'The Flash': un magnífic final per al primer univers superheroic de Warner/DC

BarcelonaTot i ser el velocista per excel·lència del còmic i un dels primers i més emblemàtics superherois –sens dubte, el del logo més icònic–, Flash s'ha pres el seu temps abans de protagonitzar una pel·lícula. Després de treure el nas uns segons a Batman vs Superman(2016) i a Esquadró suïcida (2016) i de gaudir de més protagonisme a La lliga de la justícia (2017), aquest divendres arriba finalment el seu primer film en solitari, The Flash, un debut que, paradoxalment, també és una mena de punt final de l'univers engegat el 2013 per Zach Snyder a L'Home d'Acer. En els plans de James Gunn com a nou guru de la divisió superheroica de Warner no hi ha lloc per al Superman de Henry Cavill, la Wonder Woman de Gal Gadot ni el Batman de Ben Affleck, així que The Flash representa el final de l'etapa coneguda com a Snyderverse, liquidat amb l'excepció de l'Aquaman de Jason Momoa, que s'ha salvat gràcies als més de mil milions d'euros que va recaptar inesperadament la primera part.

Tot i que The Flash no devia estar pensada com a frontissa entre dues fases d'una estratègia corporativa quan es va començar a produir, el director argentí Andy Muschietti –responsable de les dues parts d'It– s'ha adaptat impecablement a la situació i ha convertit aquesta història de viatges en el temps i realitats alternatives en un preciós homenatge a la multiplicitat d'històries i relats que són l'essència mateixa dels còmics de superherois, sobretot a l'editorial DC, la que més partit ha tret al llarg de la seva història al concepte de multivers que ara abracen massivament les pel·lícules de superherois.

I té tot el sentit que The Flash sigui la primera pel·lícula de Warner/DC que aborda les possibilitats dramàtiques i narratives del multivers, ja que va ser Flash qui va obrir les portes del concepte al mític còmic de 1961 The Flash of two worlds on es trobaven per primera vegada el Flash dels anys 40 i el dels 60, dos personatges que compartien nom i poders però diferien en història i aspecte. Aquella història escrita per Gardner Fox (també creador del personatge el 1941) on el Flash modern (Barry Allen) admetia conèixer el Flash antic (Jay Garrick) perquè havia llegit els seus còmics era un reconeixement implícit de la multiplicitat d'històries i identitats superposades que configuren la mitologia superheroica, i això mateix és el que fa, a la seva manera, The Flash: celebrar la grandesa d'uns personatges que s'eleven per damunt del mercantilisme de les empreses que els exploten i de la mediocritat d'alguns dels seus creadors.

El retorn del Batman de Michael Keaton

Però anem al gra. The Flash, inesperadament, no és la pel·lícula fallida que feia preveure l'enfilall de males notícies que ha envoltat la seva producció, sobretot pel que fa al seu intèrpret principal, Ezra Miller, acusat d'assetjament, abús, segrest d'una menor, ofegament d'una dona o agressió verbal d'una parella que cantava el Shallow de Lady Gaga en un karaoke. Muschietti i els seus guionistes s'inspiren en la saga Flashpoint escrita per Geoff Johns per crear una sòlida història sobre el destí i les segones oportunitats que ens mostra el velocista escarlata viatjant al passat per salvar la seva mare de morir assassinada però també les conseqüències de remenar el teixit del multivers: veure's atrapat en una realitat paral·lela on Flash és encara un universitari eixelebrat i sense poders, ningú ha sentit a parlar de Superman i Batman és un ermità sexagenari a qui interpreta Michael Keaton, el Batman de les pel·lícules de Tim Burton. Com ja va fer Spiderman: sense camí a casa, la jugada mestra integra les diverses encarnacions cinematogràfiques de Batman en un sol univers de ficció i permet a Keaton lluir-se com a versió cínica, vella i desencantada del Cavaller Fosc.

Un dels encerts de The Flash és rebaixar el pes dramàtic habitual de l'Snyderverse i potenciar la comicitat de Miller, sobretot en les escenes que comparteix amb el seu jo adolescent i que l'actor –de gènere no binari– resol amb prou eficàcia. Abunden els acudits i revelacions que requereixen un cert coneixement de cultura pop però no cal ser Sheldon Cooper per entendre les referències: The Flash conjuga l'accessibilitat d'un blockbuster i la consciència meta d'un cinema superheroic en què les pel·lícules ja no són només històries de personatges sinó reflexions sobre el mateix gènere i, per tant, fils d'un teixit narratiu més extens, quasi infinit. Llàstima que, precisament, alguns d'aquests moments autoreflexius quedin deslluïts per unes recreacions digitals –o deep fake– molt poc convincents.