Fortunio Bonanova, l’Antonio Banderas mallorquí
Mort el 1967, a final de la dècada dels vint el palmesà fou un dels primers actors espanyols a conquerir Hollywood, on, com a gran secundari, arribà a filmar més de vuitanta pel·lícules, entre les quals trobam la mítica ‘Ciutadà Kane’ d’Orson Welles
PalmaA Los Angeles, a la ciutat de les estrelles, hi ha la tomba del mallorquí Fortunio Bonanova. Morí el 2 d’abril de 1967, a 74 anys, a la residència d’actors de Woodland Hills. Va ser arran d’un vessament cerebral que patí en sortir de veure l’òpera Madame Butterfly. “Fins que als anys noranta no va aparèixer Antonio Banderas, va ser l’espanyol amb més projecció de Hollywood. Rodà més de vuitanta pel·lícules. I això que, a la seva època, ja n’hi havia d’altres que també volgueren provar sort a la meca del cinema”. Qui ho afirma és Josep Antoni Mendiola, codirector del documental Citizen Bonanova (2011) i, juntament amb Catalina Aguiló, coautor del llibre Fortunio Bonanova. Un home de llegenda (Disset editorial, 1997). Mendiola es ratifica en la seva opinió, apel·lant a tota una autoritat del setè art: “Un fan seu era l’escriptor cubà Guillermo Cabrera Infante. En el llibre Cine o Sardina diu que va ser el millor secundari de la història”.
Fortunio Bonanova va ser el nom artístic que adoptà Josep Lluís Moll Esteva per deixar clar que es volia menjar el món. Fortunio era una invocació a la deessa Fortuna, que havia de guiar el seu camí cap a l’èxit. I Bonanova al·ludia a la Mare de Déu del santuari de la Bonanova de Palma, protectora de mariners. Aquella futura promesa de l’espectacle va néixer a Ciutat el 13 de gener de 1895. De pares cantants, de jovenet es posà a estudiar música i cant. Arribaria a fer una estada de formació a Itàlia després d’abandonar a Madrid la carrera de Dret.
El 1917 Bonanova ja es donava a conèixer al teatre Líric de Palma, cantant una sarsuela. I el 1921, a 26 anys, debutava al teatre Principal com a baríton a l’òpera de Wagner Tannhaüser. Aleshores també era assidu d’un cercle d’intel·lectuals, format per Jacobo Sureda, Joan Alomar i l’escriptor argentí Jorge Luis Borges, que entre 1920 i 1921 visqué a Mallorca. El febrer de 1921 els quatre signarien el Manifiesto del Ultra, tot un al·legat a favor de l’avantguarda artística. El 1922 al palmesà li arribà una oportunitat d’or des de Barcelona: interpretar Don Juan Tenorio a la pel·lícula homònima dels germans Baños. A la Ciutat Comtal, ingressaria a una companyia de sarsuela, amb la qual el 1924 partiria a fer les Amèriques. Tenia 29 anys. L’esperava un viatge d’un mes de vaixell. Mai més no tornaria a Mallorca.
El nou Rodolfo Valentino
Aviat, juntament amb Pilar Arcos, Bonanova muntà la seva pròpia companyia, amb la qual el 1926 inaugurà la temporada del Lyric Theatre de Nova York. Fou l’inici d’una llarga i prolífica carrera, que el portaria per teatres no només dels Estats Units, sinó també de tot Amèrica Llatina. Al cap d’un any, el mallorquí ja tenia damunt la taula el seu primer contracte com a cantant a Hollywood. Seria per al film Love of Sonya, protagonitzat per Gloria Swanson.
Mentrestant, Bonanova seguia el seu camí com a cantant i productor de sarsueles i tangos, sobretot al Carib. També s’animà a enregistrar discos. La premsa no trigà a elogiar-lo. L’Heraldo de México deia: “El baríton diví, que capturà l’atenció del públic a l’Auditòrium de Los Angeles, està dotat d’una gran sensibilitat d’artista i de gran cultura musical i escènica”. El seu portentós físic feu que el 1928 fos nomenat Spanish sensation of Hollywood. L’any següent ja era requerit per interpretar el paper de latin lover en les primeres pel·lícules en castellà que es posaren en marxa a l’Olimp del cel·luloide. La crítica el presentà com el nou Rodolfo Valentino, el famós actor italià mort el 1926, a 31 anys. “Bonanova –afirma Mendiola– bravejava que ell i Gary Cooper eren els solters més aclamats dels Estats Units. Era un seductor fanfarró i un gran venedor de si mateix”.
