La història de Gerda Taro més enllà de l’ombra de Robert Capa

BarcelonaGerda Taro (Stuttgart, 1910 - El Escorial, 1937) només va viure 27 anys, però això no li va impedir convertir-se en una llegenda. Taro va ser la primera fotoperiodista a cobrir un front de guerra, i va idear, per al seu company, André Friedmann, un dels pseudònims amb més ressò del món fotogràfic: el nom de Robert Capa. Paradoxalment, Taro va ser víctima de les circumstàncies i de la mateixa creació. Avesada a publicar imatges sota el nom del seu marit, la figura de la fotoperiodista va quedar enterrada en l’oblit per la seva mort prematura. No va ser fins a la descoberta de l’anomenada maleta mexicana, que contenia més de 4.000 negatius amb imatges de Taro i Capa sobre la Guerra Civil, que la seva obra va ressorgir i, de retruc, ho va fer també tota la seva història personal.

L’escriptora Helena Janeczek (Munic, 1964) va topar amb les fotografies de Gerda Taro gairebé per casualitat. “Estava treballant en un llibre sobre la batalla de Montecassino de la Segona Guerra Mundial quan vaig trobar una exposició a Milà amb la primera retrospectiva de les fotos de Taro”, recorda Janeczek. Aleshores era el 2009 i la vida de la intrèpida fotoperiodista li va quedar gravada a la ment. Deu anys després l’escriptora ha transformat aquella curiositat latent en una novel·la que ressegueix la vida de Taro des de la ficció. La noia amb la Leica (Edicions 62 / Tusquets) desembarca ara a Catalunya després d’haver triomfat a Itàlia, on s’ha convertit en un bestseller i on va ser guardonada amb el premi Strega per a adults 2018, i d’haver estat un dels títols més cobejats de la Fira de Frankfurt. En un primer moment, Janeczek es va sentir atreta per “l’experiència d’una dona que feia una feina tan masculina per a l’època com la de fotògraf de guerra”, explica. Però a mesura que es va anar endinsant en la història de Taro, l’autora va descobrir la fascinant vida d’una jueva valenta, ambiciosa i intel·ligent, que es va instal·lar a París fugint del règim nazi. A l’hora d’aproximar-s’hi, Janeczek va buscar una fórmula literària “que tingués un peu a la ficció i un altre al rigor documental”, assenyala. Així, va decantar-se per construir una novel·la polifònica on la figura de Gerda Taro queda dibuixada a través dels records d’amics i coneguts.

Capa, el més fràgil de la parella

Al llibre hi prenen veu el doctor Willy Chardack, eternament enamorat de la fotoperiodista; la seva amiga de l’ànima, Ruth Cerf, i Georg Kuritzkes, que va ser parella de Taro abans de Capa. El famós fotògraf és, inevitablement, una presència recurrent a la història, si bé Janeczek procura defugir la idealització. “Com a narradors he triat personatges que són una mica rivals de Capa per retratar-lo des de l’òptica d’aquells que no el veien com un mite, sinó com un noi normal -explica Janeczek-. Ell era tres anys més jove que ella i en la relació era el més fràgil dels dos”. A l’hora d’imaginar Gerda Taro, en canvi, Janeczek ho fa allunyant-la de la figura de Capa, que anys després li faria tanta ombra. “Calia acceptar-la tal com era: sincera fins a fer mal, a la seva manera, afectuosa a llarg termini”, la descriu l’autora a la novel·la. “Gerda va ser una dona lliure, molt seductora, juganera i fins i tot frívola. Segons com, també era contradictòria. Cadascú la veia a la seva manera, i per això l’he construït de manera subjectiva a través dels records dels altres”, diu l’escriptora. La fotoperiodista, que en realitat es deia Gerta Pohorylle, va rebatejar-se com a Gerda Taro per les similituds d’aquest nom amb el de Greta Garbo. Sota aquest pseudònim, va veure en la fotografia una manera de guanyar-se la vida fent tàndem amb Capa a França i Espanya. “Es van inventar una història falsa sobre Capa. Deien que era un fotògraf nord-americà milionari i avorrit. L’engany va funcionar i es van fer un nom als diaris -relata Janeczek-. Tots volien les seves fotos i ningú prestava gaire atenció a l’autoria, així que totes s’atribuïen a Capa”.

La història de Gerda Taro també és el retrat d’una època convulsa, la de l’Europa just després de la Primera Guerra Mundial i just abans de la Segona. “Vaig començar el llibre quan la crisi econòmica es feia sentir, i notava que els nostres temps s’assemblaven als anys 30”, subratlla l’escriptora. La novel·la juga amb el contrast entre l’entusiasme i la il·lusió dels joves de l’època i l’horror posterior, que ells no intueixen però que està a punt d’esclatar. “Ells volien divertir-se i sentir-se realitzats. Tot i tenir grans ideals i una extraordinària valentia, no eren superherois”, destaca Janeczek.

Gerda Taro va morir atropellada per un tanc mentre cobria la retirada de les tropes republicanes a la batalla de Brunete. “Li van retre molts homenatges, era una figura molt estimada i gairebé li van fer un funeral d’estat”, recorda l’escriptora, que reivindica la importància de la fotoperiodista per si sola, i no com a parella de Robert Capa. “No sabem com donar valor a allò que fan les dones amb prou autonomia respecte a les referències masculines -lamenta l’autora-. Gerda Taro va ser una dona forta que va tenir una gran història d’amor, però el seu relat s’associa al d’una dona que parla a les dones. Encara costa fer entendre que les històries de dones poden ser interessants per a tothom”.