Florence Welch subjuga el Sant Jordi

BarcelonaPoques hores abans del concert de Florence + The Machine al Palau Sant Jordi, el sociòleg Richard Sennett participava en una sessió del Kosmopolis al CCCB. “El capitalisme busca estandarditzar-ho tot”, deia Sennett, despullant maniobres orquestrades pel poder. En el món artístic que viu pendent de l’èxit es produeix una estranya paradoxa: l’artista necessita singularitzar-se, però alhora no pot evitar adaptar-se a l’estètica que vol premiar el capitalisme, i això acaba uniformant les propostes. No tothom se’n surt quan intenta fugir d’aquesta estandardització. La britànica Florence Welch ho aconsegueix potser sense pretendre-ho.

Aquesta crooner dels aiguamolls, que ahir va començar el concert saltant descalça damunt la tornada de June i la incòmoda eufòria de Hunger, segueix triomfant amb eines extemporànies que semblaven condemnades al fracàs o a la indiferència. Per exemple, en temps de xous pirotècnics i realitats virtuals augmentades, ella s’estima més posar en joc una intensitat sense attrezzo ni canvis de vestuari. En un escenari que imita les fustes d’un auditori modern de música clàssica, lidera una banda amb vuit músics (arpista inclòs), però només interactua amb el públic i amb ella mateixa, amb les giragonses que fa emmarcada en el cercle d’una llum zenital. En la posada en escena i en les cançons de Florence Welch no hi ha melodrama mil·lennial a la recerca de comprensió; la seva intensitat juga en una altra lliga, la de qui no dona explicacions ni busca excuses. És una Kate Bush amb pressa per canviar de bar que mentre gira cua t’etziba Moderation per dir-te que no la trobaràs si no la busques en els extrems, en l’ebrietat emocional i en la ressaca de l’amor que no fa presoners, en l'eufòria i al final de la corda. “¿Amb qui creus que estàs parlant?”, deixa anar. I t’ho diu controlant la veu, l’arma amb què hipnotitza públics com el que ahir va pagar entre 58,50 i 92 euros. Segons Live Nation, 10.000 espectadors, com en el concert de fa tres anys també al Sant Jordi.

La seva teatralitat basada en fets reals i en contrallums acaba sent un actiu positiu, aquest cop vent a favor de l’exorcisme emocional de les cançons del disc High as hope que van esquitxar bona part del repertori del concert al Sant Jordi. El públic va respondre amb devoció i complicitat, tant en les peces noves com en les cançons que ja van tenir llocs de privilegi en el concert del 2016, com l’emocionant Dogs days are over i Ship to wreck, dos punts àlgids just a mig concert. També va provocar l’eufòria quan, abans de cantar South London forever, va fer una proclama contra el Brexit, i quan per presentar Patricia, dedicada a Patti Smith, va fer una crida contra la masculinitat tòxica.

Una Florence desfermada, i a estones subjugadora com la líder d’una secta, va apujar encara més la intensitat, sobretot la vocal, en el tram final i en cançons com la balada Sky full of song, rematada per arpa i teclats en un crescendo més crepuscular que èpic, com crepuscular és el Cosmic love, que el públic va acompanyar amb els llums dels mòbils apuntant al sostre del Sant Jordi i confegint a tot plegat l'aspecte d'una cerimònia que un altre context podria acabar en una immolació col·lectiva. Finalment, la ferocitat de la guitarra a Delilah, que Welch va cantar caminant entre i al voltant del públic, i What kind of man va servir per enfilar una hora i tres quarts que va tancar amb el hit Shake it out i traient-se el dimoni de sobre.