De la Garriga a Austràlia: el coreògraf català que col·labora amb el guitarrista de The National

BarcelonaCada vegada que el coreògraf Rafael Bonachela (la Garriga, 1972) visita Barcelona, s'encenen totes les alarmes. Quina una en portarà de cap? Amb quina gran estrella mundial deu haver col·laborat? Fa més de trenta anys, quan tot just començava, va provar sort a Londres i s'hi va quedar. Ara ja no viu al Regne Unit, sinó a Austràlia. I ja no és un jove inexpert, sinó el director de la Sydney Dance Company, la companyia de dansa contemporània més rellevant del país. Quan trepitja de nou el Mercat de les Flors, però, és com si tornés a casa. "Fa molts anys que tinc relació amb el Mercat. Per a mi és important presentar aquí els projectes de la companyia", diu el coreògraf. "Barcelona és el lloc d'Europa on hem actuat més vegades", afegeix. Aquesta setmana hi presentarà dues propostes, dins el festival Dansa Metropolitana: del 14 al 16 de març, el tríptic Ascent, i del 19 al 20 de març, la coreografia Impermanence.

"El que més m'agrada de la meva feina és poder donar oportunitats a joves amb talent", diu Bonachela, que recorda que els seus inicis "no van ser mai fàcils". "Quan era petit, a la Garriga no hi havia cap escola de dansa –explica–. Jo era l'únic noi a qui li agradava ballar. Al pati de l'institut, amb les amigues, ens inventàvem coreografies per divertir-nos. Fins i tot vam crear un grup de dansa al barri de Can Noguera. Era tot molt autodidàctic". La sèrie Fama va ser l'impuls que necessitava per fer un cop de cap i apostar més seriosament per la dansa: "Era una sèrie molt moderna, explicava la història d'una escola d'artistes de Nova York, i mirant-la vaig descobrir que era possible anar a una acadèmia per aprendre a ballar". "Pensa que en aquella època encara no s'havia fet Billy Elliot", afegeix.

Als 15 anys, la família li va donar permís per apuntar-se a classes de ball a Barcelona, on va conèixer la professora Neus Ferrer. "Va ser ella qui em va introduir a Lanònima Imperial, la primera companyia on vaig treballar", recorda. De Barcelona va saltar a Londres, on el 1992 va començar a treballar a la companyia Rambert. "Anglaterra em va donar l'esperança que la dansa podria ser una professió", diu. Però l'oportunitat més sonada li va arribar el 2008: li van proposar estrenar una producció amb la Sydney Dance Company i al cap de sis mesos ja l'havien nomenat director de la companyia. "El més bonic de la dansa és que no importa d'on ets ni d'on vens", diu.

"Preparàvem una coreografia sobre la fugacitat de la vida i va arribar la pandèmia"

La primera proposta de la Sydney Dance Company, el programa triple Ascent, està composta per Forever & ever d'Antony Hamilton, The shell, a ghost, the host & the lyrebird de la valenciana Marina Mascarell i I Am-ness de Bonachela. "Són creacions concebudes per separat, però vam decidir presentar-les juntes a la festa del cinquantè aniversari de l'edifici de l'Òpera de Sydney –explica Bonachela–. Serà la primera vegada que interpretarem el tríptic sencer fora d'Austràlia". La peça de Hamilton ha tingut una acollida impressionant a Austràlia, on ha rebut el premi Helpmann, el guardó més important de les arts escèniques del país. La peça de Mascarell és fruit "d'anys de converses", que finalment han desembocat en una proposta per a set ballarins que interroga la relació entre el cos i la tecnologia i la connexió dels humans amb la naturalesa. I Am-ness és una coreografia més curta, pensada per a quatre ballarins. "El títol de la peça fa referència a la idea de la persona com un tot –diu Bonachela–. Són quatre cossos i quatre consciències treballant a l'una, bategant a la vegada". Tot i que es tracta d'una coreografia "no improvisada", el coreògraf ha volgut "deixar espai perquè els ballarins puguin prendre decisions amb una llibertat orgànica".

La segona proposta, Impermanence, és una creació de Bonachela que no es pot entendre sense el compositor nord-americà Bryce Dessner, guitarrista i teclista del grup de rock The National. "Temps enrere havia creat una peça amb música seva, però ell no l'havia vista mai –diu el coreògraf–. Fins que el 2019, aprofitant que passava uns dies a Austràlia, el vaig convidar a un assaig. El va impressionar la fisicitat dels ballarins de la Sydney Dance Company i em va dir: «Rafael, quan treballarem plegats?»" Feia pocs mesos que s'havia cremat la catedral de Notre-Dame de París, i per això van plantejar una coreografia sobre "la naturalesa efímera de la vida i la idea que tot s'ensorra fàcilment". Poc després, Austràlia va patir uns grans incendis forestals que també van influir en la creació de la peça. "La ironia va fer que estiguéssim preparant una coreografia sobre la fugacitat de la vida i justament arribés la pandèmia de la covid", diu.