El 1930 suposà un punt d’inflexió important. Al costat de la famosa actriu Katherine Cornell, el mallorquí estrenà el drama Deshonrada a l’Empire Theatre de Broadway (Nova York). Seria el seu trampolí per al cinema de parla anglesa, amb pel·lícules com La irreflexiva o Una calamitat exitosa (1932). El 1934 Bonanova viatjà a Madrid per fer una temporada de teatre. També aprofità per participar en alguns films com El desaparecido (1934), d’Antonio Graciani. “Tanmateix –apunta el seu biògraf–, a Espanya fou pràcticament un desconegut. La premsa li feu ben poc cas”.
‘Ciutadà Kane’
L’esclat de la Guerra Civil ja agafà el palmesà als EUA un altre cop. “Mai –assegura Mendiola– no es posicionà ni a favor de la República ni a favor de Franco”. El 1936 tornà a filmar a Hollywood pel·lícules adreçades al públic hispà com El capitán tormenta o El carnaval del diablo. El 1939 es casava amb la cantant Margaret Pierce, amb qui tindria una filla, Risa.
La dècada dels quaranta seria l’època daurada de Bonanova. El 1941, a 46 anys, participà en la primera gran superproducció en color, Sang i arena. Fou al costat d’estrelles com Tyrone Power i Anthony Quinn. Aquell mateix any, però, el caramel seria Ciutadà Kane, una de les pel·lícules més importants de la història del cinema. El director Orson Welles anà a cercar el palmesà per al paper de Matiste, el mestre de cant d’òpera de l’amant de Kane, l’alter ego de William Randolph Hearst, el multitudinari editor nord-americà de diaris. El cineasta havia quedat impressionat dels seus dots interpretatius quan per primera vegada el va veure, a quinze anys, a l’obra Deshonrada. “El mateix Welles –ressalta l’investigador– li deixà reescriure el seu paper. Al film es nota molt el marcat accent mallorquí que tenia quan parlava americà”.
El 1943 Bonanova es posaria a les ordres d’un altre tòtem de Hollywood, Billy Wilder. A Cinc tombes al Caire encarnà un general feixista italià. L’any següent repetiria amb el mateix director a Perdició. El 1943 també col·laboraria a Per a qui toquen les campanes, de Sam Wood. La pel·lícula, protagonitzada per Gary Cooper i Ingrid Bergmanm, es basava en la novel·la homònima d’Ernest Hemingway, que retratava la brutalitat de la Guerra Civil espanyola.
El 1944 el palmesà tornaria a destacar a Alí Babà i els quaranta lladres i a l’oscaritzada Seguint el meu camí. També tingué temps de rodar a Mèxic Pepita Jiménez. Va ser el seu primer paper protagonista des de feia temps. Li valdria la nominació del premi Ariel, l’equivalent mexicà dels Oscar. “A Hollywood, en canvi –puntualitza Mendiola–, li va doldre haver d’interpretar només papers de repartiment a causa de la seva procedència. Això encara passa amb actors espanyols com Banderas, que sempre fan d’espanyol, sud-americà o italià. Bonanova, amb tot, estava dotat d’un talent enorme. De la gran quantitat d’actors hispans que a la seva època hi havia a Hollywood, fou el més sol·licitat de tots”.
Figura oblidada
La llista de pel·lícules en les quals participà el mallorquí com a secundari de luxe és realment sorprenent: El fugitiu (1947), de John Ford; Les aventures de Don Joan (1948), protagonitzada per Errol Flynn; La lluna és mortal (1953), d’Otto Preminger; Badia negra (1953), al costat de James Stewart; Perseguida (1953), amb Robert Mitchum; El bes mortal (1955), de Robert Aldrich; i Tu i jo (1957), compartint pantalla amb Cary Grant i Deborah Kerr.
Paral·lelament a aquesta activitat frenètica, Bonanova continuà amb la seva carrera com a baríton. Igualment, participà en programes de televisió i, juntament amb la seva dona, obrí una acadèmia per a nous talents musicals al Sunset Boulevard de Los Angeles. El centre també es dedicaria a produir òperes importants que s’estrenaren en diferents teatres dels EUA. “Tanmateix –diu Mendiola–, tots els negocis que engegà acabaren malament. A principi dels seixanta, arruïnat, va haver de tornar a Madrid, on la seva dona es posà a treballar d’administrativa a la base aèria nord-americana de Torrejón de Ardoz”.
