Giorgio Morandi, el pintor que obria finestres a l'ànima

BarcelonaL'art torna a la Pedrera. Després de l’aturada pandèmica, la Fundació Catalunya La Pedrera reprèn a partir d’aquest divendres les exposicions al pis noble de la Casa Milà amb un dels grans noms de l’art europeu del segle XX, l’italià Giorgio Morandi (Bolonya, 1890-1964). Sobre l’art i la figura de Morandi s’han acumulat al llarg del temps diversos tòpics, com que era un ermità –quan en realitat era un home connectat amb la realitat que l’envoltava– i que era el “pintor de les ampolles”, pels bodegons que l’han fet més famós. Així que l’objectiu de les comissàries, Daniela Ferrari i Beatrice Avanzi, conservadores del Museu d’Art Modern i Contemporani de Trento i Rovereto, és convidar el públic a descobrir totes les etapes i tots els matisos d’un pintor que sempre es va mantenir al marge dels corrents dominants i de l’aparició de noves tendències. “Ens podria semblar monòton, però és una repetició que permet a Morandi explorar unes variacions constants que neixen de la recerca pictòrica”, diu Avanzi. 

La mostra, que porta per títol Morandi. Ressonància infinita, arriba a Barcelona després de veure’s a la seu madrilenya de la Fundació Mapfre, que coorganitza l’exposició, i es pot visitar a la Pedrera fins al 22 de maig. Inclou 103 obres, entre pintures, dibuixos, aquarel·les i gravats, i també recull l’afany de les comissàries de mostrar el refinament i la càrrega introspectiva que batega en aquests quadres. “L’etiqueta de pintor de les ampolles no és necessàriament negativa, sinó que es remunta al fet que els objectes són els seus models i que va buscar l’harmonia espacial, cromàtica, de la composició”, explica Ferrari.  

L’esforç de Morandi culmina, segons Ferrari, en la seva capacitat de “parlar a l’ànima”, de revelar l’essència de les coses i de transmetre un sentiment d’“eternitat”, reservat a les obres mestres. “Volem parlar sobretot de Morandi com a mestre absolut de la pintura, de la seva grandesa com a pintor –explica Avanzi–. Morandi va triar un camí força difícil, autònom i molt lliure d’influències polítiques. En canvi, ell sí que va tenir influència en generacions posteriors, que van trobar en Morandi l’essència de la pintura en els elements que la formen: la forma, el color i la llum”.

Quadres que són "un diari íntim"

Les natures mortes de Morandi s’han interpretat de les maneres més diverses, des del classicisme i el romanticisme fins a unes altres lectures de caràcter formal i existencial. Avanzi recorda que un crític les va definir com “un diari íntim” i “unes finestres que s’obren a l’ànima”. Precisament un altre dels aspectes que han volgut posar en relleu les comissàries és la “intimitat”, i per això el recorregut arrenca amb una recreació del seu taller a Bolonya i una evocació del paisatge del llogaret dels Apenins bolonyesos on estiuejava, Grizzana, i que va pintar en moltes ocasions. “Quan van construir cases noves va patir molt i va deixar de pintar paisatges”, recorda Ferrari.  

Mentre que les natures mortes són més conegudes, ara és especialment estimulant veure obres anteriors perquè reflecteixen la recerca incansable de Morandi: Cézanne, Picasso i Braque van ser els seus primers mestres, com es pot veure en un reguitzell d’obres inicials entre les quals hi ha paisatges, escenes de banyistes (una de les poques vegades que va pintar figures humanes) i natures mortes. “Sabia el que passava a París a través de les revistes d’art”, diu Ferrari. Els anys de la Primera Guerra Mundial van ser traumàtics perquè el van cridar per anar al front i Morandi va destruir moltes de les obres que va fer entre els anys 1916 i 1917. En les obres que va crear l’any següent es pot observar com es va adherir a la pintura metafísica de Carlo Carrà i Giorgio de Chirico, però tot i això va fer-ho a la seva manera: “Morandi en va treure un nou vocabulari i uns nous objectes, i per molt metafísica que fos aquesta pintura va continuar ancorat a la realitat”, diu Avanzi.

Una primera mostra de l’interès de Morandi pels bodegons es pot trobar en els nombrosos gerros amb flors que va pintar, algunes de les quals eren de seda, i a continuació es pot veure com es va lliurar als objectes i va assolir cada vegada més rigor. “Pintava sempre amb llum natural, l’atmosfera definia el moment de la pintura”, conclou Ferrari.