Música
Cultura12/02/2024

Ginestà: "La nostra missió és emocionar"

Grup musical dels germans Júlia i Pau Serrasolsas

BarcelonaEls germans Júlia i Pau Serrasolsas s'han fet forts en l'amor, i així ho projecten en el quart àlbum de Ginestà: Vida meva (Halley Records, 2024). "És un disc que parla de l'amor", confirma la Júlia, nascuda a Barcelona el 1998. En Pau, del 1994, precisa que les cançons expliquen les diferents fases d'una relació. I en aquest tràfec d'emocions, el pop del grup assumeix més embolcalls electrònics i abraça col·laboracions de la seva germana Maio Serrasolsas, de Triquell, de Maria Hein i de la banda madrilenya Niña Polaca. La gira de presentació començarà el 5 d'abril al Festival Strenes de Girona i continuarà el 12 d'abril a la sala Paral·lel 62 de Barcelona.

Vida meva és un disc d'amor, com ja ho era Suposo que l'amor és això (2022), però també hi ha cançons sobre el que sentiu com a grup musical.

Pau Serrasolsas: En aquests dos anys ens hem professionalitzat, i el grup és la majoria del nostre temps i de la nostra vida.

Què és el que us ha costat més d’assimilar de la professionalització?

Pau: Fa dos anys que m'hi dedico del tot, o sigui que he pogut llevar-me al matí i fer cançons, que era una cosa que mai a la vida m'hauria imaginat que pogués fer. Quan comences a viure aquesta vida, la vius molt intensament i estàs molt pendent del que et passa tota l'estona. Aquesta part de la professionalització, aquesta mirada constant introspectiva, m'ha costat una mica, però també m'ha ajudat a reparar les meves coses i a explicar-les de diferents maneres perquè Ginestà sigui alguna cosa més àmplia que cançons d'amor. I crec que ho hem aconseguit. Una altra part que ens ha costat són les pujades i baixades tan fortes.

Júlia Serrasolsas: La gestió de les expectatives, potser.

Ha coincidit també que heu fet un canvi d'estructura i de discogràfica.

Júlia: ¿Podríem seguir tirant endavant nosaltres sols? No, perquè el projecte va creixent i has d'assumir moltes més coses. També és increïble agafar-te de la mà de professionals que et poden donar consells.

Pau: I encara venen més canvis. En el directe nou tindrem un músic més per humanitzar més la banda i, sobretot, perquè hem fet un disc que sona contundent, gros, un pèl més electrònic, i crec que valia la pena que aquesta riquesa també es veiés recompensada en el directe.

És curiós, perquè mig disc el podríeu defensar tots dos sols. Per exemple, Els ocells, amb aquesta part més club que té, la podríeu fer tots dos sense més músics a l’escenari.

Júlia: Podríem anar amb un DJ.

Pau: Podríem fer-ho, sí, però és que ens reivindiquem com una banda d'indie pop, i les bandes d'indie pop tenen uns elements imprescindibles per sonar com han de sonar. A més a més, ja portàvem un últim any, el segon any de la gira, un pèl incòmodes amb el nostre directe. Notàvem que ens feia falta alguna cosa més per sonar de veritat com volíem.

A diferència del disc anterior, en què encara es notava que l'experiència personal es reflectia a les cançons, ¿aVida meva heu après a distanciar-vos-en i a parlar de l'amor com una ficció?

Júlia: Hi ha dues cançons del disc que s'allunyen una mica de la història en primera persona: L’adeu i Espia de veritat. L’adeu, que parla d'un funeral, també és una metàfora d'una ruptura, però s'explica en el moment en què ja ets fora i pots parlar-ne d'una altra manera. I l'Espia de veritat també està posada en un lloc diferent: ja has superat la ruptura, comencen a passar-te moltíssimes coses i quan quedes amb els amics et demanen: "Què t'ha passat aquesta vegada? Explica-m'ho, quina fantasia!".

Cargando
No hay anuncios

Pau: No deixen de ser veritats ficcionades. Portem molt temps fent cançons de molta poesia, superboniques i molt completes pel que fa al vocabulari, d'explicar les coses molt metafòricament. I en aquest disc també volíem trobar l'espai per a la fantasia, i aquestes dues cançons, que són les úniques que no he escrit jo sol, tenen aquest espai.

¿Ja no cal tenir el cor trencat per fer una cançó sobre un cor trencat?

Pau: No ho sé, a mi no m'ha passat. No he fet mai cap cançó amb el cor trencat que no sigui sobre un cor trencat. El que ha canviat és una altra cosa. Per exemple, a la cançó Raspall de dents es tractava de trobar una metàfora i, en comptes de fer-ho des del jo, posar el focus en una altra banda, com si el raspall de dents tingués ulls i expliqués que de cop i volta es troba sol a casa i diu: hòstia, si hi falta una persona, on s'ha ficat? Quan decideixes llençar el raspall de dents és que ja s'ha acabat tot definitivament.

