Flotats torna al Romea: "És excepcional que jo sigui aquí"

BarcelonaCada vegada que Josep Maria Flotats posa un peu –o en el seu cas, podríem dir que fica el nas de Cyrano– en un teatre català, els productors, la premsa i el públic ho viuen com un esdeveniment. És cert que l'actor ha tornat en altres ocasions, des que el 2013 el govern d'Artur Mas li va organitzar un homenatge de reparació, setze anys després de la "sobtada, traumàtica, dolorosa i brutal" destitució del Teatre Nacional de Catalunya. Però les seves visites no són gens sovintejades; l'última, el 2015 al Teatre Lliure amb Ser-ho o no. "Hi hauria retorn si alguna vegada hagués dit que marxo", diu, fent una finta. Però afegeix: "Hauria fet teatre aquí més sovint si ho hagués tingut fàcil. No em trucava ningú, i si algun cop vaig trucar no hi va haver resposta. A fora em trucaven", deixa anar.

Aquesta vegada va ser Josep Maria Pou, el director del Teatre Romea, amic íntim i company en milers de funcions, qui el va pressionar perquè actués al seu teatre, després de dècades buscant infructuosament una obra per interpretar tots dos junts: "Vine d'una punyetera vegada", li va manar. I Flotats s'ha plantat al Teatre Romea per protagonitzar fins a l'1 d'abril i en català una obra que a Madrid va estrenar el 2018, La disputa. Voltaire / Rousseau, ara al costat de Pep Planas, un actor a qui va fer debutar justament al seu mític Cyrano de Bergerac el 1985.

"És un fet excepcional que jo sigui aquí", sentencia un Flotats emocionat, al vestíbul del teatre. "No soc actor per res –diu–. Tinc una sensibilitat exacerbada i controlo malament els meus sentiments fora de l'escenari. Espero poder-me controlar". Cinc dies de malaltia, que l'havien deixat del tot afònic, van obligar a cancel·lar les tres primeres funcions de l'obra, i ara diu que se sent "ressuscitat". "Saber que s'estaven tornant les entrades em posava encara més malalt", assegura. L'enciclopèdia Josep Maria Pou recorda que va ser el gener del 1959 que l'actor va debutar al Teatre Romea amb Tu i l'hipòcrita de Maria Aurèlia Capmany, dirigit per Ricard Salvat. Flotats, que tenia 20 anys, en feia dos que treballava d'actor. 65 anys després torna al Romea. "En el meu entorn, l'entorn de famílies que van perdre la guerra, anar al teatre era anar al Romea", recorda. D'aquí, també, l'emoció d'un Flotats generós en anècdotes. "Oi que era una altra època?", pregunta retòricament després d'una deliciosa batalleta francesa.

Teatre d'art per a tothom

La disputa reuneix en un espai dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire (Flotats) i Rousseau (Planas), dos personatges "antagonistes i complementaris", tots dos enterrats al Panteó de París com a Pares de la República, com explica l'autor del text, Jean-François Prévand. Un deia que la cultura era la solució i l'altre que "no qualsevol cultura". "Rousseau volia fer taula rasa de tot, de tanta mediocritat", explica Planas. L'obra és "un enfrontament culte, intel·ligent, brillant i divertit" amb dos personatges "que ja deien allò que avui encara no està resolt", observa.

Josep Maria Flotats no pensa en la jubilació, ni tampoc en escriure unes memòries: "No aconsegueixo que m'interessi el passat. No tinc nostàlgia. Tinc un afecte indefectible a la gent que he estimat, però no m'afecten tant els records com el compromís immediat", justifica. I tot seguit li manlleva una frase a Núria Espert i comenta amb sornegueria: "No tinc la vida interior que té la majoria de gent per quedar-me a casa". Potser és perquè pot "desfogar l'angoixa de ciutadà dalt de l'escenari", diu. "Em dona tranquil·litat, pau i la sensació d'estar complint el meu deure", afirma. Flotats esquiva les preguntes incòmodes (sobre el Me Too, sobre Lluís Pasqual), però li agrada parlar del teatre d'avui, de la qualitat actoral dels joves o de l'allau d'espectacles que presenten els teatres públics "en nom de la immediatesa, el consum i la publicitat". Fins i tot comenta l'última notícia sobre la llei de serveis digitals de la Unió Europea. "Em sento orgullós d'encara poder fer el meu ofici i defensar no només el teatre que m'ha format, el Teatre d'Art amb majúscules, sinó un teatre de reflexió indispensable en la societat que vivim", sentencia Flotats, empeltat del seu personatge. I exclama amb aquell deix inconfusible: "Voltaire, salva'ns! Torna i salva'ns!"