El nou 'Gladiator' és colossal, però el pa i el circ ja no enlluernen com abans

Fa uns anys, Nick Cave va escriure el guió per a una seqüela de Gladiator (2000) a petició de Russell Crowe. En aquesta, el protagonista tornava d’entre els morts per ordre dels déus romans, amb la missió de liquidar un tal Jesucrist. Sens dubte, hauria sigut una pel·lícula ben diferent d’aquesta Gladiator II que Ridley Scott ha dirigit un quart de segle després de l’oscaritzada primera part. Al film, el personatge de Crowe és un record heroic del passat, però el seu esperit es transfereix a la figura de Paul Mescal, que encarna un guerrer d’origen misteriós, venut com a esclau en una Roma que es troba sota els designis dels dements emperadors germans Geta i Caracal·la.

Com en el film original, les intrigues palatines s’alternen amb combats de violenta espectacularitat (i amb notable participació animal: simis salvatges, rinoceronts i fins i tot taurons durant la recreació d’una naumàquia) i estampes místiques més new age que mitològiques… Però el que abans posseïa una escala colossal exclusiva del cinema ara té unes proporcions no gaire diferents de les d’un episodi hipertrofiat de Joc de trons. Malgrat això, és admirable la tossuderia d’un Scott de vuitanta-sis anys que encadena una producció èpica rere l’altra, entestat a afegir un últim clàssic a la seva filmografia. El més probable, però, és que d’aquí a uns anys només pensem en aquest Imperi Romà per recordar la manera de lliscar per dins el pla d’un Denzel Washington que gaudeix i fa gaudir de cada un dels gestos amb què esculpeix un antagonista maquiavèl·lic.