'Flee', la pel·lícula d'animació que podria guanyar tres Oscars

BarcelonaUn infant corre alegre pels carrers de Kabul amb un vestit de la seva germana. Molts més anys després, el mateix infant busca una casa per compartir amb l'home a qui estima a Dinamarca i està a punt de fer un postdoctorat a Princeton. Des del principi, sabem que la història de l'Amin (no és el nom real), que a la dècada dels vuitanta va haver de fugir de l'Afganistan, té un final feliç. Hi ha moltes altres coses sobre ell que desconeixem i que a poc a poc van aflorant a Flee, una pel·lícula d'animació dirigida pel danès Joanas Poher Rasmussen que s'estrena aquest divendres als cinemes. Nominada als Oscars com a millor film d'animació, millor documental i millor film internacional, Flee ja ha rebut 36 premis internacionals.

L'Amin va arribar sol a Dinamarca quan tenia 15 anys i sempre va explicar a tothom que la seva família havia mort. La veritable història la va mantenir oculta durant vint anys, ni tan sols la va explicar als seus amics o al seu xicot, fins que Rasmussen el va convèncer per compartir-la, sense exposar-se a la mirada pública, a través de l'animació. "Conec l'Amin des de fa 25 anys, visc en un petit poble danès i ell va aparèixer un dia, tot sol, quan era adolescent, i mai va voler parlar de la seva història, era una porta tancada que no volia obrir", explica el cineasta danès a l'ARA. De tant en tant, Rasmussen hi insistia i l'Amin li responia que encara no era el moment. "Quan li vaig dir que ho podria fer de manera anònima, a través de l'animació, la idea li va agradar i va poder compartir amb mi els seus records perquè som amics des de fa molts anys".

L'Amin, que a vegades apareix estirat en un sofà com si estigués a teràpia, tanca els ulls i Rasmussen li pregunta com era la seva habitació a Kabul, què tenia a les parets, què veia a l'altra banda de la finestra. "Són tècniques que vaig aprendre quan feia ràdio, viatjar als llocs descrivint com eren", diu el cineasta. Aquesta informació va servir per recrear a través de l'animació els records de l'Amin, però també va ajudar el protagonista de Flee a tornar als escenaris de la seva infància i adolescència: l'Afganistan dels anys 80, la Unió Soviètica de principis dels 90, quan tot es va començar a desfer i la policia corrupta actuava amb total impunitat, Estònia, Suècia i Dinamarca.

Els fets més traumàtics

El film combina l'animació amb imatges d'arxiu reals i dibuixos de línies molt simples en blanc i negre. "Quan l'Amin explicava una cosa traumàtica ho podies sentir a través de la seva veu, li costava, hi havia molts silencis, i no trobava les paraules, no era tan important saber com era l'interior d'un contenidor, sinó les seves emocions, transmetre l'angoixa d'un infant quan no sap què ha passat a les seves germanes que viatjaven en un contenidor dins d'un vaixell –explica Rasmussen–. Per això fem servir aquests dibuixos, crec que era la manera més honesta de transmetre aquestes emocions".

Al principi del film, el cineasta no preveia que l'orientació sexual de l'Amin tingué tant de pes. "Em va dir que era homosexual quan tenia 17 anys i per a mi era molt natural, però va anar prenent importància quan parlava de com era ser gai a l'Afganistan; hi ha un cert paral·lelisme amb com se sentia a Dinamarca –relata Rasmussen–. Quan era a l'Afganistan, l'Amin havia d'amagar que era gai i quan va ser a Dinamarca va haver d'amagar la seva història familiar; sempre ha hagut d'amagar alguna cosa. Per això la pel·lícula és la història del seu viatge, però sobretot la impossibilitat de mostrar-se. Haver d'ocultar secrets fa que sempre posem distància amb els qui ens envolten".

El fet que l'Amin i Rasmussen fossin amics també va marcar el procés de la pel·lícula. Les entrevistes van durar tres anys, a vegades eren converses de mitja hora, d'altres de tres o quatre hores. L'Amin veia tot el material. "Va ser molt generós i va confiar en mi, i només una vegada em va demanar canviar una cosa", relata el cineasta. Al film, que té també moments d'humor, com la passió adolescent de l'Amin per Jean Claude van Damme o la seva primera visita a un club gai, se succeeixen històries molt dures relacionades sobretot amb el tràfic de persones. "Va arribar un punt que creia que era massa: el viatge amb vaixell, la fugida a través de la neu... i vaig decidir treure la història de la presó d'Estònia, però l'Amin em va demanar que la tornés a incloure, perquè per a ell estar tancat sis mesos allà sense saber què li passaria va ser el pitjor de tot, i sense això sentia que aquella no era la seva història".

Ara l'Amin ja no té secrets. "Ha estat com treure's un pes de sobre, però tampoc li agrada gaire parlar-ne; quan algú li fa preguntes, li respon que miri la pel·lícula", diu somrient Rasmussen, que és net també de refugiats: la seva àvia va haver de fugir de Rússia durant els pogroms a principi del segle XX.