Frances McDormand, la rebel·lió de l'actriu de repartiment

Quan va guanyar el seu segon Oscar com a millor actriu per Tres anuncis als afores, el primer que va fer Frances McDormand quan va pujar a l'escenari va ser fer veure que donava una puntada de peu a les crosses en què es recolzava Jodie Foster. Era, evidentment, una broma —i, per la reacció sorpresa de Foster, una broma que no estava assajada— però, també, un gest que donava peu a una lectura simbòlica: en aquesta puntada de peu fictícia cap a una gran estrella es condensava l'actitud d'una actriu que, tot i no encaixar en el prototip de protagonista femenina segons els estàndards de Hollywood, mai es va conformar amb ocupar un paper subsidiari.

Una mica d'aquesta tossuderia, d'aquesta resistència a convertir-se en un personatge secundari intercanviable, ha hagut de calar en les altes esferes de l'Acadèmia de Hollywood, que en tres ocasions ha deixat passar l'oportunitat de premiar-la com a actriu de repartiment —per Crema Mississipi, Gairebé famosos i North Country— però ahir li va atorgar el seu tercer Oscar com a millor actriu per interpretar la Fern, una dona abocada a una vida errant a causa de la crisi econòmica, a Nomadland.

Parlant de l'actriu Agnes Moorehead —coneguda pel seu paper d’Endora a la mítica sèrie Embruixada—, la teòrica feminista Patricia White reivindicava el seu rol com a personatge secundari: el fet de no ocupar un lloc central en el pla, sinó d'habitar, de manera figurada i física, als marges li va permetre interpretar personatges que encarnaven la "diferència femenina". El marge i la diferència són conceptes que es podrien adscriure perfectament a Frances McDormand. El seu debut al cinema va ser Sang fàcil, opera prima dels germans Coen i obra pionera del corrent indie que va fer eclosió a inicis dels noranta. Aquesta va ser la primera de moltes col·laboracions de l'actriu amb cineastes que treballaven des d'una posició si no marginal per descomptat no central dins de la indústria de Hollywood: els Coen, Robert Altman, John Sayles, Gus van Sant i Wes Anderson, entre molts d'altres.

Si parlem de marges, però, hauríem de reivindicar també el paper que ha tingut McDormand a l'hora de donar suport, amb la seva presència (i, en el cas de Nomadland, també com a productora), a projectes cinematogràfics liderats per dones: a més de Chloé Zhao, Nancy Meyers, Niki Caro, Nicole Holocefner i Lisa Cholodenko, amb la qual va crear un dels seus personatges més memorables, la misantropa professora Olivia Kitteridge a la minisèrie homònima.

Les 'altres dones' al cinema

La Margo Gunderson de Fargo —la policia embarassada i benintencionada que li va fer guanyar el seu primer Oscar— va ser, abans que Olivia Kitteridge, abans que Fern, una mostra impecable d'aquesta "diferència femenina" que Frances McDormand ha aconseguit enlairar dels marges i situar al centre mateix del pla. El seu discurs d'acceptació del 1996 pel seu paper a Fargo reivindicava, de manera pionera, pel·lícules amb personatges femenins complexos i els cineastes que escollien les actrius prioritzant la seva "qualificació" per sobre del seu "valor de mercat".

Les dones malhumorades, mares tossudes, obreres parques en paraules o policies embarassades amb nàusees matinals que McDormand ha encarnat al llarg de la seva carrera han constituït una imatge consistent d'alteritat femenina al cinema americà de les últimes dècades que només una actriu de la seva "qualificació" podria haver aconseguit. Una intèrpret que pot ser extremadament dura i vulnerable alhora, o que és capaç de transmetre una intensa emoció sense diàlegs, només amb un gest, o una mirada. És la conseqüència, reeixida, de la puntada de peu de l'actriu secundària a l'estrella cinematogràfica.