A Espanya, Bonanova s’intentà ressituar. Aconseguiria actuar a la pel·lícula Los tres que robaron un banco (1961), que es filmà, en part, a Eivissa. “Aleshores –assenyala l’investigador– la seva dona li suggerí visitar la seva illa natal. Ell, però, li digué que, havent-se mort els seus pares, ja no hi tenia res a fer”. Després de rodar per a Jesús Franco La muerte silba un blues (1962), el palmesà se’n tornà al seu país d’adopció. El seu darrer paper a Hollywood va ser El collar d’un milió de dòlars (1967).
Avui el nostre versàtil Antonio Banderas mallorquí tan sols té un carrer a Palma. “És una figura totalment oblidada –lamenta el seu biògraf–, si és que mai la gent ha sabut qui era”. Mendiola veu en el pobler Simó Andreu un bon successor de l’actor que enamorà Orson Welles: “Andreu també ha estat un gran galà del cinema i ha participat en grans produccions internacionals”.
Als anys cinquanta l’hotel Formentor, inaugurat el 1929 pel multimilionari Adán Diehl, es convertí en el refugi de grans estrelles de Hollywood com Charles Chaplin, Gary Cooper, Cary Grand, John Wayne i Claudia Cardinale. Per a les celebritats que cercaven més intimitat, a partir dels seixanta hi hagué un altre refugi al pla de Mallorca, l’hotel Sa Capella de Santa Margalida, un antecedent dels actuals agroturismes. Es tractava d’un antic oratori de l’orde dels teatins que havia estat restaurat per un misteriós personatge, Bourdillon de Queylar, que assegurava ser un comte francès.
En aquell oasi de privacitat també s’organitzaven festes molt animades que atragueren actors com Lex Barker (el tercer Tarzan del cinema), Richard Harris (el rei Artur de Camelot) i Jean Seberg (la famosa Joana d’Arc) i el seu marit, l’escriptor francès Romain Gary. Altres assidus d’aquell petit Hollywood foren Joan Miró, Robert Graves i membres de la reialesa europea com Beatriu d’Holanda i Simeó de Bulgària.
A partir de 1963 Sa Capella incorporaria un altre hoste de luxe, el compositor britànic John Barry (1933-2011). De la mà de la seva dona, l’actriu Jane Birkin, recalà a l’illa convidat per un amic seu, el director, també britànic, Guy Hamilton, per a qui compondria la banda sonora de quatre pel·lícules de la saga James Bond. Barry anava i venia a Mallorca, mentre no aturava de guanyar Oscars, dos per Nascuda lliure (1967) i un per El lleó a l’hivern (1969) –el 1969, encara que no premiada, també signaria la mítica sintonia de Cowboy de mitjanit.
Un gran coneixedor de la figura del compositor britànic a casa nostra és Manuel Quadreny, membre de la junta directiva de l’Associació Balear d’Amics de Bandes Sonores (ABABS). “Al piano de Sa Capella –recorda– Barry va compondre la banda sonora de la pel·lícula Angoixa mortal, que la primavera de 1967, sota la direcció de Bryan Forbes, es rodà a Mallorca amb Michael Caine de protagonista”.
A principi dels setanta Barry ja s’animà a comprar uns terrenys prop de Sa Capella, a la finca de Son Femenia. Eren 12.000 metres quadrats dalt d’un turonet, amb vistes a la badia d’Alcúdia. Hi projectà una espectacular mansió a l’estil de Hollywood. El 1975, però, quan ja estava a punt d’acabar l’obra, partí. “El cridaren dels Estats Units –assegura Quadreny– per feina. Aleshores anà encadenant un projecte rere l’altre i ja s’oblidà del seu casal de Santa Margalida, que tothom coneixeria com a ‘xalet d’en Barry’ i que acabaria sent víctima d’actes vandàlics”. A Hollywood el britànic continuaria alçant estatuetes gràcies a la seva portentosa música: el 1986 per Memòries d’Àfrica, i el 1991 per Ballant amb llops, de Kevin Costner. El 2017 la directora Joana Reus retratà l’època daurada del Hollywood de Santa Margalida en el documental Llegenda daurada.