Fullana-Vivaldi, un luxe, un cim

PalmaFrancisco Fullana al teatre Principal de Ciutat, de bell nou davant el seu públic, va tornar a exhibir alguna de les seves, no poques, virtuts musicals amb un programa molt llaminer, però no per això menys interessant. El fet d’interpretar a la segona part del concert una peça tan coneguda i reconeguda com Les quatre estacions, de Vivaldi, a més de valor afegit, implica algun risc, per allò d’haver-la escoltada en no pocs i molt mítics enregistraments. Una circumstància que fa que les comparacions amb els millors violinistes de la història puguin condicionar l’oïda. Ni així. Fullana exhibí el talent que l’ha situat al lloc que ocupa en el paranimf dels elegits. Així va ser des dels primers acords del Concert núm. 1 en mi major La primavera, on va quedar clar que era una vetllada especial, que aquests episodis, tant del solista com de la resta de la formació de corda que formen la seva estructura, rubricats en diferents semicadències i altres cadències perfectes que aconsegueixen tot un seguit d’evocacions, definirien a la perfecció l’estació, des del cant dels ocells fins a la remor de les fonts o el bullici d’una tempesta. Emocionat pel final del Tutti, cisellat pel solista, el públic va amagar un aplaudiment, que Fullana agraí amb un “no es tallin, no tinguin por d'aplaudir”, o alguna cosa semblant. El públic s’ho va prendre com una invitació, i va seguir la instrucció fil per randa, fent mamballetes, tant li era si acabava una estació com un moviment. El fet és que va “sonar” una mica estrany, però en qualsevol cas i com si no anàs amb ells, el solista i l’orquestra varen continuar amb la seva impecable interpretació de les diferents i melòdiques evocacions temporals, d’una bellesa i serenor incontestables, des de la poètica primavera fins a la fredor de l’hivern, passant per la vibrant dinàmica de l’estiu i la seva corresponent barrumbada estiuenca o l’alegria de la tardor en el moment de la collita dels fruits del camp. La salva de calorosos aplaudiments propicià el bis de rigor. Una sèrie d’improvisacions, més o menys, que mesclava des de música country, amb l’Amazing Grace com a rerefons, fins al jazz, com un homenatge a la seva terra d’acollida.

Per una altra banda, el concert s’inicià, cosa que no és habitual, amb la Simfonia núm. 8 en fa major, Op. 93, de Ludwig van Beethoven, sense director a l’ús, i amb Francisco Fullana com a concertino, encarregat de dur les regnes de l’orquestra, una mica més nombrosa. Fullana la va llegir de manera molt contemporània, sense perdre cap essència de l’original, ni prop fer-hi, però a un ritme vertiginós. Remarcà amb mestria els acudits musicals que coronen la composició, l’única que no té sobrenom. Quan Czerny, deixeble de Beethoven, li demanà per què la vuitena no havia tingut tanta repercussió com la setena, el mestre li va contestar: Senzillament, perquè la vuitena és molt millor.