Fa forat i tapa. Què diries què és?

PalmaDiu un coverbo preturístic que dues dones nascudes a la primeria del segle XX s’apuntaren a mitjan anys vuitanta a una excursió en barca amb el club de la tercera edat del seu poble. Sortint del Port de Sóller, voltaren cap a la dreta i quedaren admirades de tan amunt com està la torre Picada. Més endavant se sorprengueren de veure el penyal Bernat, aquell rocam erecte que es tomba cap a la mar. Després passaren a prop de la Illeta i ja, tot d’una, varen ser a l’endret del salt d’aigua de la Costera. Allò que més els sorprengué, però, va ser veure d’enfora, de dins la barca, les oliveres de Cala Tuent i sa Calobra. I, amb aquestes, una diu a l’altra: “Mira tu si la teníem a prop, la mar. I nosaltres dues passàrem la nostra joventut collint oliva dins aquelles marjades!”. I l’altra li respon: “Què vols que et digui? No havia anat mai en barca, i encara no hauria importat que el primer pic hagués estat avui… La mar fa forat i tapa! Saps que n’hi ha d’aigua!”. “Sí, i pensa tu que només veim la de damunt!”, remata la primera.

A les persones temorenques de la mar no els agrada embarcar-se i, en anar a nedar, passen pena de fer-se massa enfora de la vorera i no fer peu. Si es compara amb temps antic, sobta la relació que la majoria de residents a Mallorca tenen ara amb la mar. Altre temps, la mar, la platja, la costa… no eren espai d’oci, on anar a passar el temps lliure. Bé, és que, de temps lliure, no n’hi havia gaire. És en aquest context que s’ha d’entendre l’expressió ‘la mar fa forat i tapa’. És una espècie d’advertència dirigida a les persones considerades atrevides i alhora inconscients, perquè no es facin enfora de les roques, no fos cosa que llavors no sàpiguen tornar.

La platja és ara un espai humanitzat on passar hores ajaçat damunt una tovallola. Cada any, en venir el bon temps, –i, a causa del canvi climàtic, pot ser ben bé pel mes de febrer– les xarxes socials s’omplen de fotografies de peus amb les ungles pintades sobre l’arena, de peus en remull amb l’aigua fins als genolls i dels primers capficos. Per veure com era d’aliena la paraula ‘platja’ en el parlar habitual de la gent nascuda abans del turisme, basta observar que a Mallorca són majoria els catalanoparlants que diuen ‘plaia*’, imitant la fonètica castellana. És de suposar que aquest mot, tot i existir en català, s’incorporà a la llengua col·loquial a través d’una postal, d’un fullet informatiu i de la maquinària turística en general, que aleshores funcionava tot just en castellà. Dècades enrere, ‘la mar’ –sempre en femení– designava no només la mar de manera específica, sinó també la costa, les roques de la vorera i, fins i tot, els nuclis de població pensats per a l’estada dels estiuejants.

Qui no ha sentit a dir ‘a l’estiu estan dos mesos a la mar’? I això no vol dir que estiguin dos mesos embarcats o enmig de la mar, sinó que es traslladen a Can Picafort, s’Illot o sa Ràpita per estiuejar-hi durant una temporada. Com també aquella sogra que, un diumenge d’agost devers les 11 del dematí, diu al fill o a la nora: “M’heu de fer saber a quina hora vindreu de la mar, perquè he de saber quan he de tirar l’arròs, si no us voleu menjar la paella massa estovada!”.

L’entrada de ‘mar’ al Diccionari català-valencià-balear especifica, en primer lloc, que és un mot femení, però que ‘modernament’ s’utilitza també en masculí. Clar, per ‘modernament’, aquí hem d’entendre el moment de la redacció de l’esmentat diccionari. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans senzillament diu que ‘mar’ tant és masculí com femení. Tradicionalment, quan ‘mar’ va acompanyat de la preposició ‘de’, sol perdre l’article. És per això que a moltes de poblacions del Maresme o de la costa Brava hi ha el passeig de Mar. Però també deim Consolat de Mar, ronda de mar o vorera de mar. Just hi ha una excepció: parc de la Mar. I potser és perquè aquest és un nom modern, perquè el cèlebre parc de Palma s’inaugurà el 1984 en temps del batle Ramon Aguiló. Probablement, ningú pensà a llevar l’article ‘la’, i així ha quedat.

La mar és un d’aquests pocs mots que els catalanoparlants de les Illes Balears sempre diuen amb article literari –com també ho són el rei, l’església, la dreta o l’esquerra, el cel o l’infern i també el dimoni. Just hi ha un cas en el parlar dels mallorquins que la mar du article salat. És per referir-se al carrer de sa Mar, a Sóller. És un carrer que discorre paral·lel a la gran via, des del centre del poble fins a pegar a prop del pont d’en Barona. Si per referir-s’hi, sentiu dir a qualcú ‘carrer de la Mar’, és perquè no és solleric.