Maties Far: "La gent té una relació amb l'art molt emocional i poc intel·lectual"

PalmaEl compositor Maties Far, professor del Conservatori Superior de les Illes Balears, va accedir a la subvenció de creació de l’Institut d’Estudis Balèarics. D’aquesta ajuda n’ha sortit gran Mar, una peça per a piano que dijous 7 d’abril estrenarà l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears al Trui Teatre. El director Zsolt Nagy dirigirà els músics, entre els quals hi seran els pianistes Albert Díaz, Tomeu Moll-Mas i Llorenç Prats. 

Quina particularitat té gran Mar, una peça de música contemporània?

— Gran part de la història del piano succeeix damunt les tecles. La meva investigació sobre aquest instrument va més enllà. Si bé des de l’àmbit del món contemporani ja s’havien explorat altres formes de tocar-lo, jo no estava satisfet amb la visió del que s’ha fet fins ara. En la música contemporània s’usen les tècniques esteses, que són totes aquelles tècniques instrumentals fora de la tradició que s’apliquen sobre instruments clàssics. La meva percepció de com s’empra avui el piano és bàsicament com un piano tradicional dins un context electrònic, és a dir, com si no hagués evolucionat, o com un instrument que perd la seva personalitat, i no el reconeixes.

Quin és el plantejament que heu fet vós, idò?

— Una evolució sense oblidar la tècnica tradicional, que és tocar una tecla que colpeja una corda i crea una ressonància. La idea és cercar altres maneres de fer-ho. En aquesta peça, gran Mar, són tres pianistes manipulant l’instrument. Jo no veig un piano amb un pianista, sinó que veig un instrument amb diferents possibilitats. Aleshores, quantes persones requereix aquest instrument per poder tocar-lo de la manera que planteja un compositor? En aquest cas, són tres, tot i que haurien pogut ser més. La mirada d’aquest instrument fora de la tradició té moltes més possibilitats.

Abans heu dit que sovint només s’usa aquest instrument de manera tradicional dins un context electrònic. Què vol dir, això?

— Dins la música contemporània hi ha molts sons que venen d’una computadora, que estan fets amb un software. En un context electrònic, el piano es relaciona amb aquests sons, però en realitat es toca de manera bastant tradicional, és a dir, com un xoc del passat i el present i fins i tot el futur. En el meu cas, utilitz música electrònica, però tot el que sona està tret del piano. S’ha gravat i sonarà en el concert a través d’uns altaveus. És com una evolució natural del so. Una ressonància afegida al piano –a més dels pedals que té per generar ressonàncies–, però més complexa. 

Com es relaciona un piano amb una orquestra i, a més, amb electrònica? 

— En la tradició clàssica, com instrument solista, s’hi relaciona molt bé. Tots fan les mateixes altures o altures que són proporcionals entre elles, parlen el mateix idioma. Orquestra i electrònica potser són dos mons que estan oposats en la pràctica, ja que és prou difícil treballar-los conjuntament. En una peça com gran Mar, per a mi són com espais diferents on ressona el piano. Com volums d’aigua diferent i, per tant, amb propietats acústiques i físiques diferents. D’altra banda, l’amplificació del piano permet gaudir d’una perspectiva, una construcció sonora, diferent de l’instrument.

Aleshores, gran Mar és com evidenciar que un instrument es pot relacionar amb dos mons llunyans. 

— A gran Mar, l’electrònica hi és perquè representa un espai de propagació del so del piano diferent i això ajuda a veure les possibilitats màximes del piano, com així de manera tradicional ho permet el concert de piano i orquestra. Des del punt de vista de la idea de la mar, és com si un so passa per diversos mitjans; que les coses passen d’un costat a un altre i la música es propaga. No és tant un diàleg, que seria la mirada de la tradició, com una propagació dels sons en diverses direccions.

El públic que està avesat a escoltar aquesta música no és gaire ampli. Com es romp la distància amb un públic més general? 

— S’ha d’entendre que la composició musical ha evolucionat, com la pintura i la literatura: no escrivim de la mateixa manera que ho feia Mozart. El món s’ha fet complex, hi ha un cultisme dins cada àmbit que fa que entrar-hi sigui costós. La gent ha de fer un esforç per informar-se i entendre el context actual. Nosaltres sofrim aquesta falta de treball per arribar al nostre context. Per això pens que és molt important fer pedagogia, des de diferents espais i propostes, per aconseguir-ho. És realment un problema: com expliques a una persona l’alineació d’un equip de futbol si no sap gaire cosa de futbol?

Com a compositor de música contemporània, us sap greu que la gent no hi connecti?

— El que intent és remeiar-ho. Hi ha una tradició, al llarg de la història de la música, que es basa a intentar reflectir la natura, i el que demana això és que es percebin coses amb els sons. El problema que de vegades té el públic és que no sap on ficar-se les coses, d’on venen, on van. No hi veuen sentit, i això és un problema perquè, si no hi veuen el sentit, ja no hi ha cap procés intel·lectual. En sentir una simfonia de Mozart, la gent diu: ah, sí, això té sentit. Es comencen a aplicar conceptes de percepció perquè s’entén com està fet. Amb la contemporània, de vegades sembla que està desordenada, o malament, però realment és que hi ha un problema de percepció de sortida. Aleshores, si no tenim des d’on partir en un sentit musical, ho podem fer des de la idea de la mar: l’hem vista, n’hem parlat, l’hem sentida. Si he encertat, quan se senti la música de gran Mar, la gent podrà percebre l’aigua. 

 Entenc, amb tot, que fer música contemporània és un risc. 

— En el marc de la tradició, no sé per què, la gent se sent ofesa: té una relació amb l’art molt sentimental i emocional i poc intel·lectual. I no vull dir que l’art hagi de ser només intel·lectual: l’art és com nosaltres, jo pens i sent. Si faig només una cosa, sovint l’altra va malament. Quan ambdues parts conviuen, l’emocional i l’intel·lectual, és quan tot va millor; els extrems són perillosos. Però molta gent es planteja la música des d’aquest extrem i, quan és així, la resposta és emocional; en canvi, si has enraonat la situació, pots evolucionar, entendre i intentar avançar.