Escultures contra la fugacitat d'Instagram

BarcelonaA la Fundació Joan Miró, la temporada comença amb nota. El sentit de l’escultura és una exposició ambiciosa i sorprenent que, a més, té vocació d'atreure el gran públic amb noms inesperats però a la vegada consolidats. Comissariada per l’escultor David Bestué (Barcelona, 1980), encara suma més raons per visitar-la. D'una banda, posa en valor amb una nova mirada el patrimoni dels museus del país i de l'Estat, perquè entre el més d’un centenar de peces d’una seixantena d’artistes que s’hi poden veure n’hi ha de museus com el Macba, el MNAC, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Museu d’Art Modern de Tarragona, la Fundació Suñol, la col·lecció d’art de La Caixa, el Musac, l’Ivam i el Patio Herreriano, sense comptar-hi els internacionals. D'una altra banda, reivindica artistes consagrats que mereixen més atenció pública, com Susana Solano, i dona visibilitat a creadors més joves, com Julia Spínola, Patricia Esquivias, Ester Partegàs i Oier Iruretagoiena. Al llarg del recorregut es poden observar treballs de grans artistes internacionals cars de veure a Barcelona, com Bruce Nauman, Alexander Calder, Carl André, Lucio Fontana, Marisa Merz, Lygia Clark i Isa Genzken. I, finalment, porta el llegat escultòric de Joan Miró al segle XXI fent dialogar algunes de les seves escultures fetes amb objectes quotidians fosos en bronze amb unes altres de la britànica Sarah Lucas, membre dels controvertits Young British Artists dels anys 90. “Joan Miró és un artista que va fer servir unes eines que avui continuen sent vàlides”, afirma David Bestué.

L’origen d’El sentit de l’escultura es remunta a fa uns sis anys i és fruit del diàleg constant de Bestué amb la cap de projectes de la fundació, Martina Millà. Com diu el director de la Miró, Marko Daniel, l’ajornament de la mostra arran de la pandèmia del covid ha servit per “madurar” el projecte, el marc cronològic del qual arrenca a mitjans del segle XIX i arriba fins a l’actualitat. “L’escultura és una disciplina que permet dotar-nos d’unes eines que estem perdent amb les noves tecnologies”, diu Bestué. “L’art a vegades corre el risc de ser una fotografia a Instagram –explica–, i com a escultor em fa ràbia que s’esgoti tan ràpidament una cosa que ha costat pensar i fer. La pràctica escultòrica és una de les eines perquè això no sigui així”. També creu que el caràcter d'objecte de les escultures, la reflexió sobre els materials dels quals estan fetes i la intensitat són indispensables per contrarestar “el flux d’imatges”. “L’escultura actual no pensa tant en fer una imatge bonica, sinó en conjugar una altra sèrie d’elements que no es poden capturar en una sola imatge, com ja va passar els anys 60 i 70”, explica.

Portar la representació al límit

El recorregut de la mostra –que compta amb el patrocini de la Fundació BBVA– està dividit en àmbits tots ells centrats en qüestions tècniques i conceptuals de l’escultura, amb l’objectiu, diu Bestué, d’analitzar “com cada època intenta portar al límit la idea de representació”. S'hi poden veure els motlles de guix d’unes oques per a la façana del Naixement de la Sagrada Família, per parlar de la còpia. Compostatge de nou pintures, Compostatge de sis pintures i Compostatge d’una pintura amb marc i vidre, de Perejaume, és evocadora de “l'autoconsciència del material” i una font d’escuma de David Medalla titulada Cloud Canyons, representativa dels objectes informes. Més endavant, Prop, de Richard Serra, reflecteix com els escultors juguen amb el pes de les obres i l'equilibri entre els elements que les componen, i Baskets, d’Ester Partegàs mostra com es converteixen objectes quotidians en art. 

Un altre dels àmbits està dedicat al cos humà, amb peces com un bust de Dora Maar d’Apel·les Fenosa i Picasso. A l’últim, Bestué ha seleccionat tot un seguit de peces que intenten representar un intangible com el desig, que és la fotografia d'un monument efímer: el petó que el metge Fernando Aiuti va fer el 1991 a Rosario Iardino, seropositiva des de feia vuit anys, per demostrar que el VIH no es transmetia amb el contacte bucal.