Júlia: Hi ha una part d'acceptació, però amb una tristesa tremenda.

Un amic diu que una imatge de ruptura molt eloqüent és la d’una persona tota sola intentant plegar un llençol de matrimoni.

Pau: Et desesperes perquè veus que no estàs acostumat a fer les coses sol.

¿És molt conscient que L’adeu comenci amb una percussió molt marcada per assenyalar un punt d’inflexió en el disc?

Pau: Sí, la segona part del disc comença amb un enterrament i acaba a dalt de tot. També ens volíem riure una mica de la mort, perquè aquests dos anys l'hem viscut molt de prop perquè van morir els avis de cop, tots a la vegada. En dos dies. I li hem buscat aquest encaix dins del disc, perquè d'una mort neixen moltes coses.

Júlia: Ara em toquen les vacances, diu. És una persona que se'n va tranquil·la.

De vacances, com deia l’Ovidi Montllor.

Pau: Sí, és per això.

Arran del disc anterior parlàveu de Lluís Llach com a referent per a les cançons d’amor. ¿Heu incorporat altres referents, com ara la manera de cantar i de ballar sobre l’amor de la Julieta o la Maria Hein?

Pau: Per una banda, Lluís Llach és el referent per a la cançó Júlia. Em venia molt de gust fer una cançó per a la Júlia, companya de família, de feina, i que també fos un reconeixement a tots aquests anys, a com ens hem cuidat i ens hem fet grans junts.

Júlia: Ha sigut un regal preciós.

Cargando
No hay anuncios

Pau: I, després, sobre si hem adaptat la manera d'escriure a la nova tendència de la Julieta: jo diria que no. Simplement, hem trobat la manera d'explicar-ho tot de manera més senzilla, que crec que és com ho expliquen elles. Busco l'estratègia per arribar a l'emoció de la millor manera, i hi havia punts d'aquest disc en què creia que el més intel·ligent i correcte per arribar on volia era anar al gra i dir "És el primer dia que dormo amb algú que no ets tu".

Júlia: I és molt cru. I tan real...

Pau: Et posa una mica la pell de gallina igualment, i no cal dir "Estimar-te com la terra que fa viure els cirerers". Saps què vull dir? I em divertia molt, també. Mirava missatges de WhatsApp que enviava als amics en què deia: "Estic fatal, nosequè" o "Va, avui sortim i ens rebentem". I pensava: "Si jo també parlo així, per què no puc explicar-ho d'aquesta manera?". I em semblava el més correcte en algunes ocasions. Però també hi ha El destí, que és molt poètica.

Júlia: Hi ha de tot. Cada cançó et demana una cosa. Neix amb una essència, com El destí.

Pau: I per això necessitàvem algú que fos especialista en essències com el Ferran Palau. L'ha produït ell, i va ser una delícia que vingués a casa a fer feina.

Júlia: Vam descobrir maneres de treballar molt diferents. Per exemple, a l'hora de gravar les veus, tenim tendència a obsessionar-nos una mica. Però ell estava gravant i de cop va dir: "T'ha agradat aquesta presa?" I jo: "Sí". "Doncs ja està. La cançó et demana això, que sembli superacústica, que sembli que l'estàs cantant a l'orella de l'oient". Vam aprendre molt aquell dia, també per la manera de ser, que és un tio supertranquil.

"Sabent que tot això és mentida", diu la cançó Sota el focus, que és una reflexió sobre la vida del grup. Sentiu això, que "tot això és mentida"?

Júlia: També fa referència a moments en què potser has tingut un dia de merda o que ho acabes de deixar amb la parella, però la vida de l'artista continua i has de pujar a l'escenari. A vegades surts a l'escenari amb una energia així de petita [fa una petita pinça amb els dits], però reps tota la força del públic, i això és increïble.

I com us protegiu de la voracitat de la indústria musical?

Pau: No ens protegim. De moment hem tingut molta sort, tot ens ha anat molt bé, hem fet molts concerts, més dels que ens hauríem imaginat en dos anys de gira. Crec que la nostra virtut és fer cançons que siguin boniques. I, a partir d'aquí, la sort dirà, o la indústria dirà, però ens sentim molt orgullosos de la feina que fem. Des de sempre, però aquesta vegada encara més. La missió és emocionar.

Júlia: I cuidar les coses que fem i estar contents nosaltres.

La família és important en la vostra feina, i en el disc hi col·labora la vostra germana i hi ha referències a la mare, als avis...

Pau: És que venim d'aquí. I potser és perquè ens estem fent una mica més grans, ja no tenim 20 anys, en tenim vint-i-llargs, i et toca una mica mirar enrere per continuar mirant endavant. I et preguntes més d'on vens i per què has triat aquest camí. És una cosa que em pregunto sovint, perquè jo no vaig estudiar això, sinó Treball Social, però de cop i volta t'adones que tot ve d'aquí, que el que m'ha empès cap al món de la música és que la família em deixés fer el que volia.

