Flavia Álvarez: “Som enemiga de tot el que sigui mediocritat, rutina i conformisme”

PalmaFlavia Álvarez estudià Il·lustració a l’escola Massana, centre d’art i disseny de Barcelona; actualment col·labora amb les seves vinyetes a les revistes ‘S-Moda’, ‘Mongolia’, ‘Orgullo y Satisfacción’ i ‘El Salto’. És narradora de petites històries, en què empra sempre l’humor gràfic amb un to irònic. Parlar amb Flavia Álvarez és anar directe al bessó, com una fletxa que apunta cap a la direcció del centre de la diana. Ens trobam amb ella a la llibreria Drac Màgic de Palma, envoltades de llibres que conviden a conversar.

De Flavia Álvarez va néixer Flavita Banana. Com la descriuríeu?

Supòs que som jo mentre treball. Senzillament, vaig pensar a posar un nom que no fos el meu a la meva feina; va ser una mica per a protecció de la meva privacitat. Bé, a aquestes altures tal vegada és un poc tard [riu]. Crec que agaf trets del meu caràcter i els port a l’extrem quan sign amb Flavita Banana.

Recordau quin va ser el moment en què va néixer el vostre personatge i vàreu començar a donar-li forma?

Vaig acabar d’estudiar Il·lustració quan tenia 26 anys. Després d’entregar el projecte final, quan ja ho has acabat tot, has provat totes les tècniques i t’han fet fer feines de tota mena, estava molt perduda perquè, clar, fas el que et demanen, no el que vols, i de sobte has de fer el que t’agrada. No en tens ni idea, del que has de fer. Llavors, després de provar un munt de coses, la veritat és que em sentia una mica malament perquè penses: “Potser ho he estudiat però no m’hi dedicaré”. Treballava en una empresa d’informàtica i em varen enviar a Tolosa un parell de mesos a l’estiu; estava totalment sola allà, no coneixia ningú, treballava vuit hores, tenia moltes estones mortes i vaig començar a dibuixar sense normes. No ho sé, va ser com una espècie de clarividència: dibuixava en blanc i negre, coses així com a molt reals, el que em succeïa, coses que per altra banda no feia quan estudiava, perquè sempre acompanyava textos fets per altres. Aquí és quan vaig començar a ser autora i a explicar les meves coses. En aquell mateix moment va néixer Flavita Banana.

En el vostre darrer llibre, Las cosas del querer, hi ha un fil conductor que ens guia a través de les situacions quotidianes d’un mateix personatge, en aquest cas una al·lota i un tema que ho uneix tot, el feminisme, sempre regat amb un to irònic però a la vegada humorístic. De fet, la normalitat és allò en què incidiu més. Creis que aquesta ha estat la vostra clau per ser més propera a la gent?

És curiós, sembla que sigui sobre la normalitat, però sobretot faig queixa o burla de la normalitat; és a dir, som enemiga de tot el que sigui mediocritat, rutina i conformisme, totes aquelles situacions en les quals hi som només perquè vàrem començar i prou. Tant les feines com les relacions, com vivim... I no ens movem perquè... Perquè ho hauríem de moure, no? On em sembla més evident o més poètic i tràgic és amb les relacions. Clar, parl des d’una certa comoditat envers mi, perquè som una persona incapaç d’estar en parella, molt ràpidament em deman de tot; m’agrada estar tota sola, des d’aquesta perspectiva mir les parelles i en faig burla. No és una burla dolenta, potser d’alguna manera puc fer com a mínim que riguin, ves a saber, tal vegada una parella ho veu i diu “Mira, som nosaltres” [riu].

Els vostres dibuixos destaquen perquè emprau un traç ben potent però a la vegada línies senzilles sempre en paper i pinzell. És en aquest format en què us sentiu més còmoda?

Sí! Hauria de provar el digital, perquè avui en dia ja hi ha de tot i pots aconseguir molts efectes. Però si t’hi fixes, els dibuixos tenen bastants errors, accidents de tinta damunt paper que no estic segura que en digital pugui aconsegui. M’agrada dibuixar en paper. Si surt malament, es tira i se’n fa un altre.

Els textos que acompanyen els vostres dibuixos tenen aquesta part pedagògica i crítica que ens fa pensar. Què neix primer, el text o el dibuix? Com és aquest procés?

Primer hi ha una idea general; no és que pensi una frase, sinó que em ve una idea al cap. Per exemple, darrerament estic donant moltes voltes al fet que potser amb tot això de les xarxes socials no sabem gaire bé si el que volem en una relació és que la relació en si funcioni bé o que ho faci la relació virtual. És a dir, volem que la parella ens faci més cas a les xarxes, no és ver? “Dona’m likes”, “Fes-me costat”, “Escriu-me”, “Respon quan escric”... Llavors, en aquest cas, hi ha una idea general. Primer ve la part de portar-la a l’extrem. Com es pot exagerar això? Imagín una parella en què ella el que vol és sobretot que li facin cas a les xarxes socials i que es deixi de ximpleries a la vida real. D’aquí pens: això, com ho convertesc en una frase? Curta, sobretot; don voltes a com ho puc representar en una imatge. La frase podria ser: “Més likes i menys amor” [riu]. O sigui, que primer hi ha una observació, m’hi fix i m’ho apunt al mòbil. De vegades se m’acut primer la imatge de manera molt clara, però normalment és la frase el que em ve al cap.

