Jordi Savall: "La gent estima la Sibil·la perquè els dona esperança"

PalmaEl pròxim dimarts 25 de febrer el músic Jordi Savall (Igualada, 1941) serà nomenat doctor honoris causa per la UIB, un reconeixement que rebrà per la seva vinculació amb la cultura de les Illes Balears, centrada molt especialment en dues fites: la recuperació i divulgació tant del cant de la Sibil·la com de Ramon Llull, a qui dedicà un treball que recreava la banda sonora de la seva vida. “El dia que trobes una feina que dona sentit a la teva vida estàs salvat”, assegura Savall, qui fa més de 50 anys que “dona a conèixer al món meravelles musicals abandonades en la foscor de la indiferència i de l’oblit” segons el comunicat emès des de la universitat. 

Sou doctor honoris causa d’universitats com la d’Évora, a Portugal; la de Katowice, a Polònia; la de Basilea, a Suïssa; i també de la Universitat de Barcelona. Què significa rebre’l ara a les Illes Balears?

— Doncs em fa molta il·lusió perquè hi tinc molts lligams. A Mallorca he pogut treballar amb dos dels grans projectes de la meva vida, com són la recuperació del cant de la Sibil·la, que vaig dur a terme amb la meva primera muller, Montserrat Figueras, i també els treballs amb Ramon Llull. Entenc que l’honor que se’m fa és a conseqüència d’aquests lligams. 

D’on va néixer el vostre interès pel cant de la Sibil·la?

— La vaig descobrir ja quan vaig començar a interessar-me per la música antiga. Això era l’any 1965, o sigui que han passat 60 anys, i llavors ja hi va haver una primera temptativa de recuperar-la. Vàrem quedar fascinats per tantes sibil·les amb orígens tan diferents: les mallorquines, les llatines, les de l’Alguer, les castellanes… Em va sorprendre que una música tan antiga hagués arrelat de maneres tan diferents, que a llocs com Mallorca s’hagi pogut conservar de manera gairebé ininterrompuda des dels seus orígens. 

Per què pensau que ha passat això?

— Jo crec que sempre ha estat una obra estimada pel poble, i ho ha estat perquè el que diu la Sibil·la és que al judici final déu aixecarà els que estan a baix i farà baixar els que estan a dalt i tots, sense excepció, seran jutjats pel seu poder i riquesa. És un dels primers cants en què es posa de manifest que tots som iguals, i ja es deia així en un moment com l’època medieval, en què els que tenien el poder el tenien més fort que mai. Aquest sentiment de poder cantar que hi haurà justícia i serem tots iguals donava esperança a la gent, encara que fos al final de la seva vida. La gent l’estima perquè els dona esperança. 

I això avui dia encara és vigent. 

— I tant! Tots necessitem pensar que al món hi haurà més justícia. Malauradament, tal com van les coses avui dia sembla que la justícia social arribarà a molt poca gent. Per mi la cosa més terrible del món saps quina és?

Quina?

— Que negam a la gent el dret a ser feliç. Són coses que de vegades no pensem, però tothom té dret a ser feliç. I per ser-ho has de tenir uns mínims d’educació, un lloc on viure i prou per guanyar-te la vida. Aquesta idea de negar la felicitat a tanta gent és terrible, i no hi pensem prou. Es nega a milions de persones d’arreu del món, només hi ha una minoria que l’acapararà. 

Des de la UIB destaquen que a través de la música heu aconseguit lluitar "contra la foscor de la indiferència i l’oblit". Com va començar tot?

— D’una manera molt humil. Jo era fill d’un republicà que es va refugiar a Igualada després de la guerra i com molta gent de la meva generació vaig patir fam, ens faltaven moltes coses. Però vaig tenir la sort de poder recuperar l’esperança quan vaig poder anar a escola i començar a cantar amb els escolans de l’escola Pia d’Igualada. El fet de poder cantar cada dia em va fer pensar que podria ser feliç, que tendria forces per ser-ho. Quan vaig perdre la veu vaig aprendre a tocar el violoncel i vaig saber de seguida que amb la música trobaria un camí, un que tindria sentit. 

Ho explicau com si fos un moment màgic. 

— Ho va ser. El dia que vaig tenir per primera vegada un violoncel a les mans vaig sentir que era a casa. Són aquests miracles que succeeixen inesperadament. Amb 14 anys jo era mal estudiant, no m’interessava el comerç, però a casa teníem pocs diners i m’obligaven a estudiar coses que no m’interessaven. Amb el violoncel, en canvi, jo sentia que podia controlar el so, que els meus dits l’afinaven. Llavors jo llegia molt Mark Twain i hi ha un moment a la seva obra on diu que a la vida de l’ésser humà hi ha dos moments importants, el dia del teu naixement i el dia en què esbrines per a què has nascut. És una sort que no tothom té, però quan trobes la feina que dona sentit a la teva vida estàs salvat. 

Hem parlat de la Sibil·la però no de Ramon Llull, que ha estat també una figura important a la vostra trajectòria. 

— Sempre m’ha fascinat, un gran filòsof i poeta amb una força espiritual increïble. Tenia tanta ànsia de convertir i portar la fe cristiana arreu que va arriscar la vida anant al món musulmà per defensar les seves idees. Els seus escrits, tant els poètics com els filosòfics, són molt interessants, i crec que no se l’ha valorat prou. 

Per què?

— Perquè la seva és una vida extraordinària, i va ser un dels primers que va creure realment en la importància de trobar lligams amb altres creences. Totes aquestes experiències, aquests miracles que va viure el van fer perseverar en la seva fe i li van donar força per seguir. Crec que és un personatge a qui hauríem de tenir més present, els seus poemes i les seves dissertacions són d’una riquesa infinita. 

Tanmateix, tant ell com la Sibil·la han sobreviscut al pas del temps. 

— Perquè tenen la força de les coses que són realment autèntiques. I això o es té o no es té, és així de senzill.