Júlia: I confiar. En aquest sentit, la cançó Mama és un regal i un reconeixement. No hauria sigut igual si el Pau l'hagués fet amb 15 anys, amb 18 o amb 25 anys. Ara per fi la nostra mare està vivint una vida pròpia, ja no està tenint el focus només en nosaltres, que sempre hi és, eh, però és un reconeixement a ella i a totes les mares. Quan la vam treure vam flipar. Pensàvem: "Entesos, fem un regal per a la mama". I de cop també era un regal per a totes les dones d'aquesta generació.

Cargando
No hay anuncios

Pau: És de les millors rebudes que hem tingut d'un single.

Més que amb L’Eva i la Jana?

Pau: Per impacte no, perquè allò va ser multiplataforma, però a Instagram Mama ens ha fet sumar 2.500 mares, que era un públic que no teníem.

Júlia: És que és un retrat generacional.

Pau: I això és espectacular. Mola molt que als concerts no només vingui el públic diana, sinó que de cop i volta haguem fet alguna cosa que agradi i emocioni a gent d'una altra generació, que no és tan senzill com sembla.

A Ginestà hi ha família, i també hi ha el barri de Sant Andreu: vau fer la presentació del disc a l’Ateneu l'Harmonia.

Júlia: I tots els vídeos estan fets a Sant Andreu. És que hi estem molt vinculats, vivim al barri i el nostre dia a dia és allà, és el nostre horitzó.

Pau: No ho podíem fer en un bar supercool de Gràcia o del centre. Em semblava impostar.

Parlàveu del públic diana. El vostre públic ha augmentat en aquests dos anys. N’ha canviat la tipologia?

Pau: Sí. Soc una mica friqui de mirar estadístiques. A Spotify fa uns anys el nostre públic majoritari estava entre els 18 i els 22 anys. Després va passar als 23-27 i ara està entre els 25 i els 34.

Júlia: Va creixent amb nosaltres. I també s'hi ha afegit gent molt jove. Les persones que més es fan notar a Instagram són gent de 18 anys. Però les que comenten el reel de la mama són més grans. Som un grup que abraça unes quantes generacions. Crec que hi ha molta gent que troba Ginestà com un racó on emocionar-se. I això és intergeneracional.

Pau: Hi ha molta gent que, per posar-nos en extrems, s'emociona amb el Sergio Dalma i té una filla que s'emociona amb la Mushkaa. Crec que nosaltres som allà, al mig.

Quin és el millor record que teniu associat a Ginestà?

Pau: La primera vegada que vam fer un Apolo, fa dos anys.

Cargando
No hay anuncios

Júlia: Sí, l'Apolo o el Razzmatazz. I també tinc un record molt bonic del Tinglado de Vilanova i la Geltrú del 2022, que vam fer un concert que vaig viure molt intensament i molt conscientment.

Pau: Era un Tinglado amb Manel, que era com: "Uau, estàs tocant per primera vegada amb els referents màxims".

Júlia: I també és un record molt bonic quan el Pau em va ensenyar la cançó de Júlia.

¿I un record que us agradaria oblidar?

Pau: Que difícil. És que de tot n'he après molt... Quan estàvem a punt de treure el disc anterior, va haver-hi una època amb discussions burocràtiques i discogràfiques en què ho vam passar molt malament. Era molt complicat, no depenia de nosaltres, ens hi jugàvem molt i vam patir molt per temes de gestions discogràfiques.

Júlia: Vam suar, vam patir, vam plorar, va ser un moment molt heavy. I va coincidir que la nostra guitarrista es va plantejar marxar a un altre grup més gran. Però al final es va anar posant tot a lloc i l'Andrea [Puig] va dir que li era igual com fos de gran l'altre grup, que ella volia estar amb nosaltres perquè érem la seva família. Una última cosa.

¿Sou molt de comèdia romàntica?

Júlia: Moltíssim. És zona de confort. De petits, quan anàvem al videoclub amb la mare, sempre dèiem "Comèdia romàntica!". I així hem sortit.

¿N'hi ha cap que us faci més il·lusió que la resta?

Pau: Qualsevol de la Sandra Bullock, de la Julia Roberts. Són increïbles, totes aquestes.

Júlia: Jo recordo molt la pel·li preferida de la nostra mare: Sota el sol de la Toscana.

Pau: És superagradable de veure, aquella pel·lícula.

Júlia: És paisatge, és amor, és passió. L’hem de tornar a veure.

Pau: Fa molts anys que no la veig...

Júlia: Doncs anem de viatge a la Toscana!

Cargando
No hay anuncios

Pau: No deu ser molt car anar la Toscana?