La gentrificació ataca els teatres de Barcelona

BarcelonaL’alarma es va disparar dijous de la setmana passada quan el Grup Balañá va anunciar que al juny tancarà el Club Capitol perquè no li renoven el contracte de lloguer. Quatre dies després la companyia Sargantana explicava que abaixa la persiana de La Vilella, l’espai escènic que gestionava al Poble-sec. Els motius: l’empitjorament de l’estat de l’edifici, la falta de públic i la pressió exercida per la propietat en una zona de Barcelona cada vegada més gentrificada.

Davant la pèrdua d’aquestes dues sales, el sector teatral ha posat el crit al cel. Més de 2.800 persones, entre artistes i espectadors, han signat un manifest que reclama polítiques culturals a les administracions per aturar la desaparició d’espais escènics al centre de Barcelona. Els últims anys la ciutat ha vist tancar sales com la Muntaner, el Teatre Apolo i el Teatre Principal. És cert que també n’han obert de noves, però cap ho ha fet al districte de Ciutat Vella: la Gleva va començar el 2017 al barri del Farró i la Badabadoc el 2015 a Gràcia. Progressivament l’escena teatral es descentralitza i arrela en barris de la ciutat on fins fa poc l’activitat cultural era menor.

Dos casos precedents

La Sala Beckett va ser de les primeres a patir els efectes de la pressió immobiliària. El 2006 la promotora Núñez i Navarro va comprar l’edifici on es trobava, a Gràcia, i va modificar-los les condicions del lloguer. “Teníem dues opcions:adaptar-nos o marxar”, recorda el director de la Beckett, Toni Casares. La sala va aconseguir el suport de les administracions i, després d’un llarg procés judicial, va traslladar-se al Poblenou, a una nova seu pensada per a un projecte més gran i ambiciós. “Ens preocupava quedar-nos sense un espai propi. Les administracions van facilitar-nos una solució sense quedar-se la gestió directa de la Beckett”, diu Casares. Tres anys després, l’antiga seu segueix tancada i buida.

El Tantarantana va viure el 2017 una situació similar: el propietari va posar a la venda l’immoble, situat al barri del Raval, i per preservar el projecte teatral l’Ajuntament va decidir comprar-lo. Arran d’això, el Tantarantana “es va convertir no només en una sala d’exhibició sinó també en una fàbrica de creació”, explica el director del teatre, Ferran Murillo. Després d’haver vist perillar els projectes teatrals que capitanegen, tant Murillo com Casares defensen la necessitat de salvaguardar les sales. “Cal que el centre estigui esquitxat d’espais de creació. No només és una qüestió de la regidoria de Cultura, sinó també d’Urbanisme i Educació. Es tracta de decidir quina ciutat vols i què vols que hi hagi als seus carrers”, afirma Casares. Murillo hi afegeix: “Els autòctons marxen del centre, on tot s’encareix. Cal un pla estratègic i protegir les llicències dels espais escènics perquè no es puguin transformar en llocs d’explotació turística”.

Tot apunta que ni La Vilella ni el Club Capitol podran fer marxa enrere i evitar el tancament. En el primer cas, la companyia ha desistit després de lluitar durant mesos per subsistir. “L’edifici cada vegada estava en pitjors condicions. Teníem goteres que ens van fer malbé uns pianos elèctrics i la propietat no se’n va voler fer càrrec. Hi havia aigua als despatxos, va caure un tros de sostre quan assajàvem i últimament hi havia molt soroll dels veïns. Al final desisteixes”, explica Jordi Pérez, membre de la companyia Sargantana i fins ara director de La Vilella.

Pel que fa al Club Capitol, el Grup Balañá no ha tingut cap opció de quedar-se al local. “En som llogaters des del 1962, però la propietat no té cap interès en prorrogar el contracte. No van voler negociar”, afirma la responsable del Grup Balañá, María José Balañá. Segons el planejament vigent, el local on s’ubica el Club Capitol –al capdamunt de la Rambla– admet diversos usos, des d’un ús residencial fins a comercial o sanitari. De moment, la propietat no ha anunciat què vol fer amb l’edifici i el Grup Balañá treballa amb l’Ajuntament per trobar un espai alternatiu.

