"Els friquis també han de tenir referents"

Barcelona"Si nosaltres ens plantem a qualsevol teatre i fem les nostres merdes, l'altra gent també ha de poder fer-ho. Els friquis també han de tenir referents". Aquest és el missatge que volen transmetre Roc Gussinyer, Carla Marchegiano i Emma Miró. Es van conèixer fa sis anys en una extraescolar de teatre musical i, tot i que aleshores tenien només 15 anys, van decidir muntar la seva pròpia companyia, Arsènikes. "A les escoles de teatre tot és molt normatiu –diu Gussinyer–. Sempre fa de protagonista la mateixa noia, el noi hetero es queda tots els papers principals… A nosaltres ens donaven els papers de la noia dolenta i del noi gracioset, i això no ens agradava gens".

Malgrat que es defineixen com a actors amateurs, han tirat endavant cinc espectacles musicals d'una gran ambició escènica, sobretot tenint en compte que són una companyia autogestionada i treballen sense l'ajuda de cap adult. Ara, amb 21 anys, presenten el seu últim muntatge, Rocky horror (rave) show, que es podrà veure del 17 al 20 de juliol al Centre Cívic Can Clariana Cultural, que els ha acollit aquests mesos com a artistes residents. "Més que una companyia, som un grup d'amics", diu Marchegiano, que explica que al principi eren cinc actors i al llarg dels anys han anat incorporant més gent "a la família".

"No ens plantegem professionalitzar-nos –explica Miró–. A vegades ens pregunten: «Però no cobreu?» I jo sempre contesto: «No pago!» Els joves tenim poques activitats no professionals que siguin completament per amor a l'art, sense haver de pagar res. Ens agrada que Arsènikes sigui això: ve qui vol, quan vol i perquè vol". "Quina llàstima que hi hagi gent que paga per fer teatre", afegeix Gussinyer, que explica que la companyia funciona per taquilla inversa, però només per "cobrir les despeses pròpies de cada espectacle".

"La nostra lluita 'queer' és existir"

Com a companyia, tenen clar que volen fer "teatre de joves per a joves i en català". "Ens agrada que les bromes facin referència a tot aquest micromon que hem creat la generació Z", diu Miró, que creu que "potser no cal que la gent d'una certa edat ho entengui tot". "Benvingudes siguin, les àvies, però els referents de l'espectacle són de la nostra generació", afegeix Gussinyer. Per això tenen el costum d'agafar títols dels anys 70 i 80, com Heathers i Beetlejuice, i portar-los al seu terreny. Aquest cop han triat The Rocky horror show, el musical de Richard O'Brien que més endavant Jim Sharman va portar al cinema. "És una pel·lícula de culte, que va ser un abans i un després en la cultura pop", explica Gussinyer.

En comptes d'ambientar la història del doctor Frank N. Furter en un cabaret, però, l'han traslladada a una rave, que, segons Miró, "vindria a ser la contracultura actual". El Brad i la Janet, els protagonistes del musical, són "com una Barbie i un Ken que, per culpa d'un accident de cotxe, van a parar en un castell ple de travestis, on se celebra una convenció de transsilvans", recorda Gussinyer. "Són uns heteros que fan tot el pal del món, però a la vegada són uns matats –diu Miró–. Ells, que són la cosa més normativa que existeix, es troben de cop i volta en un lloc en què són la contranorma. I per pressió social s'acaben transvestint, perquè, si no, se'ls mengen vius. És com jugar al món al revés".

Tot i que sigui un espectacle que dona veu a la comunitat LGTBIQ, els actors no volen "reivindicar res". "Ens caguem en el gènere, en les orientacions sexuals… en tot, però perquè ens la sua –diu Gussinyer–. Si aquest musical és un referent per a la comunitat LGTBIQ, és perquè, tot i que són protagonistes queer, l'espectacle no va d'això, sinó que és la història d'un doctor boig que fabrica un monstre". "La nostra lluita queer és existir, simplement", explica Miró. "Ho portem tot a l'extrem, tant l'heterisme com l'LGTBIQ-isme", afegeix Marchegiano. En qualsevol cas, consideren important que la cultura representi la no normativitat d'una manera més àmplia: "Estem cansats de la parelleta gai que no surt de la norma. Per molt que siguin dos homes, no ens representa", diu Miró. "No faríem un musical de Heartstopper", conclou Gussinyer.