Jean Marie del Moral i Pilar Aymerich: “Les fotos que veus no les oblides mai, encara que no les facis”

PalmaLa passió que tenen per l’ofici vessa en cada reflexió, cada dubte que intercanvien sobre la Fotografia, en majúscules. Jean Marie del Moral (Montoire, 1952, establert a Mallorca) i Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) han retratat revolucions i personatges històrics i s’han convertit en tòtems d’un art que en les darreres dècades ha patit la transformació lacerant de la digitalització. En parlen en un diàleg tan fluid i espontani que les preguntes preparades aviat perden la utilitat.

Com heu viscut la digitalització?

— P.A. Molt malament. Soc d’una generació analògica. Fer la imatge, revelar-la, positivar-la, anar-la a entregar és un ritual que et fa més autor. Ara és un poti-poti, agafes una foto i gairebé ni te la mires. És una altra etapa, i potser no n’hauríem de dir de la ‘fotografia’, sinó de la ‘imatge’. Les coses importants per mi, les faig en analògic.

— J.M. És interessant com anomenam les coses. S’ha passat de dir ‘fotografia’ a dir-ne ‘foto’, ‘imatge’, i avui en deim ‘selfies’... Una obra material, en una còpia de paper d’un cert format, la pots mirar i entrar-hi d’una manera poètica. Quan mostres les còpies en físic a una persona, s’emociona d’una manera que no té res a veure amb si li mostres en una pantalla. No és la mateixa emoció, la mateixa poètica.

El sector està unit?

— P.A. És una feina molt individual i anem per lliure, per això ens ‘casquen’ tant. No respecten l’autoria, surten les fotos sense signar, retallades; és un autèntic desastre en aquest país.

— J.M. Quan et poses a fer fotografies, hi ha tanta concentració, tanta energia, que no ets la mateixa persona. És un acte molt solitari i personal. La fotografia és l’únic mitjà que atura el temps. És màgic.

L’entorn afecta la mirada?

— P.A. La fotografia parla sense que te n’adonis. El paisatge hi influeix molt. Per exemple, el cos de la dona es mou diferent del d’un home, no és el mateix.

— J.M. Tot nodreix a l’hora de mirar. Paul Valéry deia: “Voldria parlar del que tothom té davant els ulls, però ningú veu”.

— P.A. Jean-Luc Gordard deia que l'enquadrament es una qüestió de moral, perquè enquadres el que vols explicar. És més important la cultura que la tècnica. Si saps posar una rentadora, saps fer anar una càmera, però si no saps mirar, no saps fer fotos.

Considerau més important la cultura que la tècnica?

— J.M. La cultura és fonamental. Som fotògraf perquè m’agrada la pintura, la literatura i el cinema. Un autor et porta a un altre autor; tot són cadenes.

— P.A. No puc fer un retrat a un escriptor si no l’he llegit, perquè és com fer una radiografia. L’has de captar a ell i a tot l’entorn. Treballes amb éssers humans. Sempre m’he sentit culpable pel moment de dolor que vaig causar quan vaig retratar tres exdeportats de Mauthausen. Els entrevistava Montserrat Roig, estaven asseguts en una taula, explicant coses terribles. Vaig veure que no hi havia foto i vaig partir. Després vaig veure una paret en un descampat, vaig tornar a pujar i els vaig demanar que baixessin al carrer. Els vaig dir que es posessin en fila, com els feien formar al camp. Automàticament els va canviar la cara, en va sortir el dolor. Només vaig treure tres negatius, perquè veia que els estava fent mal. Però tenia l’obligació de fer-los-en per explicar una història.

— J.M. La timidesa, per un fotògraf, és una gran qualitat. Et dona la distància justa. Veus que estàs molestant i et fa mal, pateixes amb l’altre, i aquell moment es pot traduir en una gran fotografia, d’una manera gairebé inesperada. Quan dispares, la fracció de temps no la controles.

Heu perdut fotos?

— J.M. He perdut milers de fotos. El món són moments. Passa igual que en una conversa. De vegades dius: “Ostres, se m’ha oblidat dir-li això’.

— P.A. Les fotos que veus no les oblides mai, encara que no les hagis fet.

— J.M. A vuit anys, vaig anar per primera vegada a Catalunya amb la meva padrina, a la Granja d’Escarp. Hi vaig descobrir aquelles dones vestides de negre amb un càntir, eren com l’actriu Irene Papas, i els miners que sortien de la mina. Duien, darrere la bici, un tros de carbó enorme. Tenc aquestes imatges clavades al cap des de sempre. Potser l’amor a la fotografia no feta és aquí gravat i m’ajuda a l’hora de fer una composició amb aquesta elegància. Per a un nin que venia de París [fill de pares republicans de Catalunya i Andalusia exiliats] era exòtic.

— P.A. Era a la presó de La Model. Els presos s’havien amotinat al terrat. A fora hi havia familiars i dos avis abraçats, plorant. Vaig anar a fer-los la foto i la senyora em va mirar amb una cara que em va fer abaixar la càmera. Hi ha moments en què decideixes no fer una foto.

Recomanen

Moments capturats que els han marcat