¿La NASA va rodar o no un fals allunatge de l'Apollo 11?

Com combatre la llegenda urbana que considera l'arribada de l'home a la Lluna l'any 1969 un mite construït en un plató televisiu? A Fly me to the moon proposen una estratègia a la contra. Aquesta comèdia romàntica d'aires clàssics posa l'accent en com al voltant de la missió de l'Apollo 11 es va elaborar un relat mediàtic clau per guanyar la batalla moral de la Guerra Freda. Scarlett Johansson hi interpreta una experta en màrqueting contractada pel govern per vendre a la població la millor història possible sobre aquest esdeveniment. Els seus mètodes xoquen amb la visió del responsable del llançament de l'Apollo 11, a qui dona vida un Channing Tatum en mode heroi nord-americà d'una peça.

Sobre el guió, entre els dos protagonistes es genera una dinàmica de comèdia screwball que no arriba mai a electrificar com caldria la pantalla, en una pel·lícula entestada en explotar la nostàlgia per l'Amèrica pura que representaria aquella època. La proposta argumental més agosarada del film és la idea que el govern nord-americà efectivament va organitzar la filmació d'un allunatge fals per assegurar-se que la retransmissió televisiva fos un èxit passés el que passés amb l'Apollo 11. Però lluny d'endinsar-se en explorar la frontera entre fet històric i construcció propagandística, la pel·lícula empra aquesta estratègia per reafirmar la realitat d'allò que vam veure per la tele, en l'enèsim relat autoindulgent i simplista que ofereix Hollywood sobre la història recent dels Estats Units.