La geografia personal de Climent Picornell

Palma"El paisatge de foravila s'ha concentrat en els camps segats i bales de palla, rodones i grosses, contrapunt de la calor de l'estiu (...). Record amb nostàlgia les caragolinades que es feien abans amb els veïns a la fresca". Així arranca el relat 'Salvatgina puta!', del llibre Dalt del turó (2019), el darrer que ha publicat Climent Picornell. Com en la majoria de publicacions de l'autor, la descripció i il·lustració de l'espai és un dels elements clau de la seva escriptura; de fet, és una de les seves obsessions: observar-lo i interpretar-lo, desxifrar el sentit que guarda -a escala col·lectiva o individual- cada lloc. També ho ha fet a Palma, crònica sentimental (2014) i a Més Jardins d'altri i altra fullaraca (2017), entre altres. En vindran més, de llibres: el doctor en Geografia i professor emèrit de la Universitat de les Illes Balears (UIB) es jubila i va impartir dimarts la seva lliçó de comiat, el mateix dia que complia 71 anys.

Psicogeografia i les Geografies Personals fou el títol de la darrera lliçó que Picornell va compartir per dir adeu als seus alumnes, col·legues i companys de la Universitat; també per acomiadar l'espai que l'ha acollit tants anys. La seva primera classe la va fer el 1976, fa 44 anys: "Havia de parlar del geògraf i naturalista Alexander von Humboldt davant els alumnes. Vaig pensar a fer la lliçó de comiat sobre ell, perquè ara en sé moltes més coses i ho faria millor", bromejava durant la comunicació. Finalment, va optar per parlar sobre la psicogeografia i les geografies personals, una branca o concepte d'aquesta disciplina que va irrompre en la història de la geografia a la segona meitat del segle XX en el marc del moviment revolucionari d'artistes i intel·lectuals Internacional Situacionista. Qui en va començar a parlar fou el filòsof, escriptor i revolucionari Guy Debord; i aquesta nova deriva de la geografia va influenciar molt, a partir de l'any 1969, Climent Picornell.

A partir d'aquell moment, es comença a considerar l'estudi de la influència de l'entorn geogràfic sobre les persones, un fet que va penetrar de cop als espais de coneixement. A la classe, Picornell va subratllar que les ciències són sistemes carregats de valors, sentiments i emocions, i que s'ha de treballar i reflexionar amb relació a ells. Cal fer recerca de l'espai objectiu i considerar que els llocs també són un medi en el qual es desenvolupa el comportament, uns confins de realitat objectiva. La gent fa les coses en funció de la percepció que té dels espais. De sobte, mencionà el professor, "la geografia esdevé ja no una geografia estricta i dura, sinó líquida, postmoderna -parafrasejant Zigmund Bauman-, un espai de llibertat davant la concepció dura de la ciència, davant la imposició de models estructurats i controlats". Els geògrafs varen començar a parlar, també, d'emocions: de geografies personals.

"Som el que ens enrevolta, el nostre entorn geogràfic ens configura i ens dibuixa, ens esculpeix. Adonar-me d'aquest fet em va fer anar cap a les geografies personals i del subjecte, més humanistes", va comentar el professor amb aquest diari digital. El tema de la psicogeografia arribà a Picornell tant des de la neurociència, amb Merlin Coverley, com des del marc revolucionari del Maig del 68 francès, amb Debord; "un fet que demostra que, al final, tot està relacionat i no serveix de res anar amb les cucales posades", pensa.

Durant els gairebé quaranta minuts que va durar la lliçó, Picornell va fer un mapa bibliogràfic d'aquells autors que han estat el seu coixí intel·lectual: David Harvey, Collin Ellard, Yi Fu Tuan, Horacio Capel, Jean Piage, Yves Lacoste, Marc Augé, Joan Nogué, Antoni Ginard. No va oblidar-se de professors i mestres seus, com Bartomeu Barceló i Joan Vilà i Valentí (difunt recentment a causa de la covid-19).

D'ell mateix, el doctor digué que havia evolucionat com a geògraf i com a persona. En aquest segon aspecte, "de hippy irresponsable a marxista heterodox penedit", i d'humanista romàntic al que és ara, "un pobre folklòric ploramiques"; ploramiques que no perd el sentit de l'humor. "Ens hem de divertir", digué el doctor a l'ARA Balears; "els que ens jubilam solem sortir per la porta del darrere i vaig pensar que fer aquesta classe seria una bona manera de tancar l'etapa a la UIB". L'experiència a la Universitat i la relació amb els alumnes ha estat, durant tots aquests anys, "molt potent", i està convençut que els valors i estímuls que he trobat a la Universitat quedaran per sempre amb ell. Des del dia que va optar per estudiar-la, la geografia li ha donat eines per "entendre millor el món i subsistir-hi". La geografia personal de Climent Picornell continuarà dilatant-se, sigui a partir de les caminades llargues per Ciutat, de la mirada ampla des dels pobles de la Mallorca profunda [que només existeix per als urbanites], o de noves lectures sobre psicogeografia. D'una cosa no hi ha dubte: el que faci, ho farà divertint-se.