Qualsevol manera de percebre i reaccionar enfront del món que ens envolta per ventura és la base per a la producció de formes artístiques. Quines són les que més us inspiren?

Totalment la dimensió humana amb la temporalitat que implica. Naixem i morirem. Això, per mi, il·lumina tots els temes que implica ser humà; m’adon que pens molt en això, estam aquí un temps concret. I, clar, pens “aprofita, que aquí només hi estam una estona”. Sempre he tingut aquesta inquietud, m’ha portat al fet que em pugui dedicar al que vull, és insistir; és a dir, jo vull arribar aquí, m’ho he de muntar com sigui per arribar-hi. Tenir això present et fa fixar-te en tot d’una manera diferent, com per exemple la doble vida que porta la gent a les xarxes socials. Jo també port una doble vida a les xarxes socials, però per a mi les xarxes són purament professionals, no parl de la meva vida. Pràcticament ningú té un perfil que diu “doncs estic caminant cap a la meva feina i no està passant res”, per exemple... [riu]. Doncs això és més o menys el que jo faig amb els dibuixos: aquí no està passant res, està passant el que a mi em sembla normal, però trii unes paraules que siguin una mica un cop de puny i dius “escolta!, mira que normal ets; ets un qualsevol i jo som una qualsevol; no ets especial, ni jo som especial”.

El dibuix és una activitat relacionada amb el joc, o almanco així comença quan som petits. Quan aquest joc es converteix en un treball, es pot fer córrer la creativitat i la imaginació?

Quan vaig començar a fer les vinyetes que ja faig ara, fa tres anys, la meva feina era la informàtica. Només fa uns set mesos que s’ha convertit en la meva feina, abans ho considerava un passatemps, la meva escapatòria. Però va ser tan llarg el temps en què ho plantejava com un passatemps i vaig donar-li moltes voltes per convertir-ho en la meva feina, que pensava “ho puc acabar odiant?”. I si s’acabaven les idees? Però quan finalment m’hi vaig dedicar, ja tenia prou recorregut perquè quan em demanin feina em diguin “fes el que tu vulguis fora cap direcció concreta”. Sí que passa, de vegades, que saps que per a l’endemà has d’entregar una vinyeta i no tenc cap idea. Són els pitjors moments, perquè ho has de fer sí o sí, ja no tant pels diners, sinó perquè tens un compromís i amb això som molt respectuosa. Llavors torn boja perquè m’exigesc moltíssim. No hi ha un secret: seus, ordinador apagat, mires la taula i fas anar el cap. De vegades qued amb algun amic i li dic “Va, em pots posar al dia quant al tema de l’amor?, què t’està passant?”. La gent està encantada quan els dius “Escolta, pots venir a explicar-me tots els teus problemes?” [riu].

Com ha anat evolucionant el vostre dibuix amb el pas del temps?

Al principi m’agradava fer servir la ploma sucada en tinta, supòs que per inèrcia, perquè els dibuixants de vinyetes clàssics de premsa ho fan, però quan tenc una idea som molt impacient i això d’anar sucant em posava bastant nerviosa. En un moment donat vaig canviar d’eina; és una espècie de pinzell amb la tinta xinesa incorporada i així tenc més control de la pressió per fer la línia fina o més gruixada. Abans les imatges tenien molts més detalls, línies més fines; ara són més brusques i amb menys detalls, no sé cap on vaig; al final seran dos caps o tres, converses i prou. També dibuix al natural, m’obsessionen les postures de la gent, les postures parlen, m’agrada molt la gent quan està asseguda perquè es deixa caure. Poder dibuixar-los deixant caure el seu pes és com un repte, per a mi; els meus dibuixos no tenen rostre, intent que la postura corporal conti el que vull dir.

Com veis el món educatiu pel que fa a l’educació artística?

Per mi els infants són els éssers més intel·ligents de la Terra, però tenim aquesta capacitat temporalment. El món de l’educació infantil em flipa; no el sistema actual d’educació que hi ha, sinó com funciona el cap dels nins i la importància que té la seva educació, que rebran i com els afectarà quan siguin adults. Escoles, pares, mitjans de comunicació... com hi influiran. Em sembla molt curiós, perquè crec que si tenen inquietuds artístiques, sortiran de totes maneres. Record que quan estudiava a Secundària la darrera cosa que m’interessava del món era el que s’explicava a classe; a mi, l’educació artística que vaig rebre a classe o la filosofia no crec que m’alterassin. A casa ja es llegia molt; tenc una germana gran que ja m’ensenyava tot el que ella aprenia. Això no té res a veure amb el que s’ensenyava a l’escola. Tenia moltes inquietuds de saber i voler saber més, preguntava molt a classe, els professors ja no m’aguantaven. Vull dir que l’escola no em va fer així, em sembla que als nins i a les nines no els haurien de fer seure durant tantes hores i escoltar; podrien ser més flexibles. Pens que la feina important és a casa; sempre hi ha excepcions, és clar, crec que té a veure amb la genètica. Allò que sí que crec que s’ha de fer és trobar el camp d’interès de cada persona i reforçar-lo.

Per acabar, en quina situació gràfica podríem trobar Flavita Banana en una escola?