Francis Ford Coppola reivindica la llibertat del creador amb la desmesurada 'Megalopolis'

Enviat especial a Canes"L'objecte de la vida no és situar-te al costat de la majoria, sinó evitar trobar-te entre els insensats". La frase és de Marc Aureli, l'emperador filòsof que va governar Roma del 161 al 180 dC, però és esgrimida per defensar el protagonista de Megalopolis, que s'ha presentat aquest dijous al Festival de Canes. I, tanmateix, es tracta d'una pel·lícula tocada per la insensatesa de Francis Ford Coppola, que, després de 40 anys intentant produir la pel·lícula amb un estudi, s'ha acabat venent la meitat del seu profitós imperi vinícola per finançar ell mateix aquesta desmesurada superproducció en forma d'al·legoria política i ambientada en un futur pròxim que el públic de Canes ha rebut amb xiulets, aplaudiments i molts silencis incrèduls.

La primera sensació no és bona: des dels primers minuts, Megalopolis desconcerta per la pompositat operística d'uns diàlegs carregats d'aforismes shakespearians, pels fons digitals descuidats i lletjos i per seqüències estridents sense por al ridícul. A mesura que avança el film queda clar l'absolut desinterès de Coppola per cenyir-se en forma o fons a les convencions narratives i només queda una opció: enfonsar-te amb aquest Titànic i enamorar-te de la seva llibertat absoluta, quasi dement. No és fàcil, però hi ajuda veure com les inquietuds personals de Coppola sobre art i creació es projecten intensament sobre la història d'un aclamat arquitecte (Adam Driver) entregat al projecte de construir una ciutat utòpica. El Coppola de Megalopolis no és el mestre classicista de la trilogia d'El Padrí ni el geni descontrolat d'Apocalypse now (1979). Però les idees i el discurs filosòfic de la pel·lícula són les del cineasta visionari que va fundar American Zoetrope, un estudi al marge de Hollywood perquè els directors treballessin sense intromissions creatives. L'estudi va tancar als anys 80 quan Coppola es va arruïnar, però el seu esperit perviu a Megalopolis.

El personatge interpretat per Driver, Cesar Catalina, encarna la convicció presumptuosa de l'idealisme utòpic, la creença en el futur de l'ésser humà i en la ciència i la cultura com a motors de progrés; en l'altre extrem, l'alcalde Cicero (Giancarlo Esposito) és un polític pragmàtic i conservador que advoca per mantenir les estructures socials i l'estatus dels privilegiats. No només els enfronten els seus projectes polítics, sinó l'amor que la filla de l'alcalde (Nathalie Emmanuel) sent per l'arquitecte. No cal dir amb qui s'identifica Coppola, però això no impedeix que faci un retrat gens complaent de Catalina: narcisista, arrogant i només redimit per l'amor i el record d'una esposa morta. Al seu voltant, tot d'intrigues i traïcions que involucren una reportera ambiciosa (una magnífica Aubrey Plaza), el banquer que dona suport a Catalina (Jon Voight) i el seu nebot assedegat de poder (Shia LaBeouf). Dustin Hoffman, Jason Schwartzman, Laurence Fishburne i Talia Shire (la Connie Corleone d'El Padrí, germana de Coppola) completen el repartiment de la pel·lícula.

Tantsemenfotisme digital

Formalment, el nou treball Coppola recupera la pulsió experimental de One from the heart (1981; Història d'amor en la traducció al català) i l'acumulació d'idees dels seus millors films, però filtrada per un tantsemenfotisme radical, particularment en el tractament dels efectes visuals. I no és que sigui una gran sorpresa, sabent que les tensions entre Coppola i els tècnics de VFX van desembocar a la meitat del rodatge en la renúncia o l'acomiadament de bona part de l'equip. Però també hi ha troballes inesperades, com el moment de la projecció de premsa en què, mentre el protagonista oferia una roda de premsa, algú sense identificar ha plantat un micro entre la pantalla i les butaques i ha fet les preguntes com si fos un personatge més de la pel·lícula. És de suposar que la performance forma part de la pel·lícula i que es repetirà en altres projeccions a Canes, però i quan s'estreni comercialment? Ja es veurà.

