El frare que va salvar el Regne de Mallorca

PalmaQui era Felip de Mallorca? Un personatge extravagant i controvertit, el fill petit del rei Jaume II. Per alguns dels seus seguidors, ni més ni menys que l’Anticrist en persona. A començaments d’abril del 1325, ara fa exactament set segles, va acceptar de fer un parèntesi en la seva vida de franciscà ‘espiritual’ –els d’El nom de la rosa, d’Umberto Eco, de la qual ben bé podria haver-ne estat un dels personatges– per mantenir la corona de Mallorca en el cap del seu nebot Jaume III, aleshores de només nou anys, davant dels poderosos cosins de Barcelona. I ho va aconseguir, a base d’esforç i d’intel·ligència –i de doblers, tot s’ha de dir. Ens acostam a la seva vida de novel·la, gràcies als estudis de Bartomeu Bestard, J. Ernest Martínez Ferrando, Pau Cateura, Eusèbia Rayó i Jaume Serra.

Jaume II i Esclarmonda de Foix varen tenir quatre fills. El major, Jaume, va renunciar a la corona per fer-se frare franciscà. El segon, Sanç, la va heretar i va morir el 1324, sense descendència legítima. El tercer, Ferran, va trobar la mort en una aventura forassenyada en terres gregues i fou pare del futur Jaume III, successor de l’oncle Sanç. El darrer va rebre un nom insòlit a la família: Felip, molt probablement en honor al rei de França, cunyat de Jaume II, que ho nomia

Felip va néixer el 1288 i es va educar, precisament, a París, ben igual que els seus germans grans. Com que era el més jove, la possibilitat que arribàs a rei resultava molt remota. Una alternativa habitual per a un príncep sense herència era fer carrera a l’Església: Aleshores, aquesta ostentava un enorme poder, així com propietats molt extenses i els sucosos ingressos del delme. Així que, amb només 14 anys, va ingressar a l’orde dels dominics.

Aquesta opció sona ben curiosa, perquè la dinastia mallorquina anava més bé de franciscans. Ja hem vist el que va passar amb el germà gran. I els franciscans no es duien bé, que diguéssim, amb els dominics, molt vinculats a la Inquisició –vegeu El nom de la rosa. Potser volien quedar bé amb tots dos. Tant és, perquè l’adolescent Felip només s’hi va quedar uns mesos. Persistí en fer-se capellà, però fora d’aquell orde.

Totes les penes de l’infern

Com a membre que era d’una família reial, no havia fet encara ni els 20 anys quan ja li plovien un caramull de dignitats: canonge de París, Chartres, Beauvais, Tournai i Barcelona, custodi de Sant Quintí i tresorer de Sant Martí de Tours. Però el príncep es va anar inclinant, de cada vegada més clarament, cap a la religiositat austera dels franciscans ‘espirituals’: els que volien portar fins a les darreres conseqüències el missatge de pobresa del fundador, fregant perillosament l’heretgia.

Un personatge decisiu en la seva trajectòria fou fra Angelo Clareno, que es convertiria en confessor i conseller de Felip. Podem fer-nos una idea de per on respirava, tenint en compte que, com ressenya Bestard, Clareno havia participat a “una comitiva de franciscans espirituals encapçalada per Ubertino da Casale” a la cort del papa. Aquest Casale apareix a la novel·la d’Eco com el principal dirigent d’aquell corrent radical dels fills de Sant Francesc. Ramon Llull, tan vinculat també als franciscans, qualificà Felip d’home “il·lustre, devot i humil”. Consta que tots dos, Felip i Llull, es trobaren en reiterades ocasions, si bé el doctor il·luminat no es va sumar a la causa dels ‘espirituals’.

Ara Felip ja no volia saber res de dignitats eclesiàstiques. El papa Joan XXII, per allunyar-lo d’aquelles perilloses companyies, li va oferir dues sucoses cireretes: o ser bisbe de Mirapeix, o bé arquebisbe de Tarragona. Però ell les va refusar totes dues. El 1316, va visitar el germà gran, Jaume, al convent de Perpinyà. Jaume, aquell que havia renunciat a ser rei, que l’hauria animat a mantenir-se ferm en la negativa a les pompes d’aquest món.

La manca de successió directa de Sanç de Mallorca va fer que els poderosos cosins de Barcelona es plantejassin refer la unitat trencada de tota la Corona catalanoaragonesa. La tensió arribà a tal punt que Felip, deixant per un moment el seu retir espiritual, es va sentir obligat a escriure al cosí Jaume el Just d’Aragó. Li pintava amb vius colors tota casta de calamitats que caurien sobre ell si arribaven a fer-se la guerra. Fins i tot, anar a l’infern, on “tot són tenebres, fum, pestilències, sofre, foc inextingible, presons i cadenes eternes”. El cosí, que després de tot era un creient, com tothom a la seva època, degué quedar impressionat amb aquella filípica.

