El fotògraf incòmode que retrata l’extravagància de la quotidianitat

Cada vegada que algun dels molts fans de Martin Parr li demana una selfie durant el Formentera Fotogràfica, ell fa una carussa, treu la llengua o agafa qualsevol objecte kitsch, com un lleó de porcellana de la recepció de l’hotel, per incloure’l a la foto. I és que aquest fotògraf -un dels més importants i controvertits alhora- actua en públic com treballa amb la càmera: des de la ironia, el sarcasme i l’humor més anglès. Viu la seva popularitat des del joc constant, amb un rostre neutre que esbossa un lleu somriure quan fa broma. Martin Parr té amants i detractors, però una cosa sí que ha aconseguit: crear un estil propi tan marcat que el seu nom s’ha convertit en un adjectiu (“aquesta foto és molt Parr!”).

Va començar a fer fotos als anys setanta i en blanc i negre. Un dels seus primers projectes va centrar-se en la vida a les capelles de Yorkshire. “M’interessava explorar el sentiment de comunitat que jo no havia pogut experimentar durant la meva infància”, va explicar durant la conferència que va oferir dimarts passat a Sant Francesc Xavier, en el marc del Formentera Fotogràfica.

A principis dels anys 80 va trencar amb la idea del fotògraf professional lligat al blanc i negre i va començar a treballar en color. Posava el focus allà on els altres fotògrafs no cercaven: la vida quotidiana, els vicis del dia a dia. És un enfocament que ha mantingut durant la seva carrera, en què ha editat més de 100 fotollibres de temàtiques diverses.

Les fotos de Martin Parr exploren els patrons humans amagats darrere de la quotidianitat i fan qüestionar, sovint, costums o actituds que socialment s’han acceptat i no sabem ben bé per què. “Jo volia cercar les flaqueses de la comunitat de fotodocumentalistes. Consider que fer fotos exòtiques i belles és una debilitat del fotògraf, per això jo mir de fer fotos interessants en llocs que són un avorriment, com les estacions de serveis”, va afirmar.

Parr vol mostrar “el que és bo i el que és dolent a la vegada, la complexitat de la realitat”, explicava. En aquest sentit, pel fotògraf, la seva professió “és un acte terapèutic” que l’allibera, perquè li permet mostrar les seves contradiccions i les del món. Ha viatjat pràcticament per tot el planeta, però el que més ha documentat és la societat anglesa, cosa que l’ha convertit en un autèntic cronista del seu país. Fins i tot s’acostà a la vida dels que considera els “més anglesos de tots”, que són aquells que viuen a les antigues colònies britàniques.

Una temàtica a què sempre torna a la seva obra és el turisme i les extravagàncies del comportament del turista. Amb aquest objectiu, ha retratat la seva visió dels punts turístics més importants. També de les platges més famoses, un indret que considera un gran camp per experimentar noves tècniques i aparells. “Tenim una idea mitològica de les destinacions turístiques, i arribes allà i és una altra cosa. Jo intent retratar aquesta distància amb la fotografia”, va detallar. Posa com a exemple Barcelona, “un lloc en què el turisme ha embogit i ha fet enfadar els veïns”, diu mentre mostra una idea del drac del parc Güell amb tantes persones a damunt que és impossible veure el drac.

Es confessa un “gran creient de la sàtira i la comèdia perquè és una bona manera de comunicar”. El que intenta transmetre és “la vulnerabilitat de les persones que surten a la foto, com fan els còmics”. La seva voluntat és mostrar la seva relació amb el subjecte que fotografia, la seva mirada. Per això, no li criden l’atenció ni la guerra ni la falsa felicitat de les xarxes socials o els àlbums familiars. “Quan la meva filla era petita, la fotografiava també plorant, perquè als àlbums semblam estar sempre més contents del que en realitat estam. Jo lluit contra la propaganda visual”.