Les galeries de les Balears venen a estrangers, mentre que els illencs compren a fora

Palma“Quan vaig començar, veníem sobretot o quasi exclusivament a col·leccionistes locals, i durant molt de temps va ser així. Ara potser no arriben ni al 10% de les vendes que feim”. Són paraules del galerista Xavier Fiol, qui juntament amb Pep Pinya, fundador de la galeria Pelaires, impulsaren la pionera Nit de l’Art de Palma –que se celebrarà el ja pròxim 21 de setembre. Fiol va obrir la galeria que du el seu nom l’any 1989, i el seu no és ni molt menys un cas aïllat: la majoria de les galeries de Ciutat han vist reduïda gairebé a la mínima expressió la presència de col·leccionistes mallorquins entre els seus compradors. Mentrestant, els pocs illencs que encara es dediquen al col·leccionisme compren, sobretot, fora de les Balears.

“El col·leccionisme té diverses fases: comences per obra local, després passes a nacional, i posteriorment ja fas el bot a internacional”, assegura l’advocat José María Lafuente, un dels històrics col·leccionistes d’art de les Illes, que reconeix trobar-se en aquesta tercera etapa i comprar sobretot a l’estranger. L’advocat es va iniciar en la compra d’art contemporani a la dècada dels 80: “les circumstàncies m’hi van dur: era a Madrid i vaig coincidir amb la movida, i en aquell moment, comprar un paper de molts d’ells era relativament barat”. I encara continua fent créixer una col·lecció privada que compta amb “una barbaritat” de peces. “Tenc coses que encara no he tret del paquet amb què m’han arribat: això és com comprar llibres nous quan tens els prestatges plens de llibres que encara no has llegit”, assegura.

Durant molts anys, Lafuente va compartir l’afició amb altres col·leccionistes com Joan Bonet, Mario Legorburu i Alejandro Villalba, amb qui arribaren a impulsar un premi internacional d’art contemporani conjuntament amb el museu Es Baluard, si bé assegura que ja són pocs els que hi continuen aficionats, al col·leccionisme. “Abans anaves a Arco i et topaves amb un grapat de col·leccionistes mallorquins, però ara… Potser són quatre o cinc, com a molt”, explica. “I això ho complica tot, perquè una part d’aquesta afició passa també per compartir-la, per llegir revistes d’art plegats, per anar a fires, per visitar galeries d’altres ciutats… Si ho has de fer tot sol, no engresca tant”, argumenta.

L’absència de relleu generacional, la inestabilitat econòmica, la precarietat en molts de sectors professionals i la manca d’interès de les noves generacions en l’art contemporani, són algunes de les raons que tant col·leccionistes com galeristes ofereixen com a possible explicació al fet que el nombre d’illencs que s’hi dediquen hagi minvat fins a gairebé desaparèixer en la darrera dècada i mitja. Tot i això, però, també n’hi ha que van col·leccionar en el passat que reconeixen haver-se desanimat amb l’evolució d’algunes de les compres realitzades. “Tu acceptes que hi ha un risc, quan compres, però si confies en un galerista que coneixes i veus que amb els anys tot el que et va vendre ha perdut valor, i fins i tot arribes al punt en què una part important de la teva col·lecció val literalment zero, zero literal… Difícilment hi seguiràs, en aquest món, llevat que siguis un boig de l’art”, coincideixen a explicar diferents col·leccionistes mallorquins consultats. I això que el seu paper, el de molts d’aquests advocats , metges i empresaris illencs que s’han dedicat al col·leccionisme, ha estat essencial en la trajectòria de molts dels artistes balears més reconeguts.

“Un suport incondicional”

“La carrera de gent com Joan Riera Ferrari o Joan Bennàssar no hauria estat la mateixa si no hi hagués hagut aquesta gent que apostava per ells”, explica Xavier Fiol. Entre els artistes actuals també n’hi ha que han rebut i reben encara el suport de diferents col·leccionistes que els acompanyen al llarg de la seva trajectòria. Bel Fullana, artista que ha exposat a Nova York, Seül o Sidney, entre d’altres, assegura que n’hi ha algun que encara conserva en lloc ben preuat “aquella primera obra que vaig fer d’una sèrie determinada de fa molts anys”. “Així i tot molts dels que compren la meva obra són més aviat esporàdics, gent que no sé d’on surt, però que de sobte s’interessen pel que faig de forma puntual”, reconeix Fullana, i afegeix que la majoria d’ells són de fora de les Balears. “Venem molt més a l’estranger, però és que la meva feina és complicada; la gent d’aquí potser no s’atreveix a comprar segons què…”, afirma l’artista entre rialles.

Per la seva banda, Albert Pinya, qui tot just acaba de presentar a Madrid la seva col·laboració amb Lottusse, afirma que els col·leccionistes han tingut una influència notable en el desenvolupament de la seva feina. “Des de ben jove vaig tenir la sort de trobar, en circumstàncies extraordinàries i fora de l’usual, a un parell d’entusiastes de l’art que m’han donat un suport incondicional durant tots aquests anys, establint un vincle i una espècie de mecenatge”, relata. “Avui dia, encara em continuen acompanyant d’una manera lleial i generosa. Som un afortunat i sempre els estaré agraït, encara que són una minoria. La incertesa sempre amenaça”, afegeix. De fet, el mateix artista matisa que, tanmateix, “la major part dels col·leccionistes solen ser com ‘col·leccionistes de cromos’. Pocs acompanyen un artista al llarg de tot el seu recorregut. Només anhelen adquirir una coseta de cada artista per dir que saben i tenen de tot. Pura façana”, sentencia. En aquest sentit, les diferències entre els compradors puntuals i els col·leccionistes són diverses, i tenen a veure no només amb l’interès artístic i el desenvolupament d’un gust personal sinó també, és clar, amb el rendiment econòmic que s’espera de les obres adquirides.

