'La gata perduda', l'òpera mosaic i manifest del Raval

Que Arnau Tordera és un tros d’artista i un músic ben format i de gran saviesa ho sap tothom i no és profecia. Que se’n sortís amb un gènere tan complex com és l’òpera ja plantejava més interrogants. I que el Liceu s’impliqués en el barri del Raval obtenint exitosos resultats semblava més aviat terreny de la ficció.

Estrenada La gata perduda, cal dir que el projecte del teatre amb el districte que l’envolta hauria de ser el primer de molts, si bé el gran format i l’espectacularitat de la proposta impliquen anys de feina. I no sé si el coliseu de la Rambla està per la labor. Tanmateix, seria trist pensar que una iniciativa com aquesta acabés sent anècdota i flor d’un dia. Un amic em deia ahir que això no era més que una operació de cosmètica. Voldria creure que s’equivoca.

L’obra, amb text de Victoria Szpunberg, té un aire de mosaic i de manifest al mateix temps: La gata perduda plasma (partint d’una trama més o menys anecdòtica sobre la desaparició de l’escultura felina de Botero ubicada a la rambla del Raval) la conflictivitat, la complexitat i l’heterodoxa vida del barri. Szpunberg ha construït un bon text, ocasionalment agut i evitant caure en el precipici de la demagògia, si bé algun passatge incorre en algun tòpic.

Aquest caràcter de mosaic és el que reflecteix també la partitura de Tordera, amatent a l’eclecticisme al llarg i ample d’una partitura que inclou cites de Rossini i de bel canto, aires de rock, jazz, tango, heavy metal, rap i una batucada final. Resulten menys justificables algunes cites directes a Bizet o Wagner en el context d’una obra que, més que una òpera, és un musical i que Tordera utilitza per mostrar els seus coneixements musicals, des de la imaginació per la melodia fins a l’habilitat com a orquestrador. Hom hi endevina el mestratge de John Williams, de Leonard Bernstein o fins i tot d’Albert Guinovart. Però per damunt de tot el talent i la saviesa de Tordera brollen a mans plenes, si bé la proposta resulta excessivament llarga per la insistència d’idees que es repeteixen i que acaben resultant innecessàries per redundants.

L’espectacle compta amb la nombrosa participació d’una massa coral integrada per institucions veïnals del Raval, a més de l’Orquestra del Conservatori del Liceu, admirablement conduïda per Alfons Reverté. Entre els solistes, destaquen sobretot els tres cantants a qui es destina la part més operística de l’obra: la soprano Rocío Martínez, la mezzosoprano Marta Infante i el tenor Albert Casals. Tanmateix, no els afavoreix gens (tampoc a Pau Armengol, Joan Sáez i Dianne Ico) una amplificació sonora més que discutible.

Moure tanta gent (especialment no professional) en un escenari com el del Liceu no és cosa fàcil, però la direcció de Ricard Soler Mallol resulta força anodina, més enllà del mèrit de moure la massa en un espai tan particular. Més sort vam tenir amb el disseny escenogràfic d’Adrià Pinar i amb el vestuari de Montse Amenós, a més de la il·luminació de María de la Cámara i Gabriel Paré.

La gata de Tordera i Szpunberg no s’ha perdut. I el Liceu hauria de seguir tenint en compte que el barri on s’ubica mereix que les portes del paradís continuïn obertes a la seva gent. Aquesta era la intenció, no?