Garanča, Fabiano, Salsi, Agresta i Nánási

Garanča, Fabiano, Salsi, Agresta i Nánási és una davantera de gran luxe, però el vespre “sicilià” que va tenir lloc a l’emblemàtic Cap Rocat tenia més noms propis per afegir a l’alineació. Per exemple, Anna Goma, que exercia de cinquena protagonista, la mare de Turiddu, però una mica massa jove; o Joan Company, encarregat de “confeccionar” un cor a correcuita que finalment va resultar difícil de millorar, com va demostrar ja des del Gli aranci olezzano sui verdi margini; o Mielgo, la mà del qual es veu en la producció, i naturalment, la Simfònica, que va tornar a donar proves fefaents de la seva professionalitat. Era un vespre d’aquests que fan gola, perquè no és fàcil veure una constel·lació amb tants i tan majestuosos estels d’aquestes característiques en un marc incomparable. Elina Garanča arribava pràcticament amb les maletes fetes des de Bayreuth; a Michel Fabiano el vàrem veure no fa gaire fent el Manon, de Massenet, al Liceu; Salsi té en el seu currículum des de Scarpia fins a Germont, passant per Falstaff; Maria Agresta, per part seva, ha cantat papers protagonistes a la Bastille, a la Scala, a La Fenice… Tot això per contextualitzar la importància de l’esdeveniment, amb l’aforament complet. Un acte social estiuenc, també de luxe, que la Deutsche Grammophon enregistrava per a la seva emissió, que també és un fet a tenir en compte atesa la importància i catàleg del segell discogràfic.

L’acte no era d’altre que la representació en versió concert de Cavalleria Rusticana, una òpera estructuralmet senzilla amb la qual el verisme va donar el sus de sortida. Una peça bastida de duets entre els cinc protagonistes, amb els quals, i en aquesta ocasió, estava garantit que lluïssin les millors gales, que, pel que fa al cas, no eren poques. Per descomptat, les posaren totes a l’abast del respectable i respectat públic. Una circumstància que fa que tot plegat  esdevingui en una sèrie de competitius conflictes artístics amb tot un seguit de duels de gran voltatge. Una altra cosa és que les condicions d’amplificació fossin les més idònies. En qualsevol cas, tot va ser com l’organització va voler que fos, amb noms i llinatges de primeríssim nivell, que sempre són el millor altaveu.