Clara Ingold: "Som una generació de desgraciats amb privilegis"

PalmaIntentar definir la trajectòria de Clara Ingold seria com voler fer un espectacle sobre l’autodestrucció, individual i com a espècie, amb un punt d’humor: un impossible que només la mateixa Clara Ingold pot envestir. Autora, actriu i músic, va esdevenir productora, distribuidora i promotora amb el seu primer espectacle en solitari, Peajes, el subtítol del qual deixava bastant clar com havia anat aquella experiència: “En mi p*** vida vuelvo a hacer un show sola”. I, tanmateix, hi ha tornat. Aquest cap de setmana estrena el seu segon espectacle en solitari, Paloma de parque, a l’Estudi General Lul·lià, a partir d'avui i fins diumenge. 

Que no vàreu escalivar amb el primer espectacle que féreu en solitari, per molt que al títol diguéssiu que sí?

— Del que vaig escalivar va ser del procés de creació del monòleg, que aquesta vegada hem fet diferent, però em fascina actuar tota sola. Tenir un monòleg em permet viatjar i conèixer molta gent de manera molt senzilla. Puc anar a qualsevol banda, fer el meu monòleg i tornar. Ara bé, com et dic, aquesta vegada el procés de creació ha estat diferent. 

L’heu fet acompanyada, idò?

— Sí, amb un equip que s’ho ha fet seu. La magnitud que pot arribar a agafar una cosa quan fas feina tota sola no té res a veure amb quan la fas acompanyada, en tots els sentits. Tenir la mirada externa d’un productor o de gent com Josep Orfila, que entre altres coses ha codirigit la peça, ho canvia tot. Amb Peajes volia demostrar-me fins on podia arribar sense que ningú fes res per mi, tot i que també hi havia un tema de pasta, que no en teníem. I amb Paloma de parque he tingut un equip que m’ha donat tot el que havia de menester per treure l’espectacle endavant. També pot ser que essent Peajes la meva primera obra en solitari tingués por que qualcú pogués interferir en la meva manera de fer i ara, en canvi, ja he entès quin és el meu llenguatge i puc no tenir tan gelosa la meva feina. 

La paraula clau per definir Paloma de parque és l’autodestrucció. Realment és possible riure quan pensam en això?

— És difícil, sí, però és possible. El tema és que jo el que volia, i crec que ho he aconseguit una mica, és parlar de l’autodestrucció com a societat, i això és més delicat. Quan entres a parlar de certes coses t’endinses en terrenys en què la comèdia funciona… regular. 

Com per exemple?

— La destrucció del planeta: és una cosa que estam fent molt bé. A mi aquest tema em té consternada, i crec que qui no estigui consternat amb això és un cap de fava. I per això he trobat la manera de fer una aclucada d’ull, d’alguna manera, des d’un personatge que no soc jo. 

Idò tampoc estau tota sola sobre l’escenari?

— Estic tota sola… I no. He trobat maneres de ficar-hi coses sense banyar-me jo directament. 

I la idea és que ja que el món s’enfonsa i no hi ha res a fer, no ens en queda d’altra que riure un poc, no és així?

— Sí, és que hi ha poc marge de maniobra, ja. Tenim un bon berenar en tots els sentits, se’n va tot a la merda, però sí, riurem un poc junts. 

En tot cas, el títol del vostre segon espectacle en solitari parla d’un colom, però no d’un colom qualsevol: és un colom de parc. Què els diferencia? Són millors o pitjors que els que no són de parc?

— Allò que els fa únics és que conviuen amb nosaltres com a únic animal salvatge i lliure que habita el mateix espai que nosaltres i, tanmateix, els consideram una espècie de rata. Ens repugnen quan són a la ciutat perquè s’alimenten de les nostres restes, i això forma part d’una reflexió que va al final de l’obra i que no et puc avançar sense fer-te espòiler…

Per evitar els espòilers, parlem del conjunt de la vostra feina. Feis humor a partir de les petites desgràcies que omplen el dia a dia de tota una generació, la vostra, a qui sovint s’assenyala per parlar en excés d’aquestes desgràcies. Formau part d’una generació de gent desgraciada?

— Som una generació de desgraciats amb privilegis. Estam condemnats a viure de lloguer, però mai ens faltarà res, quan hi ha milions de persones en el món que no tenen llum, per exemple. Jo sé que faig humor des d’una posició privilegiada, però és la meva, i soc conscient que les meves merdes poden ser beneitures per a qualsevol altra persona. Però en això també hi he volgut entrar: de què reim, exactament? Són coses molt estúpides, l’autoboicot i l’autodestrucció, si ho compares amb la història de qualcú que ha hagut de travessar la mar. Però jo faig feina amb aquestes incomoditats que he viscut i que són les meves, siguin més petites o més grans. També t’he de dir que és més divertit que sigui així. 

Què voleu dir?

— Que la pau no és graciosa. Jo he arribat a un punt en què em sent més tranquil·la internament, no sé si per l’edat o per què, i he arribat a la conclusió que la pau no és graciosa. Benvingudes siguin aquestes petites desgràcies. 

En podem aprendre qualque cosa, de totes elles?

— M’encantaria que fos així. Jo faig molta autocrítica, amb totes les coses que tenc al cap. Si em genera incomoditat, és material per treballar. I qualsevol persona en té alguna, d'aquestes incomoditats; potser no siguin les mateixes que les meves, però en té d’altres, siguin mogudes físiques o de la visió de la societat cap a nosaltres. Tots tenim coses que ens fan viure angoixats. El món seria un lloc millor si no fóssim tan idiotes amb nosaltres mateixos. I si no ho fóssim amb els altres, és clar. 

En aquest sentit, creis que existeixen els límits de l’humor? O són un invent de la gent que hi troba la gràcia quan sent un acudit?

— A veure, si fas humor amb tu mateixa els límits els marques tu. Ara bé, si és amb qualcú altre… És clar que és més delicat. Jo no soc monologuista, no tenc el poder de fer acudits de temàtiques alienes i observar la gent per fer-los, així que no ho sé. Crec que una persona ha de ser lliure de fer comèdia, això ho tenc clar, no s’hauria de penar. Però si implica el dolor d’una altra persona… No ho sé, no crec que tingui resposta per a això. 

I per al moment que estau vivint, teniu una resposta? Qualsevol diria que en els darrers dos o tres anys heu assolit, si més no, un cert èxit. Teniu molts de seguidors, tant reals com a les xarxes. 

— Estic contenta, sí, hi estic perquè una mai sap com reaccionarà la gent. Hi ha un punt de confiança que amb aquesta obra vaig haver de dipositar en el meu productor, en Miquel Ferrer, que sembla que s’ho creu més que jo, però per a això tenim productors… Sempre he sentit la simpatia de la gent, quan venen a veure'm, i Peajes l’he feta moltíssimes vegades. Fa quasi tres anys que la faig i la darrera vegada que la vàrem fer van venir devers 60 persones. En cap moment ha deixat de venir gent i per això també crec que té sentit fer un nou espectacle.