Ginestà: "No vivim l'amor igual que una persona riquíssima que no fot ni brot"

BarcelonaJúlia i Pau Serrasolsas són germans i canten a l'amor, com Pimpinela, però amb consciència de classe i sense la dialèctica melodramàtica del duo argentí. Acaben de publicar Suposo que l'amor és això (Kasba, 2022), el tercer àlbum del projecte Ginestà i un nou pas en la consolidació d'un pop cada vegada més ballable i connectat amb propostes com La Casa Azul i Renaldo & Clara. Les 350.000 reproduccions a YouTube de la cançó L'Eva i la Jana avalen el canvi de rumb d'aquests germans del barri barceloní de Sant Andreu.

Com és que totes les cançons del disc són sobre l'amor i les seves circumstàncies?

— Júlia Serrasolas: Abans de començar el procés creatiu vam decidir que l'eix seria l'amor, i que en parlaríem des dels joves i per als joves.

— Pau Serrasolas: És el tema que ens va millor. Les cançons que millor han funcionat del disc anterior i del primer són d'amor, i volíem consolidar el projecte fent una cosa que ens anés bé.

No parleu d'un amor abstracte, sinó que el relacioneu amb la vostra experiència d'amor més propera, oi?

— Pau: Sí, hem tingut la sort de fer aquest disc estant enamorats, que també és una experiència molt bonica. Hem tingut l’ocasió de portar-lo al terreny més personal i tocar terra i entendre que l'amor té moltes cares. Moltes de les coses que passen al disc ens han passat a nosaltres.

— Júlia: Hi ha una cançó, Ulls d'avellana, que neix més del dolor, d'estar un dia a casa tots dos fets caldo.

No vau tenir la temptació de fer que el disc seguís un recorregut emocional cronològic?

— Pau: Sí, la temptació sí. Vam tenir un debat molt interessant, però al final el recorregut, les pujades i baixades, és més musical que conceptual.

La vostra manera d'abordar l'amor des del pop té a veure amb com ho fan els grups de trap de la vostra generació, com 31 FAM?

— Júlia: Encara que podem compartir un llenguatge molt juvenil, crec que nosaltres ho fem des d'una perspectiva més poètica, no és tan literal.

— Pau: M'agraden molt 31 FAM, però comparteixo el que diu la Júlia: crec que nosaltres tractem l'amor d'una manera més metafòrica, i potser també des d'un altre punt de vista no tan explícit.

Si Rosalía va fer el disc d’El mal querer, que bàsicament parlava d'un amor tòxic i tràgic, es pot dir que vosaltres heu fet El buen querer, un disc sobre el bon amor?

— Júlia: Sí, crec que és bastant sa, aquest disc.

— Pau: Hi ha cançons que potser són una mica més tristes, però en aquesta tristor també hi ha coses boniques. En aquesta pena o desgast d'una relació també hi ha un punt de vista interessant, i segur que t'ajuda a encarar les relacions futures d'una manera més sana.

— Júlia: Jo diria que no hi ha cap cançó que no sigui sana. Fins i tot Ulls d'avellana, que la vam escriure amb els budells per fora, és una ruptura sana. I Vull saber de tu, que parla d'una relació que no funciona, també. Sí, em sembla que Suposo que l'amor és això és un disc de buen querer.

— Pau: Sí, i amb responsabilitat compartida: aquí no hi ha culpes, sinó amor i responsabilitat.

— Júlia: I empatia!

Fa uns mesos vau publicar L'Eva i la Jana, una cançó sobre una relació lèsbica entre dues adolescents. Us va sorprendre la bona rebuda que va tenir?

— Júlia: Sí que ens va sorprendre, molt positivament. D'alguna manera ha contribuït a generar referents positius, perquè estem acostumats a històries que acaben malament. També ens va sorprendre l'entrada que va tenir a TikTok, una cosa que no havíem explorat gaire. Sí que va ser intencionat fer una coreografia que fos molt ballable, però no esperàvem la repercussió que ha tingut.

Entre els comentaris a YouTube n'hi ha un que diu que el vídeo de L'Eva i la Jana li agrada perquè necessitava algú que li recordés que la vida val la pena. Us sentiu reconfortats quan sentiu aquestes coses?

— Júlia: Sí, i tant! I també quan algú et diu: "He sortit de l'armari amb L'Eva i la Jana".

A Ara és estiu cada desembre parleu de la sexualitat d'una manera molt poètica, però alhora és una cançó molt explícita. Com va sorgir aquesta lletra?

— Pau: Estava encallat i li vaig demanar a la meva parella que em suggerís temes. I ella em va dir: "El meu cos". I vaig començar a fer la cançó. Una primera versió parlava d'una peça de marbre esculpida, que és una cosa que ja s'ha fet molt, i després vaig decidir fer un recorregut pel cos i la sexualitat però d'una manera cuidada i metafòrica, sense ser groller en cap moment. S'ha aconseguit fer d'una manera bonica, gràcies també a l'harmonia de la cançó i a un final èpic, que no és l'èpica del final d'una relació sexual, sinó la d'entendre que ho estàs fent perquè l'estimes molt.

És molt diferent l'amor de la classe treballadora del d'altres classes socials?

— Pau: No ho sé, perquè som de classe treballadora i no n'hem viscut de cap altre tipus, però crec que sí. Viure l'amor quan has de compaginar dues feines, trobar espai per als amics i les amigues i tenir una relació sana i saludable segur que és molt diferent i molt bonic. No vull romantitzar haver d'anar de puto cul tot el dia, però dones més valor a les coses.

— Júlia: No vivim l'amor igual que una persona riquíssima que no fot ni brot.

Quines cançons d'amor us agraden?

— Pau: Ara estic molt viciat a la cançó d'amor del Lluís Llach. Aquests últims mesos Lluís Llach està sent un altre cop un referent a l'hora de parlar d'amor, perquè també ho fa des d'un altre punt de vista. És el primer que tracta l'amor amb aquesta delicadesa i cura i en català. Per mi és un referent.

— Júlia: Sí, totalment.

I per la manera com feu servir l'electrònica, teniu La Casa Azul entre els referents?

— Pau: Sí, perquè sonen molt pop i una mica americans, que és el que buscàvem en aquest disc: cançons que et facin saltar i que les puguis tocar tant en una sala com en un festival. És cap a on ens estem projectant.

— Júlia: A més les cançons de La Casa Azul són també molt encomanadisses per les tornades i les melodies.

—