Sanç morí el setembre del 1324, quan el seu nebot, que ara s’havia convertit en el rei Jaume III, només tenia nou anys. Havia deixat establert un consell de regència, fins que aquest arribàs a la majoria d’edat. Però l’ambició del cosí d’Aragó, com les ales d’un voltor, planava sobre la continuïtat de la dinastia mallorquina. El testament del Conqueridor havia establert que, si la descendència dels seus fills s’extingia, la de Pere el Gran o la de Jaume II de Mallorca, tot recauria sobre l’altra. Aquest era l’argument que es feia servir des de Barcelona. En tot cas, era fal·laç, perquè el petit monarca tenia tot el dret del món a l’herència de l’avi i de l’oncle.

El papa influït per “l’esperit maligne”

Una altra vegada, a contracor, Felip va haver de deixar de banda la seva repugnància cap a les coses d’aquest món i plantar cara a l’ambiciós cosí. A una reunió a Saragossa per dirimir el plet, va fer servir un argument irrebatible: el mateix Jaume el Just ja havia succeït el seu germà gran, sense que des de Mallorca se n’hagués dit ni piu. El Just es va haver de donar per vençut. Però no a canvi de res: per reconèixer el rei nin, exigia que li fossin condonats els deutes per l’ajuda que li havien prestat els mallorquins en la conquesta de Sardenya.

A principis d’abril del 1325, ara fa 700 anys, els representants del regne de Mallorca comunicaren a Felip que l’acceptaven com a tutor de Jaume III, mentre que aquest fos menor d’edat. Però ara li quedava el difícil paperot d’anunciar a les institucions del regne, tant de les Illes com dels territoris continentals de l’actual sud de França, que s’havien d’escurar les butxaques per cobrir el que deixarien de percebre del que els devia el rei d’Aragó.

Com? Ens han de governar un frare i un nin? I a més, pagant? Quina manera de començar un regnat. Ja se la podia confitar Jaume III, la corona! Les institucions del regne de Mallorca tot d’una s’adonaren de la situació desesperada de Felip i miraren de treure’n tallada. Serra assenyala com el Gran i General Consell va dur a terme una veritable ‘presa del poder’, exigint que els oficials reials quedassin sota la seva autoritat, si bé aquesta ‘república’ mallorquina fou de curta durada.

Molt pitjor va ser la situació als territoris continentals, on va esclatar una revolta nobiliària. Un altre familiar, Gastó de Foix, vescomte de Bearn –com devien ser els dinars de Nadal, d’aquesta gent!– va voler llevar Felip d’enmig i assumir ell la regència, sembla que amb el vistiplau del petit Jaume III. Varen haver d’intervenir-hi Joan XXII i el rei de França per aturar els peus al senyor de Bearn. Si bé qualcú degué pensar que aquest llinatge –Bearn– quedaria molt bé per a una futura novel·la.

Perquè, aquesta és una altra història, les relacions entre oncle i nebot difícilment podien ser pitjors. El papa va haver de renyar Felip perquè no tractava Jaume com a monarca –petit, això sí–, sinó com si fos un novici del seu orde, i feia servir amb ell la mà dura. Al nebot tampoc no li va fer gens de gràcia el matrimoni convingut per l’oncle amb una cosina de Barcelona per reconciliar les dues branques familiars, si bé s’hi va haver d’avenir i finalment es casaria amb ella.

Per altra banda, una vegada resolt el contenciós sobre la successió i sufocades les revoltes, si una cosa quedava clara és que a Felip no li feia cap il·lusió això de governar. Bestard recull com es mantenia amagat dels súbdits i dedicava el seu temps a rebre companys de l’orde franciscà. Joan XXII havia qualificat el príncep frare d’“home sensat i sant” per la solució del conflicte familiar, però aquest semblava immune als afalacs. Encara era regent quan escrivia al papa que, si aquest no l’autoritzava a seguir la via de perfecció espiritual que anhelava, devia ser per influència de “l’esperit maligne”, suggeriment que ben segur deixaria astorat el Summe Pontífex.

El 1335, amb el nebot ja gran, a la fi Felip pogué deixar les regnes del govern en mans de Jaume III i tornar a la vida espiritual. Un desig àmpliament compartit, ja que el seu grau d’acceptació no és que fos espectacular. Segons Ferrando, tot d’una l’ara rei en plenitud de funcions va encarregar el que ara diríem una auditoria, sobre l’actuació dels companys de l’oncle. Però aquest havia salvat la seva corona, encara que per poc temps: els cosins de Barcelona tornarien a la càrrega, i se’n quedaria sense uns pocs anys més tard. Quin gran personatge, es va perdre Umberto Eco.