La generositat de Juan Diego Flórez al Palau de la Música

Ja sigui en representacions d’òpera, en recitals o en concerts, les actuacions de Juan Diego Flórez apleguen una legió d’espectadors entusiastes que, des de la primera sortida a l’escenari del tenor peruà, saben que l’espectacle està assegurat. I és així perquè Flórez és un home de gran generositat artística, que ho dona tot i que en concerts i recitals es mostra comunicatiu, proper, xerraire i amb la butxaca plena de propines, algunes d’elles aferrat a la guitarra per cantar cançons populars peruanes. És cert que tot plegat obeeix a una operació molt ben calculada, perquè Flórez és un home de mentalitat cerebral, que ho porta tot estudiat. I en part per això és un dels millors cantants del moment, amb una carrera força llarga i amb èxits permanents arreu del món.

Sobre el paper, el programa pensat per al Palau de la Música al costat del sempre excel·lent pianista Vincenzo Scalera feia preveure el de sempre. Però el cert és que Flórez exhibeix un timbre perennement bell, una facilitat insultant per atènyer les agilitats del cant rossinià o els temibles si bemoll de pàgines com Ah, lève toi, soleil! del Roméo et Juliette de Gounod, per no parlar de la nitidesa en el fraseig de Le roi d’Ys de Lalo, un dels fermalls d’or de la vetllada i que obria la segona part del recital. Si a això sumem els cinc bisos (tres d’ells amb guitarra) i les picades d’ullet a la comunitat peruana present al Palau, hom podria dir que la nit va ser triomfal. Però no va acabar-ho de ser perquè s’entesta a abordar un repertori eminentment líric que no li acaba d’escaure: parlem de Verdi o del Puccini conclusiu amb Torna ai felici dì de Le villi. I, tot i que Flórez calcula bé l’emissió i la projecció, mai convencerà en les àries verdianes d’Un ballo in maschera o de Luisa Miller, perquè a la veu li falta la robustesa per fer front a passatges tan heroics com Ma se m’è forza perderti o Quando le sere al placido (amb cabaletta inclosa). És cert que la seva intel·ligència fa que dugui les aigües al seu molí, però en aquest repertori (com en Mozart), Flórez no acaba de convèncer. En la resta, sí. I de quina manera.