Els 2.000 formatges mallorquins de Santa Tecla

Fins a 2.000 formatges mallorquins, 40 cavalls andalusos i un tron d’or: aquest fou el preu que pagaren els cònsols de Tarragona al rei Oshin d’Armènia Tarragona el 1320, ara fa set segles, a canvi de les relíquies -els braços- de santa Tecla, que venia d’aquelles terres. Aquesta és una més de les múltiples històries de despulles sagrades, de les quals la Catedral de Mallorca n’arribaria a atresorar una col·lecció excepcional amb pretesos fragments de vestits, espines de la corona i trossos de la creu de Crist i fins i tot del pessebre on va néixer, pedaços de roba de la Verge i restes de les tombes de tots dos.

Fou el setembre de 1319 quan salparen de Barcelona Ramon d’Avinyó i els enviats tarragonins, avalats pel rei Jaume el Just i disposats a recórrer 3.500 quilòmetres fins als confins de l’àmbit cristià. Santa Tecla ja era venerada com a patrona de Tarragona, perquè hauria visitat la ciutat en companyia de sant Pau. El seu martiri sembla un recull de totes les tortures que podien infligir els pagans als cristians: condemnada a la foguera, les flames es dividiren sense tocar-la; llançada a un fossar ple de rèptils verinosos, no li feren res; lliurada als lleons, aquests li lleparen les mans com a mansos moixets. Així que se suposa que arribà a viure fins a una edat avançada.

Com devien de ser de famosos els formatges mallorquins, a tot el món conegut, perquè el monarca armeni es donàs per ben pagat (a banda del tron d’or i els cavalls, és clar), tot i que el seu estat de conservació, després d’un viatge de mesos, tal volta no fos l’ideal. “Ja en els segles XIII i XIV el formatge curat mallorquí, de forma rodona i petita, tenia una gran acceptació a Catalunya i, d’una manera concreta, a la Casa Reial d’Aragó”, explicà l’historiador i polític Mateu Morro al Diari de Balears. “Però tenim dades de la cultura formatgera dels mallorquins des de molt abans: des del període talaiòtic i del temps dels àrabs (...) Els pastors mallorquins mantingueren, en un ambient extremadament conservador en el pla etnològic, unes antiquíssimes tècniques formatgeres de base mediterrània”. El Museu de Mallorca posseeix un motlle per elaborar formatges datat entre el 1600 i el 1400 abans de Crist.

El rei Oshin morí el juliol del 1320, tot d’una després de tancar l’intercanvi amb els catalans; sembla que de manera violenta. Era família dels reis de Mallorca, ja que es va casar amb Isabel de Lusignan -parenta de l’esposa de Ferran, germà de Jaume III- i, en quedar vidu, amb Joana d’Anjou, cosina germana de la reina Joana de Nàpols, dona del darrer hereu de la dinastia, Jaume ‘IV’. El darrer monarca armeni, Lleó VI, fou enderrocat pels mamelucs i en compensació Joan I de Castella li concedí el senyoriu de Madrid -aleshores, una vila perduda enmig de l’altiplà, on encara recorden que els va abaixar els impostos.

Els braços de santa Tecla arribaren a Barcelona el desembre del 1320: un fou dipositat a Sant Cugat del Vallès i l’altre, lliurat a Tarragona el maig del 1321. Des d’aleshores, cada 22 de setembre, festivitat de la màrtir, se celebra la festa major de la ciutat, amb una processó multitudinària que culmina amb l’entrada del braç a la Catedral i la interpretació dels goigs de la patrona. També dins els programa festiu es posa en escena el ‘Retaule de santa Tecla’, una recreació de la seva vida i martiri, a càrrec de l’Esbart Santa Tecla i la cobla La Principal de la Bisbal.

Un bosc de fragments de la creu

Han estat segles de veneració, compra, robatori, certificació o posada en dubte d’una infinitat d’ossos, bocins minúsculs de roba i d’altres vestigis de Jesús, la Verge Maria i tots els sants, repartits per catedrals, esglésies i convents de tot el món i als quals s’han atribuït poders miraculosos. Posseir unes relíquies importants, que es custodiaven en valuosos reliquiaris, vertaderes joies d’orfebreria -els tresors eclesiàstics-, era tot un negoci, gràcies als pelegrins que hi anaven per retre’ls culte, amb les corresponents despeses pel seu viatge: turisme religiós molt rendible.

A la novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa, ambientada en el segle XIV, el perspicaç franciscà Guillem de Baskerville ironitza sobre les relíquies: “De fragments de la creu, n’he vists molts, en altres esglésies. Si tots fossin autèntics, Nostre Senyor no hauria estat crucificat en dues taules creuades, sinó en tot un bosc (...) I hi ha tresors encara més rics. Fa temps, a la catedral de Colònia, vaig veure el crani de Joan Baptista quan tenia dotze anys (...) L’altre crani [d’adult] deu ser en un altre tresor”.

