Richard Goode, la força de l’evidència d’un gran pianista

RICHARD GOODE

AUDITORI PAU CASALS (EL VENDRELL), 20 DE JULIOL

(EL VENDRELL), 20 DE JULIOLEl Festival Pau Casals del Vendrell inicia una nova etapa, amb una programació més concentrada en el temps, però no per això menys farcida de propostes atractives, com ara el recital de Richard Goode, esplèndid pianista nord-americà ben car de veure a casa nostra: ¿és possible que la seva única actuació a Catalunya fos la del seu debut, el 2004?

Goode pertany a la noble estirp d’intèrprets que anteposen el servei al compositor a l’egocentrisme del virtuós, cosa que no vol dir que estigui mancat ni de personalitat ni de brillantor tècnica, ben al contrari. La Sonata KV 310 de Mozart amb què va obrir la sessió, a més de palesar el rigor d’un músic que defuig d’efectismes gratuïts (en aquest cas, no va caure en la temptació del sentimentalisme), també va servir per ajustar l’oïda a les limitacions del piano posat a la seva disposició.

El so massa metàl·lic i poc arrodonit de l’instrument no va ser obstacle perquè Goode desplegués els seus dots de miniaturista, ja fos amb la melangia banyada de tendresa de la tria de peces d’ En un camí esbarzerat de Janácek o en l’ajustada caracterització, sense efluvis excessius, de sis exemples del segon llibre de Preludis de Debussy. Beethoven és un compositor que sempre li ha provat al pianista nord-americà, i aquest concert no va ser una excepció. Les dues antepenúltimes sonates del compositor alemany són unes peces d’una expressivitat lliure de qualsevol convencionalisme formal que en mans de Goode van sonar amb tota la força de l’evidència, en especial les variacions que tanquen l’ opus 109 que, des de la desarmant simplicitat del tema inicial, van estar graduades de forma impecable. En un festival sota l’advocació de Pau Casals, Bach, aquí en forma d’una bellament cisellada sarabanda de la Partita núm. 1, és sempre una propina immillorable.