Giovanni Anselmo: un artista contra la frivolitat
El Guggenheim de Bilbao inaugura la primera gran exposició pòstuma d'un dels principals noms de l''arte povera'
BilbaoL’artista Giovanni Anselmo (1934-2023), un dels pioners de l'arte povera, va ser un home d’acció: en una entrevista del 2018 assegurava que li interessava que les seves obres “visquessin cada dia”. En comptes dels aspectes simbòlics de l’art, Anselmo insistia que estava interessat en “la vida”. Mantenia l’esperança des del 1968 que el món podia millorar i transmetia a les seves obres que "a l’Univers tots som indispensables". Amb motiu de la retrospectiva d'Anselmo al Guggenheim de Bilbao, de la qual és la comissària, la historiadora i crítica Gloria Moure assenyala l’afany d’Anselmo de "fer visibles les forces invisibles que governen l’Univers", com la força de la gravetat i el magnetisme, fent servir elements naturals en brut. “Anselmo és un poeta de la forma és un sentit absolut, no necessita més que l’essència, era antifrívol”, insisteix la comissària. “No em considero un poeta, però si a algú li sembla poètic el que faig només puc estar content”, va dir també Anselmo, resistint-se, com havia fet dècades abans, que l’etiquetessin.
Giovanni Anselmo va començar a guanyar-se la vida com a dissenyador gràfic i més endavant va tenir una experiència que va capgirar la seva obra artística, evocada en una diapositiva a l’entrada: en una excursió a trenc d’alba al cim del volcà de l’illa de Stromboli el 1965, el sol que sortia al seu darrere no projectava l’ombra a terra, sinó d’una manera invisible al cel, i això el va fer prendre consciència del seu lloc a l’Univers. “En comptes de representar situacions, les presento. En comptes de representar un paisatge, el faig sevir totalment o en part”, va dir. A la fotografia Entrar a l’obra (1971), per exemple, Anselmo es va autoretratar corrent per un camp, fusionant-se en el paisatge.
Un ateu convençut que creia en l'Univers
Aquesta essencialitat no era gens mística: “Anselmo era un ateu convençut i creia en l’Univers, en nosaltres. I si hem de buscar explicacions, ens n’aniríem a la ciència, perquè la ciència avui, com ja passava els anys 60, és un coneixement que no està separat de l’art ni de l’escriptura o el pensament. L’art d’Anselmo és tangible, parla de la realitat i et fa ser-ne conscient”, comenta Moure.
L’exposició, que porta per títol Giovanni Anselmo. Més enllà de l’horitzó, inclou unes quaranta obres des dels anys 60 i és una de les més ambicioses que li han dedicat. El recorregut acaba amb la seva última obra, Mentre verso oltremar il colore solleva pietra [Mentre que cap a ultramar el color aixeca la pedra], consistent en un reguitzell de pedres suspeses a la paret per un nus corredís -a Bilbao recreat amb pedra local de Lastur- al voltant d’un rectangle pintat de blau ultramar. En aquesta obra, i en altres d'anteriors, aquest color evoca un espai sense límits. “Vaig fer servir aquest color com a matèria, com una franja de terra, com una brúixola, més que com a color en un sentit estricte”, diu Anselmo en un dels textos del catàleg. “En l’antiguitat, el color ultramar va ser portat a Europa des de molt lluny... Per això va adoptar aquest nom. Es tracta d’una indicació espacial d’un lloc aliè que, situat al nostre voltant, es desplega en totes direccions”.
El pes de l'experiència de les obres d'art
Els treballs de Giovanni Anselmo i la feina que ha fet Moure no requereixen gaires coneixements teòrics per fer de la visita una experiència memorable. L'artista, que va morir al desembre, va estar implicat en la concepció de la mostra, tot i no poder viatjar a Bilbao. Anselmo era conscient com els seus treballs dialoguen amb l’arquitectura de Frank O. Gehry i, segons el director del museu, Juan Ignacio Vidarte, “va aportar un concepte de la importància de l’experiència en l’obra d’art que és molt pròxim a aquest museu”. Aquesta idea s'aprecia en una obra consistent en un projector que projecta la paraula Particolare, però que només és visible quan un visitant col·loca davant una mà o el propi cos.
La idea del temps que es desprèn de les obres exposades és la d’un “temps mil·lenari”. Anselmo no treballava d’una manera cronològica, sinó que abordava una vegada i una altra les inquietuds que tenia i les formalitzava de maneres diferents. Moure defineix el recorregut de l’exposició com “un paisatge” on es poden copsar les forces de la natura i les orientacions de l’Univers, i adonar-se que un en forma part. A la primera part, l’energia de la vida es pot trobar en una de les seves obres més conegudes, Sense títol (Estructura que menja) (1968), consistent en dos blocs de granit amb un enciam al mig, lligats amb un fil de coure. Si l’enciam no es manté viu, o no el canvien quan es mori, el conjunt es desfaria. “Això ens passa també a nosaltres, hem de mantenir la vida, perquè és fràgil, i en qualsevol moment pot canviar”, diu Moure. La vida com a perill també és present en una altra obra del mateix any: dos cables, un de positiu i l’altre negatiu, sobresurten entre dues pedres. Estan endollats al corrent, així que si algú els agafés alhora s’enramparia.
Una altra de les obres exposades és molt eloqüent: Mirall, un mirall girat contra la paret, així que és només un objecte. I a Costat dret (1970) Anselmo torna a transgredir la idea de representació: es tracta de la versió fotogràfica d’un autoretrat del qual l’artista va fer la còpia al revés. Així, l’espectador veu el seu rostre tal com era, com l’artista el sentia, i no segons l’aparença. Al coll havia escrit al revés una inscripció perquè quan s'invertís el negatiu es pogués llegir correctament. Giovanni Anselmo. Més enllà de l'horitzó estarà en cartell fins el dia 19 de maig.