Gaspar Noé: "Intento filmar el sexe com passa a la vida"

Locarno"Vortex és el meu primer film per a tots els públics. També és el més dur", afirma Gaspar Noé (Buenos Aires, 1963) a propòsit de la seva nova pel·lícula, en què es distancia de la voluntat de provocació que travessa la seva filmografia per firmar una peça de cambra sensible, al voltant d'una parella d'octogenaris al caire de la mort. Vortex es va presentar fora de concurs diumenge a la Piazza Grande de Locarno, aquesta immensa sala de cinema a l'aire lliure que acull fins a 8.000 espectadors, i que s'ha tornat a omplir de pel·lícules aquest estiu després que el festival de cinema suís es veiés obligat a suspendre l'edició del 2020 a causa del coronavirus.

Vortex es va projectar per primer cop al Festival de Canes passat, l'últim dia i en una sessió de mitjanit programada a correcuita a causa, com ha explicat Noé en una xerrada oberta a Locarno, de les dificultats per acabar-la després d'un rodatge ple de complicacions. "La vam filmar en plena pandèmia, en un espai petit i tancat, amb inspectors sanitaris que controlaven les condicions de treball. Al cap de pocs dies de començar em vaig adonar que la volia fer en pantalla partida, cosa que vol dir utilitzar dues càmeres alhora per rodar-ho tot". Aquest drama sobre un matrimoni que s'adona que els queda poc temps de consciència de vida –encarnat pel també director de cinema Dario Argento i per la llegendària protagonista de La maman et la putain Françoise Lebrun– no presenta (a penes) els estirabots escandalosos habituals en l'obra del director d'Irreversible (2002) i Clímax (2018). Malgrat tot, Vortex manté molts punts de contacte pel que fa a la concepció formal amb la majoria de pel·lícules de Noé, rodades de forma ràpida, amb un ús preponderant del pla seqüència, una estructura narrativa que aboca els protagonistes cap a l'abisme, i un treball amb intèrprets molts cops no professionals en què la improvisació juga un paper clau.

Elogi de la improvisació

"Quan tens un fracàs econòmic com el que jo vaig experimentar amb Enter the void (2009), penses que has fotut a la gent que havia confiat en tu. Aquesta és una de les raons que m'han dut a fer rodatges molt més curts, també que cada cop tinc menys energia. Climax es va rodar en 15 dies i va ser una experiència molt joiosa amb aquell grup de joves plens de vida en un espai tan gran". Noé explica un altre dels elements propis del seu cinema, la improvisació. "Hi ha una voluntat alliberadora en aquest sentit. No m'agrada imposar un diàleg, sobretot si treballes amb actors no professionals, perquè aleshores els obligues a fer-ho bé davant de la càmera. En canvi, amb la improvisació, viuen allò que expressen i t'acostes més a la veritat". D'aquí també la tendència a treballar amb llargs plans seqüència, "que proporcionen el temps necessari perquè la gent pugui viure les coses". "Tot al contrari del que passa amb un pla-contraplà, que sembla una partida de ping-pong, i que és la forma que s'està imposant per culpa de les sèries de televisió. No les suporto".

Gaspar Noé també defuig certs tòpics que l'envolten. "No sento cap interès per la violència. El que em fascina és la seva representació. Podria veure Saló de Pier Paolo Pasolini en bucle, però no miro vídeos de violència real. Als meus films no hi ha tantes morts violentes com al cinema de Hollywood; sí que hi surten, en canvi, més penis i pèl púbic. Perquè intento filmar el sexe com passa a la vida, i els sexes rasurats són propis del porno, no del món real". El cineasta reivindica al cap i a la fi una visió del cinema que convidi a l'experimentació, com si fos un joc. "Jean-Luc Godard s'ho passava molt bé provant coses noves amb el muntatge. I m'agrada molt la visió lúdica que té de l'audiovisual Michel Gondry. M'apassionen cineastes com el clàssic japonès Keisuke Kinoshita, capaços de generar imatges noves sense recórrer a l'avantguarda més radical. És el que aspiro a fer jo."