Seran inevitables les comparacions entre Megalopolis i un altre projecte llargament perseguit pel seu director i, tanmateix, fallit com el Quixot de Terry Gilliam. Però val la pena fer una distinció: si el film de Gilliam trontollava per la incapacitat del director per concretar les imatges que tenia al cap, amb Megalopolis un té la sensació que Coppola ha dirigit, si fa no fa, la pel·lícula que volia. I tot i que desgavellada i irregular, també és el blockbuster d'autor més personal de la història del cinema, i una epopeia èpica comparable –fins i tot en l'ús puntual de les tres pantalles– al Napoleó (1927) d'Abel Gance, per cert projectat en versió restaurada en la primera jornada del festival. ¿Seria injust premiar una pel·lícula tan excessiva i descompensada com Megalopolis amb una Palma d'Or? Segurament, però també una celebració del cinema com a acte de llibertat i territori encara inexplorat.

"No m'importen els diners"

L'endemà de la premiere del film, Coppola ha presentat la pel·lícula en una roda de premsa tan atapeïda i emocionant com la que va fer el 1979 per Apocalypse Now. A la seva esquerra, el director tenia el seu fill, Roman Coppola, i al darrere la seva neta, Romy Mars, la filla de Sofia Coppola, que té un petit paper al film. "En la roda d'Apocalypse now tenia a la meva esquena la Sofia", ha recordat Coppola, que ha tret importància als 120 milions de la seva fortuna que ha invertit en Megalopolis. "No m'importen els diners. I els meus fills tenen grans carreres, no necessiten la meva fortuna. El que importa són els amics, no els diners. Els diners sempre s'evaporen".

El director ha insistit ean defensar Megalopolis com una feina col·laborativa de tot l'equip. "No ho dic per quedar bé, la pel·lícula la vam fer junts –ha assegurat Coppola–. Vaig ser director teatral abans que de cinema i així és com treballo amb els actors. L'Adam [Driver] va fer un treball interpretatiu magnífic, però també va participar en el muntatge i va aportar idees molt bones". Embargat per "una barreja de joia i alleugeriment" després d'estrenar la pel·lícula en què portava 40 anys treballant, Coppola ha assegurat que ja està escrivint "una nova pel·lícula" però que no descarta remuntar-la algun dia, com ha fet en els últims anys amb algunes de les seves pel·lícules clàssiques. "Si ho faig és perquè són meves, les posseeixo. I sabeu per què posseeixo Apocalypse now? Perquè ningú més la volia!".

El clima polític actual també preocupa a Coppola. "Quan fa molts anys vaig voler explicar una història basada en la caiguda de la república de Roma però ambientada als Estats Units moderna és perquè els Estats Units va ser fundada sobre els principis de l'antiga república romana –ha explicat el director–. No volíem un rei i, en canvi, sí que volíem un senat. Però el que està passant avui dia al meu país està fent que la història sigui ara més rellevant, perquè és exactament així com Roma va perdre la seva pel·lícula. Ho veiem a les notícies, hi ha un auge d'una nova dreta pròxima al feixisme que m'espanta. I el rol de l'artista és il·luminar el que està passant perquè la gent ho vegi".

La competició alça el vol

En una jornada de contrastos, l'altre títol de la competició oficial ha brillat precisament per allò que no trobem mai a Megalopolis: personatges amb ànima i una concepció naturalista del cinema. Bird, el nou treball d'Andrea Arnold, acompanya una adolescent que viu en una casa atrotinada amb el seu germà gran i un pare eixelebrat i amb el cap ple de pardals (Barry Keoghan, excel·lent) que confia en el moc al·lucinogen d'un gripau per guanyar diners. La Bailey (Nykiya Adams) és una heroïna típica del gènere coming of age: en el trànsit cap a la pubertat, fruit d'una llar trencada i emprenyada amb el món i els pares, no gaire diferent del de la protagonista d'un altre film d'Arnold, Fish tank (2006).

Però Bird va més enllà dels llocs comuns d'aquestes històries –cada vegada més freqüents, com vèiem en aquest mateix festival a Diamant brut– a través del personatge del Bird (l'actor alemany del moment, Franz Rogowski), l'estrany home a qui la Bailey ajuda a rastrejar els seus orígens familiars i que sembla habitar als terrats de les cases, sempre vigilant, com un ocell que es prepara per alçar el vol.

A més, Arnold té dues armes per elevar la pel·lícula molt per damunt de la mitjana: uns elements fantàstics que integra magistralment en el realisme del relat –una mica a la manera del còmic Calvin & Hobbes– i un extraordinari ús de la música –Fontaines DC, Coldplay, Blur i un llarg etcètera– per explicar la naturalesa i evolució dels personatges. Bird és la pel·lícula més rodona i completa d'Arnold, una directora, per cert, amb una gran influència sobre la nova generació de directores catalanes, especialment en el cas de Belén Funes.