La Vilella i el Club Capitol no són els únics que pateixen la pressió turística al centre de la ciutat. El col·lectiu ARTAS haurà de deixar al gener el local on hi ha La Poderosa, el seu projecte de dansa i arts escèniques situat a Montjuïc. “Hi ha uns inversors interessats en comprar tota la finca per fer-hi apartaments, de manera que ens van convidar a marxar. Estem buscant locals per totes bandes”, diu una de les membres d’ARTAS, Bea Fernández.

Sales que viuen amb la por al cos

El fantasma de l’especulació immobiliària també persegueix altres locals culturals del centre de la ciutat com l’Antic Teatre, el Maldà i La Bonne. A l’Antic, el propietari els demana renegociar el contracte de lloguer ara, malgrat que acaba el 2024. “Vol multiplicar-nos el lloguer per fixar un preu que, segons ell, ha de ser de mercat. Si no acceptem, quan acabi el contracte ens farà fora”, explica la directora de l’Antic Teatre, Semolina Tomic. Al Maldà, el contracte de lloguer es renova cada any. “Vivim sempre sota l’amenaça i amb la por al cos. De moment sembla que la propietat aposta per nosaltres, però depenem del futur que vulgui donar a les galeries”, assenyala el director artístic de la sala, Adrià Aubert. La precarietat afecta de ple els teatres de petit i mitjà format, fet que provoca una disminució dels laboratoris i espais de creació al centre de la ciutat.

No hi ha una única solució per resoldre aquesta desertització cultural, però els artistes i els gestors apunten cap a les administracions. “En comptes d’anar apagant focs quan s’anuncien els tancaments, haurien d’anar per davant –considera Aubert–. Cal preveure i evitar-ho, perquè la gentrificació és una maquinària que arrasa amb tot i que és molt difícil d’aturar”. L’alerta, segons els artistes, fa temps que s’està sentint. “Hi ha un efecte centrifugadora. El centre de la ciutat s’està buidant de teixit artístic. Al final hi quedarà un parc temàtic per a turistes”, lamenta Fernández. Com el col·lectiu ARTAS, moltes companyies es veuen obligades a millorar la infraestructura de l’espai que lloguen i a garantir que s’hi pugui actuar en bones condicions. És una inversió que, si els obliguen a marxar, no recuperen. La precarietat s’agreuja també quan es veuen obligats a buscar espais fora de Barcelona, perquè aleshores perden les ajudes de l’Ajuntament.

Blindar les llicències

Una de les propostes del sector teatral per protegir els espais escènics és blindar les llicències dels locals ja existents, de manera que només puguin tenir un ús cultural. “El cas del Club Capitol no requereix cap inversió. Només caldria protegir-lo perquè seguís sent un teatre”, assenyala Tomic. El delegat de Drets Culturals de l’Institut de Cultura de Barcelona, Dani Granados, explica que des de l’Ajuntament estan treballant per resoldre la situació del Club Capitol. “Intentem mediar amb la propietat, però els recursos són limitats. No podem intervenir permanentment en el mercat immobiliari, hi ha inversions que no serien justificables des de les arques públiques”, diu Granados, que recorda que l’Ajuntament destina 1,3 milions d’euros a les arts escèniques i que ha proporcionat “acompanyament i impuls als nous espais escènics que han sorgit a la ciutat”.

El problema transcendeix les fronteres del món cultural perquè és intrínsec a l’impacte de la gentrificació a Barcelona. La profunda empremta del turisme provoca que l’activitat comercial i cultural adreçada als autòctons sigui més fràgil. Al final és un peix que es mossega la cua: en una zona on cada vegada viuen menys barcelonins, les dificultats per atraure espectadors i crear un teixit teatral sòlid són cada vegada més grans.