François Ozon: "En el Me Too, com a qualsevol revolució, sempre hi ha excessos"

BarcelonaFrançois Ozon denunciava fa cinc anys els abusos a menors dins l'Església catòlica a l'emotiva i solemne Gràcies a Déu. A Mi crimen, que aquest dijous ha inaugurat el BCN Film Fest, el detonant argumental són els abusos d'un productor a una jove actriu. Però en un gest quasi atrevit, la nova pel·lícula del francès no és un drama seriós i conscienciat sobre el Me Too sinó una farsa càustica i esbojarrada, una screwball comedy que s'emmiralla en les del Hollywood clàssic i s'ambienta en la França del 1935, on una actriu en la ruïna és acusada de l'assassinat del productor que unes hores abans havia intentat fer-li un càsting de sofà a l'estil Weinstein. Tanmateix, el que sembla una història clàssica de fals culpable fa un gir inesperat quan l'actriu reconeix el crim i es pren el judici com una oportunitat per demostrar el seu talent interpretatiu i denunciar l'opressió de les dones a la societat francesa.

"De vegades, una comèdia és la manera més eficaç de transmetre un missatge", assegura Ozon, que es va inspirar en una vella comèdia teatral del 1934, Mon crime, escrita per Georges Berr i Louis Verneuil. "No era una obra feminista, sinó molt misògina, però l’he adaptat a la sensibilitat del món actual, sobretot a la del món posterior al Me Too", diu el francès. En aquest sentit, Ozon va canviar les professions de la protagonista i l’agressor, que en l’obra teatral eren una escriptora i un home de negocis, però va conservar el context sociohistòric d’una època "en què les dones estaven sota el jou del patriarcat" perquè ressonés en el món actual. Sobre el Me Too, que en el cinema francès no es viu amb el mateix entusiasme que als Estats Units, el director opina que "és positiu", però que, "com a qualsevol revolució, sempre hi ha excessos", que no concreta. "Està bé que la gent sàpiga que hi ha hagut abusos, tant a dones com a homes –afegeix–. Anem en la bona direcció. I no som tan puritans com als Estats Units amb el tema".

Els diàlegs de Mi crimen són despatxats amb la velocitat i l'enginy frenètic de les comèdies de Lubitsch, referent màxim d’Ozon a la pel·lícula. "Jo faig com Billy Wilder, que tenia emmarcada al despatx la frase «què hauria fet Lubitsch?» per quan es quedava sec d’inspiració", admet. De Wilder és, de fet, la pel·lícula que van a veure al cinema les dues protagonistes de Mi crimen: Curvas peligrosas, la primera pel·lícula del director alemany, que la va rodar el 1934 quan es va exiliar a França fugint de Hitler. "La pel·lícula en si no és bona, però es va estrenar l’any de Mon crime i m’anava bé per fer un doble homenatge: primer a Billy Wilder, que, a més, va ser deixeble de Lubitsch, i després a Danielle Darrieux, la seva protagonista, que m’agrada molt", explica.

El sentit d'humor d'Isabelle Huppert

Per servir les rèpliques i contrarèpliques de Mi crimen Ozon fitxa dues de les actrius joves franceses del moment, Nadia Tereszkiewicz, guanyadora de l’últim Cèsar a l’actriu revelació, i Rebecca Marder, i les envolta d’un all star del cinema francès de les últimes dècades: Fabrice Luchini, Dany Boon, André Dussollier i la gran Isabelle Huppert, amb qui Ozon no treballava des de 8 dones i que juga amb la seva imatge de diva interpretant una estrella oblidada del cinema mut que reclama el seu lloc sota els focus. "És una sort que la Isabelle tingui sentit de l’humor –diu Ozon–. Per al públic francès és molt irònic donar-li aquest paper de diva. Ella no ho veia clar i, de fet, en llegir el guió es va queixar perquè el paper era petit i sortia al final, però jo li vaig dir que no patís, que ja veuria com es faria notar".