La gran pel·lícula d’animació dels últims anys no necessita diàlegs per emocionar

Un cop va acabar la projecció de Flow, un mundo que salvar a la darrera edició d'El Meu Primer Festival, el presentador va obrir un torn de preguntes i comentaris entre els menuts. Un nen va aixecar ràpidament la mà: “La meva mare s’ha passat tota la pel·li plorant!”, va ser la seva aportació. “La meva també!”, va reblar un altre, dues files enrere, entre les rialles i els oooohs esponjosos de la platea. És molt útil aquesta anècdota, no per certificar que Flow, un mundo que salvar és un film d’animació d’ampli espectre que sedueix espectadors dels 0 als 99 anys, sinó per il·lustrar com una pel·lícula sense diàlegs i amb una trama no especialment melodramàtica ni del tot clara pot emocionar-nos profundament.

Hi ha un actiu força inexplicable en aquest llargmetratge de Gints Zilbalodis. Una vibració poètica? Una bellesa fora d’ordre? Costa de dir. Però si en obres anteriors del mateix cineasta letó allò que vèiem a la pantalla ens fascinava només com a prodigi d’un nou software, aquest cop la història ens toca molt més per dins. Al·legoria sobre la necessitat de cooperació entre espècies (un gat, un gos, un capibara, un lèmur i un ocell secretari) en un context de supervivència, si aquest formós diluvi en un món estrany està arreplegant tants premis és perquè trenca amb la monodieta dels amants dels dibuixos animats: no tot ha de venir del Japó o dels Estats Units per enlluernar-nos i fer-nos plorar. Sí, una altra animació és possible.