“Clar que és fantàstic poder comprar un Picasso, però és molt més estimulant comprar obra d’un artista jove o d’un que comença, tingui l’edat que tingui, perquè és on hi ha el risc i la diversió, l’estímul”, explica José María Lafuente. “I jo vull comprar obra que evidentment m’agradi, però també cerc que hi hagi una revalorització. Quan les galeries canvien d’artista amb massa facilitat difícilment n’hi haurà. I no és culpa del galerista: si els clients només volen tenir una o dues obres d’un artista, al final, pel bé d’aquella galeria, convé canviar, és lògic. Però sense una bona promoció i una difusió insistent de l’artista, que s’ha de fer també a l’estranger, l’artista arriba a desaparèixer. I el que tu vols com a col·leccionista és comprar una obra a un preu assequible i que en uns anys s’hagi multiplicat de preu. I no és gens senzill si canvien tan aviat”.

Val a dir, en qualsevol cas, que el marge de preus que tenen les obres que ocupen les galeries de Ciutat també és ben variat. “Per la part de dalt no hi ha límit, es poden comprar peces per valors elevadíssims, però també està bé saber que hi ha obres a tres-cents i cinc-cents euros a algunes galeries de Palma i que poden ser un bon punt de partida”, explica el galerista Fran Reus. El també president d’Art Palma Contemporani, associació que organitza actualment la Nit de l’Art, coincideix a constatar que el perfil dels clients de les galeries ha canviat molt durant la darrera dècada. “A mesura que les galeries hem participat en fires nacionals i internacionals, això també ens ha servit per tenir més visibilitat”, apunta, “si bé també hem de pensar en els col·leccionistes estrangers que passen temporades aquí o que hi tenen la seva segona residència, que és un perfil que ha anat en augment. I aquests potser són col·leccionistes més arriscats, no tan conservadors, que aposten també per artistes emergents”.

El mapa de galeries de Palma

En tot cas, el mapa de les galeries de Palma ha canviat molt en els darrers anys. Mentre que n’hi ha hagut diverses que han abaixat la persiana en els darrers temps, com la Caja Blanca, Addaya o, més recentment, la galeria Horrach Moyà, també n’han sorgit que han servit per descentralitzar el recorregut habitual de les galeries de Ciutat, com La Bibi, a Establiments, o la Galeria Fermay, a prop de l’Escorxador. Paral·lelament a tot això, i amb l’augment de compradors estrangers, també han aparegut nombrosos establiments on és possible adquirir peces d’art com Gerhardt Braun Gallery, Soho Gallery o Gallery Red. Aquesta darrera no ha volgut oferir dades sobre la procedència dels seus clients ni tampoc sobre si són majoritàriament col·leccionistes d’art o compradors puntuals que adquireixen peces amb finalitats estrictament decoratives.

En total, ara són una dotzena les galeries que conformen l’associació Art Palma Contemporani, i a la Nit de l’Art d’enguany s’hi han afegit espais com Tube Gallery, a Pere Garau, o 6a Taller i Galeria d’Art. I tot i la professionalitat que el galerista Xavier Fiol destaca dels seus participants –“som una terra de galeries punteres”, afirma– també reconeix que nota un creixent “desinterès generalitzat cap a les arts visuals” entre el públic general. “Ens hem acostumat a viure lluny de l’art contemporani i és una mica inquietant”, confirma Frederic Pinya, al capdavant de la galeria Pelaires. I això que, segons dades del Ministeri de Cultura, els ciutadans balears estan per damunt la mitjana de l’Estat en visites a les galeries, malgrat que els percentatges hagin caigut en ambdós casos de manera destacable.

El 2007 un 20% dels illencs havia visitat una galeria en qualque moment, mentre que la mitjana estatal era del 13,7%. Quinze anys més tard, el 2022, a les Illes la taxa havia baixat fins al 8,9% mentre que la mitjana de l’Estat era d’un 6,9%, segons es desprèn del darrer Anuari d’Estadístiques Culturals. Davant això, diferents galeristes confirmen que recuperar l’interès de la ciutadania més enllà de cites puntuals com la Nit de l’Art, però també l’Art Palma Summer i l’Art Palma Brunch, és una de les prioritats més urgents.

“Avui dia totes les previsions que es fan són complexes, hi ha moltes incerteses i dificultats, i per encertar si un projecte funciona o no has de tenir molts factors en compte”, assegura Frederic Pinya. “Però la feina del galerista és precisament ampliar l’efecte que causa una exposició i fer que la seva ona expansiva vagi més enllà de la galeria. I si un artista que ha exposat a la teva galeria després exposa, per exemple, a Es Baluard, hi ha una atenció i un renou que arriba també a possibles compradors. És així com es genera un circuit i com es nodreix i es fa gran”, afegeix. De fet, el galerista celebra que a la darrera edició d’ARCO la galeria Pelaires va aconseguir el nombre més gran de vendes a institucions públiques de totes les registrades fins ara: un èxit, assegura, que dona credibilitat no només a la galeria, sinó també al circuit de què forma part. “Per això també valor positivament el camí iniciat en els darrers temps de sintonia institucional, sobretot quan es plantegen projectes a llarg termini. L’art no té resultats immediats”, conclou.