoquen el fràgil equilibri del poema, el desassossec i melancolia del poeta i fins i tot engeguen una conversa entre Pessoa i la seva única nòvia, Ofélia Queiroz. Tot plegat fusionat amb els testimonis visuals de familiars i experts, d’imatges de la Lisboa que mai va abandonar.

La proposta ens acosta al misteri de Pessoa i la lucidesa dels seus aforismes, pensaments i reflexions i les relacions epistolars amb heterònims seus com Alberto Caeiro, Ricardo Reisi Álvaro de Campos. En realitat hi ha poca poesia, però l’espectacle desprèn alè poètic i bellesa estètica malgrat que justament la dramatúrgia visual resulti sincopada. I un es pregunta per què aquest espectacle és al Romea? Doncs gràcies a Josep Maria Pou.

stats