Gabriel Cualladó, el fotògraf que feia poesia amb les ombres

BarcelonaUna dona camina per la Rue de la Paix de París. Amb el barret enfonsat fins a les celles i un abric gruixut, es refugia del fred sense perdre l’elegància. El fotògraf Gabriel Cualladó (Massanassa, 1925 - Madrid, 2003) va caçar-la d’imprevist, en una instantània on ella està gairebé a punt de sortir de l’enquadrament de la imatge. Una foscor densa i profunda oculta la cara de la dona i la dota d’una presència gairebé fantasmagòrica. La negror també omple la resta de la fotografia i es converteix en una altra protagonista de la instantània.

Al llarg de tota la seva trajectòria, Cualladó va ser un mestre a l’hora de capturar les ombres de la realitat i dotar-les de poètica. Per primera vegada, una exposició mostra el llegat del fotògraf de forma individual. Cualladó essencial, instal·lada a la Fundació Catalunya La Pedrera fins al 30 de juny, consta de prop de 140 instantànies -algunes inèdites- que plasmen l’obra d’un artista fins ara poc conegut però que va ser fonamental en la fotografia de la segona meitat del segle XX. “Era un home tan discret que va quedar al marge dels quatre o cinc noms d’artistes de l’època que sempre ens venen a la ment”, lamenta la directora general de la Fundació Catalunya La Pedrera, Marta Lacambra. Amb la voluntat de posar remei a aquesta invisibilització, l’exposició ressegueix la figura de Cualladó des dels seus inicis, el 1956, en què va provar sort amb les imatges de bodegons, fins als treballs dels anys 60, 70, 80 i 90, que reflecteixen l’essència i la personalitat d’un fotògraf amant del risc i de la llibertat.

En comptes de bolcar-se a la recerca d’escenaris èpics, Cualladó va construir gran part de la seva obra al voltant de la quotidianitat. Va retratar la seva mare amb la mirada perduda, en una habitació de parets despullades i amb un balancí buit al costat, on s’asseia el pare abans de morir. La filla del fotògraf també és una figura recurrent a les instantànies. Cualladó la va immortalitzar al mig del bosc, acompanyada de la mare, o mentre feia ganyotes quan es pentinava, en un primer pla carregat de tendresa malgrat la foscor que l’envolta.

“El buit i el silenci són part de l’obra de Cualladó. Tot el que ell fa visible és, alhora, una aposta per tot allò que queda invisible”, explica el comissari de l’exposició, Antonio Tabernero, que aconsella enfrontar-se a les imatges de Cualladó amb calma i amb ganes d’endinsar-se en una experiència introspectiva. “Les zones negres de les fotos penetren en les ressonàncies que tots sentim -afirma Tabernero-. El caràcter líric de les seves instantànies fa cèlebres les paraules de Català Roca, que deia que la fotografia s’assembla més a la literatura que a la pintura”.

Els nens, els grans protagonistes

Cualladó va ser amic d’altres grans noms de la fotografia com Ramon Masats, Xavier Miserachs i Oriol Maspons, i de fet alguns d’ells apareixen de retruc en les seves fotografies. Però a l’exposició qui roba tot el protagonisme de les imatges són els nens. “Li interessaven molt. Les seves fotos parlen la llengua de la infantesa i, poc o molt, apel·len a la idea d’un paradís perdut”, assenyala el comissari, que per a la mostra ha defugit l’ordre cronològic i ha optat per agrupar les imatges en dos blocs. A la primera part s’exhibeix l’obra central de Cualladó sota el títol La caixa de sabates, perquè “ell es vantava que llençava molt poc material, que disparava poc i que els seus negatius cabien en una caixa de sabates”. La segona part de la mostra està dedicada al que el fotògraf va batejar com a Assaigs i que engloben diverses sèries d’instantànies, com la que va fer al Museu Thyssen-Bornemisza el 1993 -on sembla que els personatges hagin sortit dels quadres-, la del Rastro de Madrid el 1980 o la que li van encarregar a París el 1962 juntament amb onze fotògrafs més.

Cualladó es definia a sí mateix com “un fotògraf amateur ” en una època en què aquesta expressió s’associava a artistes sense restriccions. “Tenia absoluta llibertat d’acció. A diferència dels altres, ell feia realment el que volia fer”, diu Tabernero. Això li va permetre explorar amb la fotografia fins a límits gens visitats fins aleshores. Va desconstruir l’enquadrament i va trencar amb les convencions de la composició a través d’imatges com la d’un casament, on el focus només recull gairebé per casualitat la faldilla de la núvia i se centra, en canvi, en un gladiol mig pansit a terra. Era partidari de disparar sense intervenir abans en la realitat que retratava, i va buscar sempre escenaris més aviat despullats i allunyats de l’artificiositat. També era un expert en immortalitzar persones d’esquena. En una de les últimes imatges de la mostra, una parella francesa passeja agafada de la mà per París, capturats des de darrere i sense que se’ls vegin els caps. En una altra, del 1959, retrata també des de darrere una nena amb el seu pare el dia de la primera comunió. “Treia gent d’esquena als anys 60. A qui se li havia acudit abans, això?”, el reivindica el comissari.

Potser perquè mai va convertir la fotografia en el motor de la seva supervivència econòmica, Cualladó va passar més desapercebut que la resta dels seus coetanis. Tot i això, el 1994 va convertir-se en el primer fotògraf guardonat amb el Premio Nacional de fotografia i, quatre anys més tard, va rebre la Medalla d’Or del Cercle de Belles Arts de Madrid. “M’interessa que en el moment del retrat el personatge estigui tranquil, reposat, en perfecta harmonia amb tot el que l’envolta, que no percebi en absolut que hi ha una mena d’invasió en l’acte fotogràfic”, deia Cualladó. Amb el mateix esperit d’esquivar el focus d’atenció, la seva obra va quedar submergida en les ombres de la història fotogràfica darrere de la d’altres artistes amb més ressò nacional i internacional. Fins ara.