La genuïnitat que Lluís Salvador no va trobar

PalmaAbans de publicar-se el primer volum de les Rondalles mallorquines de mossèn Alcover l’any 1896, va editar-se el títol Rondaies de Mallorca (1895), una col·lecció de 54 històries que l’arxiduc Lluís Salvador va encarregar recopilar a Antoni Maria Penya, fill major de l’intel·lectual Pere d’Alcàntara Penya. El va enviar a la recerca de la “genuïnitat”, perquè volia “rondalles mallorquines”. Ho explica l’escriptora i doctora en Filologia Catalana Caterina Valriu, estudiosa de la cultura popular. Diu, també, que l’Arxiduc va partir d’una idea “errònia”, ja que les rondalles “des de l’Índia fins a Noruega sempre són les mateixes”. El fet, però, és que Valriu sempre havia pensat que seria interessant estudiar “els bruts” d’aquesta primera col·lecció de rondalles, que va publicar-se en alemany i en català. “Als filòlegs, estudiar aquests documents ens dona molta informació. Sempre havia pensat que els bruts serien per a Viena o qualque altra banda”.

Va ser a Mallorca que varen aparèixer alguns bruts, però sobretot documents ja corregits i preparats per enviar a impremta. D’això en fa uns quatre anys. Valriu no esperava trobar-ho, però encara menys esperava que, en lloc de 54, fossin 169 els textos que Penya havia recopilat; a més, es trobaren altres materials de gran valor per a la investigació que va seguir després. El treball d’assaig guardonat en la darrera edició dels Premis Mallorca de Creació literària del Consell, Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar, recupera els textos que Lluís Salvador va descartar per al seu volum de rondalles. A més, presenta el procés de recerca, l’estudi global de les 169 rondalles segons la catalogació científica estàndard internacional, l’adaptació dels textos a l’ortografia i sistema de puntuació actual, la localització dels topònims que hi apareixen i la descripció de les paraules usades que no estan incloses dins el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. 

La gran troballa

Valriu encara recorda com li tremolaven les cames i les mans quan li va arribar la notícia: a l’arxiu de l’Arxiduc, guardat i catalogat pel Consell de Mallorca després que la família de Valldemossa que el va heretar l’ hi cedís, hi havia una carpeta plena de material de rondalles. “El cor se’m va disparar”, recorda l’escriptora. “Les carpetes estaven molt ordenades, intactes. Entre els documents hi havia textos llargs, alguns de més curts, rondalles senzilles. També hi eren les cartes que Penya havia escrit a l’Arxiduc. I un esborrany de missiva escrit per Lluís Salvador en què explicava a Penya què volia exactament. Vaig veure que era un filó de feina extraordinària i apassionant”. 

Tot i que això ja era més del que la doctora esperava trobar, feia falta saber algunes coses més, concretament sobre Antoni Maria Penya, així que la investigadora va visitar l’arxiu de la família Penya, que és de l’Ajuntament de Palma. “A la part dedicada al fill [el recopilador de rondalles] vaig trobar més bruts, una dotzena. I també un quadern petit, que devia dur a la butxaca, on sembla que escrivia coses que li cridaven l’atenció: paraules, expressions, gloses…”, explica Valriu. A més, apunta que Penya no va anotar els informants i contadors de les rondalles –en canvi, al recull d’Alcover hi surten els noms de les persones que les varen explicar–. “Sí, però, que va deixar constància dels pobles on li havien contat la rondalla”, concreta la doctora en Filologia Catalana. 

Segons la documentació consultada, hi ha rondalles d’uns quaranta pobles que Penya va recollir en set sortides, que ell anomenava “excursions”. Valriu explica que va fer quatre mesos de feina; va començar a juliol i el mes d’octubre ja tenia les rondalles redactades. D’on hi ha més rondalles és de Palma, i crida l’atenció que no anàs a molts pobles del Pla, com Montuïri, Sineu i Algaida. L’escriptora, divertida, diu: “Jo crec que no hi va anar, que quan ja va tenir material a bastament va donar la feina per acabada. En una carta, diu a l’Arxiduc: ‘a molts de pobles del centre de l’illa només he trobat xafarderies de mal gust o obscenes’. També pot ser que moltes que li contassin estiguessin repetides”, reflexiona.  