El que ha estat al llarg de segles el principal temple de les Balears, la Seu de Palma, pot presumir d’un fons excepcional: fragments de vestits de Crist, de la creu, de la corona d’espines, de la columna on el lligaren per assotar-lo, de l’esponja amb la qual li donaren a beure a la crucifixió, de la llança de Longí que el traspassà, del pessebre on nasqué, del Calvari, de la seva tomba i de la corda del Bon Lladre ajusticiat al seu costat, així com una pedra del lloc on el batejà sant Joan i terra de Natzaret. De la Mare de Déu: roba, llet i part de la sepultura; de sant Josep, dos bocins de la capa i un reguitzell de despulles del santoral.

Al tresor de la Seu destaquen dos reliquiaris. El primer, del segle XV, d’un un bocí de la túnica de Crist, que fou una donació de l’emperador bizantí Manuel II feta el 1402 -quan recorria Europa cercant ajuda contra els turcs- a l’antipapa Benet XIII (el papa Luna), i el certifica una butlla del sobirà mateix. El segon, del segle XVI, conté un fragment de roba que se suposa que és de la mare de Crist, per al qual s’encarregà un receptacle exactament del mateix pes, narra l’historiador Gaspar Valero, “Pensaven que aquesta relíquia”, diminuta, “no n’augmentaria gaire el pes i, per tant, no la tragueren del recipient. Però, per més pes que posaven en el platet contrari al del reliquiari, no aconseguiren aixecar-lo gens. A la fi, tragueren la relíquia i tornaren a pesar la custòdia, i fou quan s’inclinà el plat” i fou possible fer-ne el càlcul. Un “miracle o prodigi”.

Vinculats al mateix Jesucrist són també els reliquiaris de la Columna, del segle XV, amb un fragment del pilar al qual fou fermat per patir els assots de la Passió, i de la Vera Creu, és a dir, de la fusta de la seva crucifixió. Entorn d’aquesta, Valero conta la llegenda de madò Marca, cega i “viuda de mariner” de les Drassanes de Palma, que “digué al patró de més confiança que quan anàs a Terra Santa o tal volta a Roma, li dugués una estella de la Vera Creu, per petita que fos; tanta fe hi posava, que creia que amb aquesta santa relíquia recobraria la vista”. Per descomptat, el patró no hi pensà més, així que en tornar no tingué més remei que agafar una estella de la fusta del seu vaixell i la hi donà. Ella “se la passà religiosament per davant els ulls i el miracle es produí: la vella recuperà la visió. Quedava clar que la fe d’aquella dona convertí en relíquia sagrada aquell bocinet de fusta”.

Els cabells rossos de Maria Magdalena

Cap a mitjan anys quaranta el bisbe de Mallorca, Josep Miralles, va fer un estudi minuciós de totes les relíquies de la Seu i va trobar que algunes, que s’havien esmentat en el passat, no apareixien enlloc; d’altres semblaven dubtoses i unes quantes més ni tan sols se sabia què eren. Del pessebre de Betlem en registra cinc peces: una de fusta i quatre de pedra o terra, “que passen per relíquies” i cap de les quals “consta als inventaris”. Una altra pedra sobre la qual fou batejat Crist “no ha pogut trobar-se”. De la Vera Creu és “impossible precisar” si són un o més bocins.

“No han pogut trobar-se” tampoc, apunta, els fragments dels sepulcres dels Sants Innocents i de les Onze Mil Verges. La llet de la Verge és “un bocí de tela impregnat de substància que fou líquida”. Deixa constància d’objectes “dins templets i caixes, i que en la seva major part semblen no ser relíquies”: pedres, ossos, fragments de roba... Un ve acompanyat de la nota següent: “Vaig trobar això molt embolicat, no sé quina cosa sia”. Tot i així, certament, la col·lecció de la Seu resulta impressionant. Cabells de Maria Magdalena “de color ros tirant a or” segons Miralles, un fragment de la capa de sant Vicent Ferrer -se’n conservava també una costella, però “el seu parador s’ignora”-, un os de santa Tecla -la màrtir de Tarragona-, un fragment del cap de santa Eulàlia, dits de sant Pere i sant Joan Baptista, pell de sant Bartomeu, una porció de la roba de dir missa de sant Agustí, despulles diverses dels sants Felip, Catalina màrtir, Narcís, Lluc, Tadeu, Mateu i Valentí, i una dent dels Macabeus. També conté un “fragment sembla que de pell” i part del matalàs i de l’hàbit de Catalina Thomàs, la Beateta de Valldemossa.

El braç de sant Sebastià, una altra de les relíquies més destacades de la Seu de Mallorca, es mereix un apunt a part. Arribà en mans d’un membre de l’orde dels cavallers de Sant Joan, que era de pas; justament quan l’illa era víctima d’una epidèmia de pesta, el 1523, la qual s’aturà -segons es va entendre aleshores- gràcies a la preuada relíquia. Com que la mala mar impedia la continuació del viatge, es va interpretar que la voluntat divina establia que el braç quedàs a Palma: el 1634 sant Sebastià fou declarat sant patró de la ciutat. La col·lecció catedralícia inclou, també, un fragment d’una de les fletxes amb què va ser martiritzat.