A fregir espàrrecs o ous de lloca: on envies els que t’emprenyen?
Les frases fetes per despellissar-nos de les persones que ens empacienten són diverses i alhora al·ludeixen a tasques absurdes o poc gratificants. Algunes tenen molta de tradició a les Balears, altres són comunes a tot el domini lingüístic, però n’hi ha que són calcs del castellà
Palma‘Empacientar’ i ‘emprenyar’ són dos verbs que, en llenguatge vulgar, transcendeixen el significat original i equivalen a molestar o causar enuig. D’una banda, ‘emprenyar’ vol dir fecundar o embarassar una femella, però utilitzat de manera ordinària significa molestar. S’ha de matisar, però, que en l’actualitat ha perdut aquesta connotació grollera o barroera que tenia, per ventura, fa cinquanta anys, quan se n’evitava l’ús perquè es considerava una flastomia. ‘Empacientar’ és una deformació popular del verb ‘impacientar’, és a dir, fer perdre la paciència, altrament dit, atacar de nervis. I la pregunta que us feim ara és: quan algun emprenyós o empacientador us treu del solc, on l’enviau? Idò aquí us oferim una sèrie de frases fetes per llevar-vos de damunt qui us toqui les xeremies o us tregui de polleguera.
Millor ous de lloca que no espàrrecs. Tot i que enviar algú a fregir espàrrecs és una frase feta molt utilitzada, tenim indicis que no és una expressió genuïnament catalana. De fet, el DCVB no la recull, i ben segur que si quan elaboraren el diccionari aquesta expressió hagués estat popular entre els catalanoparlants, s’hi hauria inclòs. En canvi, sí que fa temps que està documentada en castellà i així la recull el Diccionario de la lengua española de la RAE. La defineix com una expressió “para despedir a alguien con aspereza, enojo o sin miramientos”, sense explicar-ne l’origen. Hi ha qui diu que equivaldria a enviar algú a fer un menjar de poca consistència i valor. El cert és que el món canvia, i avui dia un manat d’espàrrecs passats per la paella per fer-ne una truita és una menja bona de fer i de gran consideració. Però si parlam d’una expressió genuïnament catalana per despellissar-nos d’algú que ens enfita, podem dir “veste’n a fregir ous de lloca”. Segons l’Alcover-Moll és una expressió recollida a Mallorca, que vol dir “enviar a mal viatge”. L’expressió té el seu què, perquè a diferència dels espàrrecs frits –que són ben bons– qui intenti fer una truita d’ous de lloca, es trobarà amb els polls dins la paella.
A porgar fum i a pastar fang. En un cas per la inutilitat, i en l’altre per la dificultat, si t’envien a porgar fum o a pastar fang és perquè, en aquell moment, no et volen a prop. Heu intentat mai de porgar-ne, de fum? És a dir, fer passar el fum per un porgador, garbell o sedàs, ben igual com es fa amb determinades matèries per separar-ne les substàncies primes de les més gruixades. Lògicament, qui intenti porgar fum hi perdrà el temps, perquè, del fum, no se’n pot destriar el gra de la palla. En el cas del fang, entenem que és una matèria més dura que la pasta feta de farina i aigua. A causa d’aquesta duresa, el fang és més mal de pastar, i el pastador, fins i tot, deu quedar amb mans i braços esbraonats. Per cert, ara que molta de gent que no ho havia fet mai ha començat a pastar per fer pa, coques i cocarrois, han començat a dir ‘amassar’ per influència del castellà. És un verb correcte en català, però amb poca tradició a les Illes Balears, on fins ara de manera genèrica s’utilitzava ‘pastar’, tant si era per fer pasta de farina, de sobrassada o de ciment. I de pastar sorgeixen substantius com ‘pastera’ (moble per pastar), ‘pastador’ (persona que pasta) i ‘pastó’ (pilot petit de pasta que, un cop ben pitjat i premut, es destina a fer una panada, un cocarroi o a escampar-lo damunt una llauna per fer la pasta d’una pizza).
A passejar diaris i a filar estopa. Tot i que ara ha caigut en desús, “enviar qualcú a passejar diaris” era una expressió freqüent altre temps arreu dels territoris de parla catalana. Sobre l’origen de l’expressió, podem especular que, tenint en compte que vendre diaris pel carrer era una feina reservada antigament a al·lots joves i, per tant, poc remunerada, devia ser una tasca de poca consideració social. En conseqüència, si et despatxaven dient “no m’emprenyis més i ves-te’n a passejar diaris”, era senyal que no et desitjaven un futur d’abundància. De filar estopa, que són les fibres que s’obtenen del cànem o lli, se n’obté un fil de baixa qualitat. Així és que la persona que es dediqui a filar estopa no és segur que es faci ric. Tot i això, l’estopa és de gran utilitat: els calafats la utilitzaven per tapar les juntes de les embarcacions, i els llanterners encara ara la fan servir perquè els grifons o altres conduccions d’aigua no degotin i quedin ben estretes, si és que no han substituït l’estopa pel Teflán, nom comercial d’una cinta sintètica perquè els tubs quedin ben segellats. La varietat d’expressions per llevar-nos persones no desitjades de damunt és llarga, i encara hi hauríem d’afegir “engegar algú allà on no hi plou” o senzillament “a fer punyetes”. Tanmateix, entre els valencians n’hi ha una que sobresurt sobre les altres: “Ves-te’n a fer la mà”, que vol dir “ves-te’n enfora i no m’emprenyis”. Les teories que expliquen l’origen de l’expressió són variades i tenen relació amb l’autocomplaença sexual a través de la masturbació o, fins i tot, amb les extremitats rompudes de l’escultura d’un sant.