Carlos Núñez: "Les gaites van aparèixer abans a Mallorca que a Escòcia"

PalmaMés de 25 anys després de revolucionar el món de la música amb el disc A irmandade de las estrelas, Carlos Núñez continua amb la seva curolla de dur la música celta més enllà de totes les fronteres del temps i de l’espai. Aquest dissabte dia 10 de maig, en el marc del cicle Sons de Nit, actuarà al pati de l’Escolania de Lluc. I no ho farà tot sol: l’acompanyaran sonadors d’arreu de Mallorca. 

En els vostres concerts l’entorn és molt important. Heu estat a Lluc abans?

— No hi he estat mai però me n’han parlat molt, tant del santuari com de la seva importància. M’han dit que és un lloc màgic i la veritat és que estam entusiasmats amb el concert de dissabte. Tenim programats altres concerts a espais així, el que anomenam llocs màgics, que poden ser des de santuaris fins a castells o parcs arqueològics i que tenen, sobretot, un poder evocador, com és el cas de Lluc. 

Canvia la proposta musical en funció del lloc on us trobau a l’hora d’interpretar?

— Sense cap dubte, l’entorn m’afecta moltíssim. El lloc és quasi com un instrument: és la caixa de ressonància. De la mateixa manera que un violoncel té una caixa més gran que un violí, l’espai marca totalment la música que hi sona. Nosaltres ho adaptam i més quan anam a llocs que tenen aquest component històric. La tradició no comença mai de zero, sempre segueix una línia que et porta cap enrere durant segles i segles, sigui amb els espais o amb la música. I el nostre repertori ens permet fer un recorregut d’un miler d’anys que canvia en funció d’allà on anam: uns dies després d’actuar a Lluc serem a la catedral de París per interpretar unes músiques celtes, bastant desconegudes, de Beethoven. 

De Beethoven sou capaços de passar al trap com heu fet amb el vostre darrer tema, Danza de espadas. 

— També hem col·laborat amb bandes sonores, com la de Mar Adentro, i amb Ryuchi Sakamoto, recentment desaparegut. Tanmateix el que em fa més il·lusió del concert del pròxim dissabte és que ajuntarem xeremies i flabiols de tota l'illa, gent de difrents edats i procedències. Dels meus amics xeremiers en vaig aprendre una expressió que m’agrada molt: terra endins, diuen, per parlar de la part més profunda, d’allà on es conserva la puresa antiga. Una mica com els highlands d’Escòcia. 

D’on provenen aquests sonadors i quin és el repertori que teniu previst amb ells?

— Vindran de Llucmajor, Petra, Pollença, Alcúdia, Muro, i Sant Joan i ara tenc la taula plena de melodies i partitures de tots aquests llocs. He de triar i farem una espècie de pelegrinació arreu de l’illa gràcies a aquestes músiques. Una cosa que em sorprèn molt de Mallorca és que els xeremiers són molt individualistes: així com a Escòcia o Bretanya s’ajunten centenars, omplen un estadi per tocar plegats i tenen un esperit quasi militar, a Mallorca cadascú és de casa seva i n’està orgullós. Et defesen les seves tradicions i a mi això em sembla preciós. Ara bé, el que no entenc és que la gent avui dia encara no sigui capaç d’associar les xeremies amb Mallorca: tant de bo aquest concert sigui el preludi d’un projecte més a llarg termini per poder dur aquestes músiques arreu del món. 

I això que la tradició dels xeremiers ve de molt enrere. 

— Sí, a l’Edat Mitjana ja hi havia gaites a Mallorca i hi ha iconografies dels xeremiers des del romànic. I moltes d’aquests instruments que hi surten representats són ben iguals que els que apareixen a Escòcia o a Galícia, tot i que a cada lloc s’hagi creat un imaginari diferent. No hem d’oblidar que, i això ho diuen els mateixos escocesos, la gaita apareix a Mallorca abans que a Escòcia. Com tantes altres coses que primer apareixen a la Mediterrània, en arribar a l’Atlàntic les diferents cultures se les fan seves i a Escòcia li atorgaren aquesta imatge de grandiositat i èpica. Jo sempre dic que la gaita a Escòcia és foc, a Irlanda és aigua i a Espanya, tant a Galícia com a Mallorca, és terra: pertany al món rural. 

Fa més de 20 anys que us vàreu proposar recuperar tota aquesta música tradicional i cada vegada és més present en la música actual i troba més maneres d’introduir-s’hi. Com ho viviu?

— Em sembla fantàstic. Quan jo vaig començar els meus ídols eren persones de la generació dels meus pares o fins i tot més grans, els considerats mestres. Ara, en canvi, les regles del joc han canviat i al capdavant de les tecnologies musicals s’hi troben els més joves, i jo estic aprenent molt amb ells. Ja no tenen complexos a l’hora de fer feina amb aquests materials antics i això em sembla preciós. Tant de bo, però, no sigui només una moda i deixi una empremta de qualitat i excel·lència, com ha passat per exemple amb el flamenc, que sempre s’ha anat adaptant i actualitzant.