Les publicades

El conjunt d’històries que, finalment, l’Arxiduc va seleccionar per ser publicades inclouen rondalles, succeïts –sobretot de pirates– i llegendes. Segons explica Valriu, hi hagué una influència important del gust de Lluís Salvador, però també la voluntat que tenia de la recerca de la genuïnitat. 

“Va triar les històries que li semblaven més mallorquines. Per exemple, aquelles on sortien topònims o fets que es podien vincular fàcilment amb la història del territori, com les històries de pirates i les llegendes de bruixeria i tresors amagats”. En canvi, continua dient l’escriptora, si la història s’assemblava massa a alguna dels germans Grimm, no la hi incloïa. “No li sonava tan mallorquina”, bromeja Valriu, que recorda que, en tot cas, ni l’Arxiduc ni Penya tenien una base sobre les característiques de la narrativa oral. 

La professora precisa que les rondalles estan catalogades segons del tipus que són. “No ho deim així però, per fer-me entendre, n’hi ha que són del tipus d’Els tres porquets, de La Ventafocs... Se’n valora l’esquelet. Després, segons qui la conti en un mateix lloc, o bé des d’un indret diferent, la forma més externa i superficial canvia. No en valoram la qualitat: no és millor Rapunzel dels germans Grimm que La coeta de na Maria d’Alcover. Són versions del mateix tipus de rondalla”, concreta. Quan es tracta de la mateixa rondalla explicada de diferents maneres, els estudiosos consideren que la narrativa oral es caracteritza per no tenir un text fix i parlen de “mobilitat textual”:“És una de les característiques de la tradició oral”, apunta Valriu. 

Així, hi ha un catàleg internacional de tipus de rondalles, i també un de concret de les que estan documentades en llengua catalana. 

L’aportació de la tasca de Penya

Amb tot, Valriu assegura que aquests materials trobats hi fan una aportació important: “Hi ha 16 tipus de rondalles que no havien estat mai documentades en llengua catalana. Quan es publiqui el recull Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar –en principi, abans de l’estiu–, aquests tipus no catalogats fins ara s’inclouran en el cabal de tipus rondallístics dels Països Catalans”, explica la doctora de la UIB. 

“Aquestes històries ens diuen que tots, d’aquí i d’allà, som molt germans”, apunta l’escriptora, sobretot a la zona indoeuropea, els Estats Units i Llatinoamèrica. A més, els ensenyaments morals són molt similars. “Respectaràs els pares i els majors, ajudaràs el dèbil... són ensenyaments molt bàsics i compartits”, assenyala, i diu que, sovint, tot es redueix a mostrar com “els dèbils poden guanyar els poderosos amb enigny i imaginació”. 

La transmissió oral

On queda, avui en dia, la transmissió oral d’aquestes històries?“Un dels meus mestres deia que les rondalles i la cultura popular són com l’energia, que no es creen ni es destrueixen”, apunta Valriu. Segons la professora, en l’actualitat la cultura popular es transmet per altres canals, com el cinema i els videojocs. Així mateix, les estructures de l’imaginari popular són molt semblants. “Es veu que perdem les formes més locals, perquè hi ha una estandardització dels referents. Disney n’és un gran exemple. Mantenir vives les formes locals és feina nostra, dels mestres, dels pares. S’ha de valorar igual el comerç local i la rondallística, encara que sapiguem que la forma tingui una base similar en moltes cultures diferents”, reivindica la doctora. Malgrat tot, considera que a Mallorca “som uns privilegiats” en aquest sentit i que les rondalles estan “molt ben cuidades”, especialment a la Part Forana. 

Valriu ha estat quatre anys treballant amb aquest filó de feina, que assegura que ha estat “apassionant”. La pandèmia li va venir bé per “posar colzes” i avançar un treball que, finalment, ha estat guardonat. Ben aviat es podran llegir les rondalles que l’Arxiduc no va publicar, i si no ho voleu creure, a ca na Bassera saben la resta.