El fracàs com a norma o l'anomalia de triomfar

PalmaHi ha un moment del pòdcast Campeón! en què el periodista Joan Cabot es demana per què Toni Pla, personatge gairebé mític de l’escena musical palmesana de final del segle XX i principi del XXI, va voler canviar l’èxit que havia assolit darrere la barra del popular bar Ca’n Toni per un món que desconeixia, el de la promoció musical, on era més que probable que les coses no li sortissin sempre tan bé com esperava i somiava. La història que ha reconstruït Cabot, la d’un home que va aconseguir fites impossibles i que va ser part responsable, entre d’altres, de la desfeta d’un més que prometedor grup musical, convida a demanar-se pels conceptes d’èxit i fracàs, conceptes que molt sovint formen part de les converses en l’àmbit cultural però que no sempre tenen una mateixa definició o abast.

Ni èxit ni fracàs

“Crec que parlar de triomf o de fracàs és reduir molt les coses”, explica Cabot, “perquè en Toni es movia en una amplíssima gama de grisos que, sobretot, suposava que aconseguia dur a terme alguns dels seus somnis, però el cost econòmic i humà no sempre deixava un saldo just. Aquests clarobscurs varen ser el primer que em va interessar d’ell i el que he intentat reflectir en el programa”. A través d’aquesta escala de grisos el periodista ha aconseguit reconstruir també la crònica d’un temps i d’un lloc molt determinats, la Palma de final del segle XX, quan semblava que tot estava per fer i tot era possible. Ho ha fet amb una mirada periodística, teixint les veus d’un bon grapat de protagonistes a través de qui és possible fer un retrat de la polièdrica figura de Toni Pla, qui, tot i dur uns anys pràcticament desaparegut, serveix encara per representar la inesgotable font de fracassos que pot suposar la persecució malaltissa de l’èxit.

“Ets un fracassat”

“Pens que la idea de l’èxit que s’empra en el món de la cultura m’interessa cada cop menys”, explica Joan Cabot, qui és també membre de la banda de música F/E/A, “i em sembla cada vegada més superficial, efímera i buida. És obvi que la cultura pop va carregada de mistificació i iconoclàstia, però més enllà dels somnis i quimeres hi ha una realitat molt trista, una quotidianitat bastant miserable. Molts dels grups que tenc a prop que se suposa que tenen èxit han de fer altres feines per poder tenir una vida mínimament digna. La majoria d’escriptors són professors, els músics fan de tècnics o el que sigui i els actors també són mestres. Conec molt poca gent que realment visqui de les seves creacions, així que parlar d’èxit em sembla el mateix que parlar d’unicorns”.

En la mateixa línia s’expressa l’actriu i humorista Clara Ingold, qui ha fet de les seves peripècies en l’àmbit cultural un material a partir del qual ha construït part de la seva trajectòria, com l’obra Peajes. En mi p*** vida vuelvo a hacer un show sola. “Es veu el fracàs com una taca a la vida d’una persona, moltes vegades”, diu, “una de les pitjors coses que et poden dir és ‘ets un fracassat’, és duríssim. Però va molt lligat a l’ull extern, a la mirada que algú altre té de cada persona”. I és que, abans de res, val la pena mirar de definir què és, exactament, l’èxit i, en tot cas, si és un concepte contraposat al fracàs.

One hit wonder

“L’èxit el projectam com una il·lusió, com una necessitat, com un ingredient extra que fa les coses atractives. No és que tinguin èxit, és que ens interessa dir que en tenen per poder-ho vendre com a tal”. Qui ho diu és l’artista català Carles Congost, qui ha reflexionat sobre aquesta qüestió en una part important de la seva trajectòria: ho va fer a la peça Wonders, que es va exposar al Casal Solleric fa uns anys, i ho farà també al projecte que durà a Es Baluard la pròxima tardor, fet conjuntament amb Jeremy Teller i comissariat per Tolo Cañellas. Els protagonistes de Wonders eren els membres de la banda Musical Youth, un grup anglès de musica reggae format per cinc infants que aconseguí una gran repercussió musical gràcies a un senzill, Pass the Dutchie, amb el qual van vendre milions de còpies arreu del món. Són un dels múltiples exemples del fenomen conegut com One hit wonder, els músics i grups que han triomfat amb una única cançó o un sol disc i que han aconseguit un èxit efímer, de vegades per motius incomprensibles i d’altres com a part d’una maniobra orquestrada des de la mateixa indústria musical, com va ser el cas dels Musical Youth.

“En aquest cas concret”, diu l’artista, “eren uns nins molt talentosos, que van arribar a relacionar-se amb les estrelles del moment, com Michael Jackson o Paul McCartney. La discogràfica, però, va decidir apostar per crear artificialment un grup similar i, bé, alguns d’ells ho van treure i d’altres van quedar pel camí”. I és que per a aquest artista el concepte d’èxit sol anar, massa sovint, lligat a la joventut. “Moltes vegades hi ha aquesta idea que només els joves poden assolir l’èxit, perquè vol dir que hi poden arribar en qualque moment, mentre que una persona que ja és gran, tot i que personalment se senti molt realitzada, no sempre és considerada com a exitosa, no resulta tan atractiu dir-ho. L’èxit va lligat, quasi sempre, a la idea de futur”.

Tanmateix, però, Carles Congost fa una diferenciació important a l’hora de parlar de l’èxit en matèria cultural. “En una societat com la nostra”, explica, “se sol assimilar a la fama i no hauria de ser el mateix. Tenir fama no correspon necessàriament a un mèrit o un talent, de vegades és una finalitat per si mateixa, i la popularitat no és res més que el resultat de certes activitats i certa exposició que no hauria d’estar lligada a la creació artística. Per a mi, els èxits són situacions que recauen en la intimitat de cadascú i que tenen a veure amb la satisfacció de les expectatives, siguin altes o corrents”.

Somnis de joventut

En els darrers mesos han aparegut, de fet, dues novetats editorials que transiten aquest debat. Una d’elles és Triomfador (Males Herbes / Seix Barral) de l’escriptor Joan Jordi Miralles, on s’explica la història d’Ulisses, un al·lot que entra a l’adolescència com un dels habitants de La Masia, centre esportiu del FC Barcelona i lloc on suposadament s’ha de convertir en esportista professional. La història que hi relata l’autor, qui va passar també uns anys en aquest centre tot i que el llibre no sigui, en cap cas, un relat autobiogràfic, és qualsevol cosa menys el relat a què estam acostumats en parlar de la formació dels joves esportistes. “Són molts els infants que ho intenten i no ho arriben a aconseguir; perquè hi hagi un Messi o un Xavi n’hi ha d’haver molts que ni s’acostin a la possibilitat de ser-ho”, deia Miralles a la presentació que va fer del llibre fa només unes setmanes a Palma. ”I no se’n sol parlar, d’ells. El Camp Nou, com qualsevol altre estadi o espai esportiu, és ple de tombes, només hi falten les creus. Són moltes les carreres que s’han truncat pel camí”, advertia.

Qui també parla de les múltiples lectures que té i pot tenir el concepte d’èxit és Jaume Ripoll, cofundador de la plataforma Filmin i director de l’Atlàntida Mallorca Film Fest. Ho fa al llibre Videoclub, on repassa la seva trajectòria, lligada des de sempre al món del cinema. En el que és el seu debut literari no només hi comparteix la pròpia opinió sobre elements que habitualment s’associen a l’èxit d’una pel·lícula, com són els premis o les estores vermelles dels festivals, sinó que hi explica també les anades i vingudes del seu recorregut professional abans d’esdevenir un dels idearis d’una de les empreses pioneres i revolucionàries del panorama cultural actual. Hi parla, també, de quan va ser un dels alumnes de l’ESCAC, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, on va entrar amb la intenció de convertir-se en director de cinema i on va descobrir que “havia volgut estudiar cinema perquè m’agradava veure’l, no fer-lo”, una frase que resulta temptador qualificar de valenta en un món on sembla que les històries d’un grapat de directors de cinema, actrius i actors capitalitzin els èxits vinculats al setè art.

El fracàs és la norma?

“Després d’haver tingut una sèrie de fracassos des del punt de vista laboral aquest darrer any”, diu l’actriu Clara Ingold, “puc dir que benvingut sigui. Un suposat fracàs, amb una mica de distància i quan ja ha deixat d’avergonyir-te, et pot ensenyar moltes coses per créixer i no estancar-te, molt més que un triomf. La diferència és que el triomf és aplaudir i el fracàs és molt penalitzat, molt més si ets dona”, sentencia. El triomf del fracàs el confirma, també, el periodista Joan Cabot. “És que triomfar és anecdòtic, és l’anomalia. En la música que m’agrada i la cultura que m’interessa el fracàs és la norma. Aspirar a una altra cosa és un deliri, així que et giraria la pregunta: parlam massa dels que han triomfat i massa poc dels fracassats, que són els que fan les coses interessants de veres”.